Malalties i remeis. Francesc Devesa i Jordà

la situació amb un mínim esforç militar. A mitjan octubre s’acabava la rebel·lió de la Vall d’Aiora-Cortes de Pallàs. El regent va ordenar execucions, per venjar la mort del senyor de Pallàs. Però encara quedaven escaramusses i soldats díscols que reclamaven llur paga. Ho contava el regent a Joan de Borja:

      Las cosas de Cortes estan muy bien negociadas y fueran ya esecutadas; y si los de Ayora no huvieran hecho el desconçierto que han hecho que haviéndose juntado con ellos gente desmandada de algunos soldados que han stado en Spadán y otros que han venido del marquesado de Villena con el homiçillo que tienen con los del Vall de Ayora, envuélvenlo todo y acomettieron a Zarra, lugar del Vall de Ayora, y allí huvo una scaramuça en que huvo daño de la una parte y de la otra, y ansí se retiraron; esto fue a tiempo que don Francisco Fenollet stava en Cortes para tomar la fortaleza y las armas de los moros, los quales de muy buena voluntad se lo querían entregar, y don Francisco lo rehusó porque suppo lo que los de Ayora havían hecho y receló que stando con las armas en las manos y sabiendo que los de Cortes starían sin armas y sin fortaleza, degollarlos hian, y que estando, como stavan, ya en salvaguarda real, sería afrenta y cosa tan mal hecha como vuestra señoría puede pensar, y a esta causa dexó don Francisco de affectuar lo susodicho y fuese a Ayora pensando que bastaría su hida a ponellos en paz, y no le succedió antes se vió en muy gran peligro porque quasi le cercaron en casa del governador Marzilla, y allí le amenazavan de matar. Don Francisco conosció ciertos soldados de los que havían stado en Spadán y con ellos sosegó algo a los otros vellacos, los quales pidían paga para haverse de hir y a gran pena pudo desempacharme un correo dándome aviso de todo esto.³⁰⁶

      Vençuts els moriscos, Francesc de Fenollet hagué de lliurar-se dels soldats cristians.³⁰⁷

      En conclusió, la guerra de l’Espadà emergeix als MB, mostrant un enfrontament que inicialment es volia resoldre amb pactes però que acabà de forma cruenta. Va costar moltes vides, amb els ferits corresponents, i la humiliació final dels moriscos, que van ser sotmesos al bateig forçat. En realitat, va ser un precedent i un assaig de la guerra de Las Alpujarras que també va esclatar, com vorem, per les fortes disposicions contra els trets culturals i religiosos dels moriscos.

11.3 Corsaris turcs assalten Gibraltar

      El 1539, l’amenaça d’un gran estol turc alarmava el Mediterrani cristià. Els grans senyors de les costes valencianes feien preparatius. El duc de Gandia escrigué a les autoritats reials de València per demanar més contingents armats i fer front al perill. Ell, per la seua banda, estava també disposat a contribuir activament en la defensa davant d’un desembarcament enemic: «siempre que será menester para una jornada cierta enviaré doscientos hombres y treinta de caballo con seis piezas de campo menudas, cuales para esta tierra pueden aprovechar con sus municiones y pertinencias. Y así tengo por cierto que el conde de Oliva hará lo mismo».³⁰⁸ Anys enrere, Joan de Borja havia redactat un memorial que donava fe de la seua determinació. Junt al seu veí, Serafí de Centelles, es responsabilitzava de la defensa de la costa, des de Cullera fins a la Vila.³⁰⁹ L’amenaça turco-barbaresca no es feu realitat el 1539, però sí l’any següent. Així, a finals de juny de 1540 va arribar al Regne de València l’avís sobre la preparació d’una armada en algun port del nord d’Àfrica. L’arraix Dragut, un dels lloctinents de Barba-rossa, comandava una part de l’estol, però fou perseguit per les galeres de Gènova i Sicília, fins l’enfrontament que es va produir prop de l’illa de Còrsega. Les naus turques vençudes, i el mateix Dragut pres i portat a Gènova (Pardo Molero, 2001: 330). És, probablement, el fet a què es referia Carles V en la seua carta a Francesc de Borja, aleshores virrei de Catalunya:

      La presa que Juanetin Doria hizo de aquellas galeras, galeotas y fustas, havía muchos días que teníamos la nueva, lo qual fue bien a propósito, porque si aquellas se juntaran con las de Argel hizieran mucho daño en las costas desos reynos, y yo creo bien que vos holgaríades de la dicha presa que dezís como tan servidor nuestro.³¹⁰

      Tanmateix, una altra carta del Consell d’Aragó, datada el dia anterior, 15 de setembre, li donava males notícies al marqués de Llombai:

      «havemos entendido cómo el viernes passado llegaron a la ciudad de Gibraltar ciertas velas de turcos en número de cient y cinquenta, y en ellas Barbarroxa, y que de sobresalto robó aquella ciudad, y la saqueó; y estaban en ella un gran número de turcos, y que la fortaleza della se defendía.[...] no parece verosimile lo que dizen, que Barbarroxa se halla en la dicha armada, porque tenemos avisos muy frescos cómo quedava en Constantinópoli, ni menos de que el número de las velas sea tan grande, porque en Argel no se podían juntar, y de levante no paresçe que puedan haver venido, sin que les viessen en Nápoles y Siçilia o en alguna otra parte de la christiandad [...] Y embiaréys juntamente a don Bernardino de Mendoça, nuestro capitán de las galeras de Spaña, la carta que con esta se os embía, para que sepa lo que passa.[...] tres vecinos de Gibraltar [...] dixeron que las velas que vinieron ally no fueron más de veynte, y que desembarcaron algun número de turcos, y como llegaron de sobresalto, entraron en el arrabal y villa, y començaron a matar y hazer daño, y que la fortaleza se defendía.³¹¹

      Tot indica que no hi va comparéixer una gran armada, però, malgrat l’absència de Dragut i de Barba-rossa, l’atac es va produir. Uns setze vaixells que van partir d’Alger el 20 d’agost, arribaven a Gibraltar el 24. Piali Hamet comandava la flota i Caramaní les tropes. Els corsaris hi van entrar i saquejar, i s’emportaren uns 70 captius. De tornada, però, foren encalçats per les galeres de Bernardino de Mendoza, a l’altura de l’illa d’Alborán, el dia 1 d’octubre. La batalla fou molt cruenta. Les galeres d’Espanya, unes 10, eren inferiors numèricament, però sembla que la superioritat artillera fou determinant. Aconseguiren alliberar els més de 800 presoners i galiots, matant o captivant gran nombre d’adversaris. El balanç estimat de danys humans va ser: per part turco-barbaresca, més de 700 morts i, per part cristiana, uns 137 morts i 500 ferits, entre els quals estava el mateix Mendoza (Pardo Molero, 2001a: 330).³¹² La notícia va arribar a terra ferma i el succés va ser ben celebrat –per part cristiana, és clar. El cardenal Tavera li ho feia saber al lloctinent Borja: «paresce que esten líbres essas costas [de las velas de los infieles], por la presa que ha hecho dellas don Bernardino de Mendoça, capitán de las galeras destos reynos...».³¹³ De moment, el perill semblava controlat, però Alger continuava constituint un malson per a les costes peninsulars. Des de Catalunya i el Regne de València es pressionava per tal que l’emperador decidira una forta acció contra l’enemic i les seues bases africanes.³¹⁴

11.4 El gran setge de Malta

      L’illa de Malta, pertanyent a la Corona d’Aragó des del 1282, era al segle XVI una peça important del tauler mediterrani, tant per la situació geogràfica com pels excel·lents ports naturals que posseïa. El 1530, Carles V havia concedit el feu de Malta, amb el Gozzo i Trípoli, als cavallers Hospitalers de Sant Joan de Jerusalem, després coneguts com l’orde de Malta. Acabava així el seu periple de 7 anys, des que van ser expulsats de Rodes per Solimà el Magnífic. La contrapartida del tracte era simbòlica: lliurar al monarca espanyol un falcó cada any per Tots Sants. La jugada estratègica de l’emperador havia estat un èxit, atés el paper de control que exercia Malta davant l’amenaça turca i l’activitat dels corsaris barbarescos. Així, el 1540, davant l’apropament d’un estol otomà, Borja fou avisat:

      se ha resuelto que por hogaño no se haga la dicha armada offensiva, sino que solamente se atienda a la deffensión de sus reynos lo mejor que se pudiere, y que para ello vaya el príncipe Doria a Meçina con todas sus galeras y las otras que están al sueldo de Su Mag.^d y las de la religión de Sanct Juan y los destos reynos, tomando con ellas un buen número de navios, assy en Génova como en los reynos de Nápoles y Sicilia, para que desde ally se resista lo más que fuere posible a las fuerças del común enemigo, y se estorve que no passe adelante a hazer daño en estos reynos, y le entretenga con darle tanto impedimento, que no pretienda lo de acá.³¹⁵

      Era evident que, en qualsevol pla, defensiu o ofensiu, Malta era clau. Les galeres de la «religión» de Sant Joan, com les del «príncipe» Andrea Doria, suposaven una important barrera. En aquella ocasió, com hem vist,