Malalties i remeis. Francesc Devesa i Jordà

que afectava la ciutat.²⁸¹

      Cap a finals de la dècada dels 60, hi ha notícies d’epidèmies a la Península Ibèrica. A la guerra de Las Alpujarras (1568-71) apareixia la fam, com hem vist, i també les malalties. El jesuïta Pedro Navarro ho conta de primera mà: «ha havido y hay aquí muchos enfermos de modorra, y mueren hartos della...». La pesta acabà afectant els companys i el mateix remitent: «Yo vine aquí la vispera de pascua, y al segundo día de pascua me dio una modorra, de que el Señor me sanó».²⁸² La modorra torna a aparéixer en la correspondència. Ja hem vist la complexitat de la seua identificació. Aquell episodi podria tractar-se de la febre punticular descrita per Luis de Toro a la guerra de Granada. La diàspora obligada dels moriscos cap a terres de Castella va ocasionar un brot de tabardillo que va motivar la publicació de Luis Mercado.²⁸³ No hi ha, però, cap descripció d’erupció cutània als textos del P. Navarro, cosa que no exclou del tot la seua existència. Per altra banda, hom ha assenyalat la possible coexistència de dues epidèmies paral·leles. Una, la pesta bubònica, a l’Andalusia occidental i l’altra, el tifus, a l’oriental (Bernard, 1977).

10.3 La gran pesta de Lisboa

      Per aquells anys, apareixen també diverses informacions d’una epidèmia important a Portugal. A principis d’octubre de 1569, el pare Azevedo escriu a Francesc de Borja: «Llegué a Portugal por bondad de N. S. en fin de Setienbre; y porque en Madrid me dixeron que havía grande peste en Lisboa [...] porque Lisboa está muy afligida de peste, que son muertas más de 12000 personas y muchos religiosos y clérigos, y de los nuestros 20...».²⁸⁴ Azevedo havia estat visitador a Brasil i, posteriorment, fou nomenat per Borja provincial del dit territori. En aquell moment reclutava personal per a les missions americanes i viatjava amb sis jesuïtes, tres de Salamanca i tres valencians, amb la intenció d’embarcar-se a Lisboa. L’epidèmia, però, els barrava el pas. El mateix governador de Brasil havia posposat el viatge.

      La malaltia va començar pel mes d’abril, segons testimoni de sor Maria do Baptista, i arribà al seu zenit cap a mitjans d’agost.²⁸⁵ Pel juny, hi circulaven remors alarmistes per la població i, a finals de mes, es produïen una mitjana de 50 a 60 defuncions per dia. El 8 de juliol la població fou avisada i el pànic es va apoderar de la capital portuguesa, d’on van fugir tots aquells qui pogueren (Rodrigues, 1990: 102-108). El rei Sebastià, des de Sintra, on s’havia refugiat, va cridar dos metges sevillans: García de Salcedo i Tomás Álvarez. Els comissionats van arribar a Lisboa el 2 d’agost, i ràpidament redactaren un llibre sobre normes higièniques i preventives amb l’objectiu de divulgar-les entre els seus col·legues i la població general.²⁸⁶ Corria pressa el programa sanitari, de forma que el document, traduït al portugués, fou acabat el 12 del mateix mes i imprès el 6 de setembre (Carreras, 1977: 5-15). Azevedo continuava remarcant els aspectes de l’epidèmia i la seua novetat: «como 40 años que no havía peste en estos reinos...».²⁸⁷ Potser, com assenyala Da Costa (1982), era per això que els metges de Lisboa no tenien experiència pròpia i sí els de Sevilla, que havien viscut una epidèmia semblant no feia massa temps.²⁸⁸ La Companyia, patrocinada per la corona, hi va tenir un paper destacat en l’assistència social i espiritual. Es van organitzar centres d’acollida, dirigits especialment als xiquets orfes i donzelles desemparades, col·lectius molt necessitats d’ajuda i en «perill d’esgarriar-se». També els altres ordes religiosos participaven activament en l’atenció dels malalts. Per això no semblen exagerades les paraules d’Azevedo: «Porque u[l]tra que murieron muchos, specialmente religiosos y curas, que con mucha charidad se metieron a curar los enfermos, y ministrarles los sacramentos...».²⁸⁹ El mateix cardenal Infant també ho corrobora: «com disposição pera fazer muitos serviços a nosso Senhor, e como sempre faz n’esta sua Companhia [...] Hagora n’estes trabalhos di Lisboa aiudaram muito, e os que morreram se pode dizer que foram martires, e aiudaram a morrer muitos sanctos...».²⁹⁰ D’on vingué la Grande Peste? Quin tipus d’epidèmia fou? Lisboa era la capital d’un imperi marítim en creixement i una de les grans ciutats d’Europa, amb una població estimada de 100.000 habitants. La gran activitat naval dels portuguesos fa pensar en un origen importat, amb un focus inicial a Venècia, lloc on confluïa el tràfic marítim oriental. Mário da Costa afirma que les descripcions de l’època són típiques de la pesta genuïna, amb les seues formes bubònica (glànola), pulmonar i septicè-mica. Tanmateix, hi havia també una gran freqüència de catáfora (modorra). La procedència forània era pròpia de la pesta bubònica, però més enllà del tipus i l’origen, l’epidèmia fou sense dubte apocalíptica. Hi ha abundant informació coetània que confirma la gravetat de la malaltia i les seues característiques.²⁹¹ En els mesos de màxima virulència, agost i setembre, es calcula en uns 20.000 els malalts simultanis, dels quals sols de 3.000 a 4.000 eren assistits en els distints centres habilitats. En aquell moment morien diàriament entre 500 i 600 persones, i no poques cases quedaven buides per la desaparició de famílies senceres. La Grande Peste, així batejada per la seua letalitat, va reduir aproximadament a la meitat la població de Lisboa. Per a Teresa Rodrigues, la pesta del 1569 presenta totes les característiques d’una crisi demogràfica de l’Antic Règim. Les probabilitats de supervivència eren del 50% per als afectats que aconseguien lloc a les infermeries, i pràcticament tots els altres morien.²⁹² Com en situacions semblants, s’invocaren causes sobrenaturals, com el càstig diví per la depravació dels costums. Aparegueren anuncis d’esdeveniments catastròfics, com ara la inundació de Lisboa per les aigües del Tajo, somogut per un gran terratrèmol. Hi hagué processons expiatòries i propostes d’un nou temple dedicat a Sant Sebastià, l’acció protectora del qual es buscava. «Lisboa dizen que está toda una religión, sin vitios, y con mucha devotión en todos», deia Azevedo.²⁹³ Finalment, la pesta va minvar i, per Nadal, pràcticament havia desaparegut, però les portes de la ciutat no foren obertes totalment fins el 28 de juliol de 1570.

      Suposem que Francesc de Borja degué rebre les luctuoses notícies de Lisboa amb preocupació, però sols hi ha una carta que fa referència al tema: «temo que no será tan pronto la navigación, por star Lisboa tan peligrosa como ha estado».²⁹⁴ No hi ha cap comentari tampoc al diari espiritual, perquè la part corresponent al 1569 no s’ha trobat (Ruiz Jurado, 1997). Des de principis de novembre, es preparava a Oporto una nau per al viatge a Brasil. Azevedo i els seus per fi anaven a embarcar: «Creo seremos los que vamos 20 personas con los que he traido de Balencia y Castilla...».²⁹⁵ El provincial del Brasil havia reunit una setantena d’individus disposats a fer el viatge de les Noves Índies. Els missioners havien aconseguit lliurar-se de la pesta, però no dels pirates hugonots amb els quals toparan de forma dramàtica (Palomo, 2012).²⁹⁶

11. GUERRES, NAUFRAGIS I TERRATRÈMOLS

      A part de les epidèmies, la població del segle de Borja sofria també altres calamitats. Unes, per la força de la pròpia natura i d’altres per la capacitat dels homes de matar-se els uns als altres. Les primeres eren desgràcies esporàdiques i les segones molt habituals. En 59 ocasions hem trobat als documents alguna d’aquestes catàstrofes col·lectives.

      La humanitat històricament ha emprat la violència per resoldre les diferències entre distints grups i la setzena centúria no era una època excepcional, sinó propícia als enfrontaments. El món cristià es dividia cada vegada més entre protestants i catòlics, el que ocasionava enfrontaments llargs i sangonosos. L’hegemonia espanyola era vista amb aprensió per França. Itàlia era cobejada per tots. A la Mediterrània ensopegaven dos imperis. Des de la caiguda de Constantinoble el 1453, els otomans dominaven la zona oriental i aspiraven a expandir-se. La corona espanyola, després de la unió dinàstica d’Aragó amb Castella i conquerida Granada, tenia un nou horitzó atlàntic. Tanmateix, calia controlar el perill de les costes africanes que acollien els refugiats musulmans hispànics, font que alimentava els corsaris barbarescos, els quals van entrar ràpidament a l’òrbita turca de la mà dels germans Barba-rossa. Les riberes cristianes eren amenaçades pels pirates moros. Per altra banda, els cavallers de Malta sortien a cors per assaltar, quan podien, posicions i vaixells turcs o venecians. Els enfrontaments o les aliances anaven i venien. Andrea Doria deixava Francesc I per servir Carles V. França ajudava o permetia la circulació dels turcs