Malalties i remeis. Francesc Devesa i Jordà

él no ha querido usar dello, por lo que él se sabe; y teniendo en su mano de sacar a Antonio Roca de la tierra como ya otras vezes lo tiene sacado, y sabiendo de mí que, si agora le sacasse, se le alçaria del todo el arresto y el secresto, no lo quiere hazer.²⁰⁶

      Si les negociacions entre Borja i Galcerà de Pinós van arribar a bon port o si fou casualitat, el ben cert és que, uns dies després del primer intent, els servidors del lloctinent van topar amb la quadrilla de bandolers i el seu cap:

      El sábado passado, XVIII del presente, unos comisarios que yo tenia embiados con alguna gente en seguimiento de Antonio Roca toparon con él en Lanpurdán con una quadrilla de cinquenta y cinco, quasi todos gascones; y aunque la gente de los comissarios era mucha menos, no dexaron de dar en ellos: y dizenme que le mataron tres, y prendieron uno de los principales de su compañía, y le hirieron a él y a otros hocho o nueve, y desta manera se pusieron huyendo en el bosque...²⁰⁷

      Els homes de Borja no van poder enxampar Antoni Roca ni en aquella ocasió ni en cap altra. Fou durant el virregnat posterior quan el llegendari bandoler va ser pres per la justícia i executat.²⁰⁸

      No sols la institució virregnal perseguia delinqüents. També altres instàncies participaven i, de vegades, arribaven a la detenció d’alguns malfactors que Borja podia reclamar. És el cas de l’ajuntament d’Olot que rebia contestació del lloctinent a una carta prèvia:

      Lo marqués de Lombay, loctinent general.

      Faels de la real magestad: estos días respongueren a vostra carta, quens había dada lo present portador: ha no será pera mes de diros encarregarvos que façáu y donéus orde que los presos de la companya de Pere de Déu vingan a bon recapte ab lo algutzirs que havem tramés, y asy mateix que fagáu aparebits pera la persecutió del mals hómens qui trastejan per aquí, que no será menys que juxta las prevensions que havem fetas nos fassa algú bon eyfere; y pus asó és en benefici y quietut vostra, feu com de vosaltres se confía. Dad en Barcelona lo primer de maig del any 1542.

      Lo Marqués²⁰⁹

      Borja no sols notifica que es farà càrrec dels presoners de la colla de Pere de Déu, sinó que aprofita l’ocasió per instar la corporació a seguir la lluita contra la delinqüència. Castigar els malfactors era protegir el benestar del municipi.

      Els exemples aportats corroboren el greu problema de salut que suposava el bandolerisme a l’època del virregnat borgià. L’aproximació quantitativa de Catherine Marcelle (1980) confirma que el fenomen tingué un abast rural i urbà. L’autora, amb dades procedents dels arxius de la Real Chancilleria, fa un recompte de 576 delinqüents, fitxats en el període 1539-1543, i de 124 víctimes, mortes o violentades. La tipologia del crim ve representada majoritàriament per homicidis, baralles, violències i ferides, sedició, formació de tropes armades, setges, robatoris, saqueig o incendis. Atenent a la classificació dels malfactors segons la procedència social, es troba una gran proporció de clergues (43%), que justifica la gran preocupació de la corona i els seus servidors per la immunitat que protegia aquesta fracció del bandolerisme. En canvi, si sumem els membres de la noblesa i ciudatans notables, sols arriben a un 11%. L’existència d’un 13’5% de delinqüents procedents del sector tèxtil, així com percentatges menors d’ocupacions relacionades amb el cuir, roba, metall i comerç, anirien a favor de l’àmbit urbà esmentat. Respecte a les víctimes, hi ha percentatges més equilibrats, repartits entre artesans (26%), personal administratiu (15%), burgesos (13%), clergues (8,5%), criats (8,5%), viatgers o mercaders (6,5%) i pagesos o pescadors (4%). Crida l’atenció una franja important de dones (14%), víctimes de delictes per assumptes de costumbres, però també per la seua participació en bàndols, donant suport a familiars propers. En qualsevol cas, les xifres ens permeten valorar la magnitud del problema. Borja, seguint les ordres de Carles V, mantingué una cacera despietada dels bandolers, però també una hàbil diplomàcia quan calia desactivar conflictes.

      El virrei també hagué d’enfrontar-se a una forta revolta en els territoris fronterers del Rosselló. La ciutat de Perpinyà, amb 8.700 habitants, era la més poblada de Catalunya, després de Barcelona.²¹⁰ Massa important i estratègica per consentir-hi avalots. Borja hagué de viatjar-hi per intentar resoldre la crisi.

      Al fin yo he trabajado tanto y he usado de tales medios, como lo tengo escrito, que con los mesmos delinquentes he prendido a los otros. Y cierto no se pudiere hallar mejor remedio; y assí havrá tres o quatro días que ahorqué uno de los principales vellacos desta rebuelta, porque fué casi el primero de los que mataron al soldado Hontiveros, y el día que se effectuó la sentencia, según me han dicho, lloraban las mugeres, y los hombres maldezían a don Francès. Hanlo sentido mucho, por pareçerles que les tocavan en lo bivo. De los presos que tenía, a otro le valió la corona, y otro tengo para tormentar; y a otros que no se les han podido provar culpas, soltamos con fianças.²¹¹

      El tal «don Francès» no era Borja, sinó Francesc de Beaumont que va ser capità general del Rosselló i la Cerdanya, de 1529 a 1540. Directament nomenat per l’emperador, sembla que fou una persona controvertida. La situació de les tropes imperials al Rosselló el 1539 era bastant lamentable, als soldats se’ls devia moltes pagues i, per poder menjar, en alguns casos es feien assassins a sou.²¹² Tot això, en un ambient d’animadversió entre militars castellans i població civil. En juny d’aquell any, els perpinyanencs, al crit de «morin castellans», van engegar la persecució de soldats. La resposta fou el posterior bombardeig de Perpinyà per l’artilleria de la ciutadella que, al seu torn, comportà el setge de la fortalesa per la població. Al març de 1540, Beaumont va tornar a bombardejar Perpinyà. El capità general era tan odiat pels rossellonesos que, per tornar cap a la seua Navarra natal, va necessitar l’escorta d’una tropa d’arcabussers. Calia protegir-lo dels afanys de revenja.²¹³ Finalment, Carles V optà per afluixar la repressió: «por lo que he holgado mucho que S. M.^t se haya resumido en lo del perdón; porque, assí me perdone Dios, que aunque soy el que más gana he tenido que castigarlos, soy agora el que más desseo vellos en gracia de S. M.^t y no por ellos sino por lo que cumple a su real servicio».²¹⁴ A l’altre costat de la frontera estava França que, aleshores, era un perill important. El lloctinent, com és lògic, havia d’obeir fidelment.²¹⁵

7.4 La intolerància religiosa i les seues víctimes

      La intolerància religiosa al segle XVI, com en qualsevol època, podia causar violència i amenaçar la salut i la vida de les persones. L’aparell inquisitorial era un instrument més de la guerra de religions. A Espanya fou aprofitat per la monarquia i va adquirir independència de l’autoritat papal. Si a l’etapa dels Reis Catòlics, l’objectiu principal eren els conversos, posteriorment fou utilitzada contra els protestants. La tortura, en principi poc utilitzada, fou cada vegada més freqüent, especialment a partir de 1530, contra heretges i conversos judaïtzants. Els acusats per la Inquisició podien ser alliberats sense càstig, o exposats a l’escarni públic i suportar distintes penes que, en ocasions, incloïen la mort a la foguera.²¹⁶ Als escrits dels MB, apareixen diverses notícies relacionades amb la Inquisició. El 21 de maig de 1559 es va celebrar a Valladolid un gran «Auto de Fe» al qual Borja va assistir. Un memorial informa detalladament del procés i resultat final:

      Producti sunt autem 30 rei, omnis conditionis homines, inter quos multi etiam nobilissimi viri et feminae. Ex 30 autem 14 combusti sunt, et omnes (praeter unum, qui vivus exustus est) errores suos agnoscentes et misericordiam implorantes; reliqui vero «sexdecim» qui levius deliquisse videbantur, gravissimis «etiam» penis sunt afecti.²¹⁷

      A continuació, el document conta la demolició de la casa del doctor Agustín Cazalla.²¹⁸ No sols va ser important el nombre de condemnats i executats a la foguera, 30 i 14 respectivament, sinó la rellevància dels personatges. Així, Pero Sarmiento, comanador d’Alcántara, fou sentenciat a presó i sambenito perpetus, amb privació d’hàbit i honors. Mencía de Figueroa, la seua dona, presó i sambenito a perpetuïtat. Luis de Rojas, marqués de Poza, desterrament de la cort i privació d’honors. Juan de Ulloa Pereyra, comanador de San Joan, presó i sambenito perpetus, amb privació d’hàbits i honors.