Malalties i remeis. Francesc Devesa i Jordà

Tenia la delicada i penosa missió de comunicar la sentència que li tocava a la jove Ana Enríquez, filla dels marquesos d’Alcañices i cunyada de la seua filla Joana. La va conhortar en aquella difícil situació: «illam consolatus sum, “ita” ut, quamquam mortem secretam publicae ignominiae praeferret...». Ana, malgrat que hauria «preferit una mort secreta a la ignomínia pública», va eixir ben lliurada. Fou condemnada a pujar al cadafal, portant sambenito i ciri, després de dejunar tres dies. Tornada a la presó, va ser alliberada, després de mostrar signes clars de penediment (Dalmases, 2002: 139). Sorprén la duresa de les penes aplicades, fins i tot a persones que anteriorment havien estat molt vinculades a la cort de Carles V, com el doctor Cazalla, predicador famós per la seua eloqüència. Ni tan sols el seu penediment el va salvar. Ell, com altres, fou mort i cremat a la foguera. L’actitud del vell emperador, que exigia «mucho rigor y recio castigo», va ser determinant.²²⁰ Carles V, probablement escarmentat per la marxa de les coses a Flandes i Alemanya, no volia tolerar cap brot de protestantisme a Espanya i, des de Yuste, recomanava a la filla, Joana d’Àustria, governadora en aquell moment, i a Felip II, rebutjar qualsevol misericòrdia. Si se’ls perdonava, deia, tindrien capacitat «de hacer el mesmo daño viendose en libertad, y aún más siendo personas enseñadas, exasperados de la afrenta que han recibido por ello...» (Menendez Pelayo, 1998, I: 930-968).²²¹

      Si ens atenem als textos, Borja no sembla massa contrariat per la repressió de la heretgia. Un any abans, ja es feia ressò de la persecució de luterans per la Inquisició i remarcava el «bon concepte» que es tenia de la Companyia, la qual cosa fa pensar que podia haver un «mal concepte» i que les relacions amb els inquisidors possiblement no eren massa fines.²²² Malgrat el tràngol d’Ana Enríquez, Francesc valorava positivament les condemnes de Valladolid:

      Las nuevas del auto, que se selebró el día de la sanctíssima Trinidad por la santa inquisición, buelbo ahora a embiar a V. P., que fué cosa de harto sentimiento y de harto contentamiento. Creo se hará muy presto otro, tan señalado como el passado, y aun dizen que mayor, por haver más gente.²²³

      Era això el que realment pensava? Potser sí. Hi ha, però, un cert marge de dubte. En la seua condició de comissari per a Espanya i Portugal, difícilment podia dir alguna altra cosa. La Companyia havia «col·laborat» amb la Inquisició. No tenia més remei, atesa l’animadversió contra els jesuïtes per part d’alguns sectors de les religions més antigues, com franciscans o dominics. De fet, els membres del nou orde eren mal vistos per les seues innovacions i la influència creixent en les esferes del poder, i sovint se’ls criticava la seua permissivitat en l’admissió de subjectes amb dubtós pedigrí de cristians vells.²²⁴ Fins i tot, és possible que Borja sobreacturara en aquella carta, per sentir que la pressió inquisitorial li anava rondant. Sabia que estava prop de sofrir en la pròpia carn els perills inquisitorials? És possible. Uns mesos després, hagué de fugir a Portugal per l’aparició d’uns escrits seus a la llista de textos prohibits.²²⁵

      És probable que no tots «gaudiren» d’aquells espectacles. Uns anys després, l’incident protagonitzat per un jesuïta, sembla confirmar-ho:

      estando yo en Valladolid, assistiendo por orden de S. S. al capítulo de los Padres de San Francisco, me hallé presente a un auto de inquisitión que allí se hizo en XII del presente, en el qual fueron algunos relaxados al braço seglar, y los acompañaron algunos religiosos para ynstruirlos y ayudarlos a bien morir. Después de ser muerto uno de ellos, con quien se halló el P. Dr. Pero Sánchez, de la Compañía, volviose el mismo Padre, según soy informado, a la gente, y començóles a persuadir a bien vibir y a la freqüencia de los sacramentos, diziendo que podría ser estar ellos en mayores pecados. A esto se halló presente un Padre de sant Francisco, que era a la sazón guardián de Paredes, y pensando que havía dicho el Dr. Pero Sánchez que havía mayor pecado que la heregía, començó a alterarse y dar vozes, de manera que mucha gente recibió escándalo de ello, y se dezía que se publicava por villa, que havían presso por la inquisición al dicho Padre Dr. Pero Sánchez.²²⁶

      El nunci, signant de la carta, ho va comunicar al comissari Araoz i aquest li va encarregar que aclarira la intervenció del franciscà, que va demanar disculpes davant els superiors. En tot cas, fou el jesuïta el que inicià l’incident dirigint-se al públic. Pot ser que el P. doctor Pedro Sánchez simplement estava nerviós per l’assistència a un condemnat a mort. També és possible que el càstig, sense misericòrdia, li semblara excessiu. És difícil valorar-ho des de la perspectiva actual. Però el jesuïta contestatari no era l’únic que, des del clergat, criticava els actes de fe. Alguns predicadors messiànics es rebel·laven, anunciant nous temps sense una Inquisició que podia haver condemnat màrtirs. Un dels més famosos era Juan de Ávila, que no es va retractar d’afirmacions semblants malgrat haver estat processat ell mateix pel Sant Ofici. El seu deixeble Diego de Guzmán va adoptar la mateixa postura crítica.²²⁷ A l’àmbit seglar també hi havia resistències. Un cas singular fou el del doctor Juan de Úbeda, metge originari d’aquesta ciutat i resident a Còrdova. Fou condemnat a l’acte de fe de 1553, per haver sostingut que el Messies encara no havia arribat. Va ser novament arrestat el 1572, per reincidència en la seua postura i per continuar exercint la seua professió, en contra del manament inquisitorial. Mantenia que: «en lo que la Inquisición de Murcia se hizo, y en esta, con los de Úbeda, todo había sido falso testimonio y habían muerto mártires los que quemaron» (Pastore, 2011).

      Més de 30 anys abans de l’acte de Valladolid tampoc tots compartien la curiositat pels grans espectacles en què anaven convertin-se els actes de fe. Hi devia haver alguns assistents poc fanàtics o d’altres que se sentirien, directament o indirectament, implicats. Potser algun testimoni reunia les dues condicions.

      El primer juego de los principales fué el jueves 14 de este mes, en que por la mañana se quemaron 13 hombres y mujeres con otra multitud de státuas, y hubo muchos reconciliados, y aunque «id per jocum factum est, miseris tamen patientibus serio prevertebatur». Aquí pagan muy bien a los oficiales que se introducen en los actos de estos juegos mas yo de mala gana fuera persona en esta scena.²²⁸

      Això li contava Francisco de Villalobos a l’arquebisbe Fonseca, des de València (Fabié, 1886: 57). El prestigiós metge acompanyava la cort de Carles V, que havia anat a jurar els furs. L’acte de fe formava part dels jocs i festes organitzats amb motiu de la presència reial.²²⁹ És evident que a Villalobos no li agradava aquella exhibició de crueltat. Procedia d’una família de jueus conversos i havia patit la persecució inquisitorial. En aquell moment els perseguits no eren encara heretges luterans sinó conversos judaïtzants. Els càstigs però eren igual de terribles.²³⁰

      Una figura històricament rellevant atrapada per la Inquisició fou la del bisbe Carranza.²³¹ El 1560 el secretari jesuïta Polanco comentava: «por las infamias que ha sembrado el dicho P. Cano, tan contrarias a la verdad [...] Algunos dizen que él [Melchor Cano] quedará aquí por el negocio del arçobispo, por parte de la inquisición...».²³² Melchor Cano no gaudia de la devoció de la Companyia, n’era un enemic declarat que estava aleshores a Roma per fer valdre la postura espanyola. La Inquisició mantenia empresonat Carranza des de feia uns mesos, cosa que va obrir un llarg contenciós entre Felip II i el papa. Aquest era el «negocio del arçobispo». Fou precisament Carranza, junt amb Rui Gomes, qui havia advertit uns mesos abans Borja del perill que corria quan va decidir anar-se’n a Portugal (García Hernán, 1999: 172-173). El calvari de Carranza va durar 17 anys, passant de la presó de Valladolid al confinament de Sant’Angelo. Malgrat les queixes manifestades pel tracte a la presó inquisitorial, no degué sofrir danys físics, atesa la seua dignitat eclesiàstica, però la privació de llibertat i del seus ministeris, especialment a l’etapa espanyola, probablement foren penosos. Tanmateix, és dubtós que la salut de l’arquebisbe de Toledo fora malmesa notablement per la seua reclusió. Va morir als 73 anys, edat realment avançada per a la seua època.

      Ni Carranza va ser l’únic arquebisbe empresonat ni els espanyols de Valladolid, o d’altres llocs, foren les víctimes exclusives de la intolerància. A l’Europa protestant, els catòlics també eren perseguits, i en perillava la salut i la vida. Als textos revisats apareix un personatge singular que va patir presó i mort: l’arquebisbe