Malalties i remeis. Francesc Devesa i Jordà

majoria de referències són posteriors al 1550, la qual cosa concorda amb la relativa tranquil·litat epidèmica de la primera meitat del segle. L’anàlisi de les dades mostra significació estadística.²⁵⁵ Fins i tot, hi ha un període d’uns 20 anys (1536-1556) sense notícies de pesta a Europa, malgrat una densitat documental bastant consistent (gràfic 1.1), especialment al període virregnal de Borja. També convé considerar que la correspondència del segon període, bàsicament de la Companyia, respon a una xarxa de comunicació més diversa i globalitzada, per tant més oberta als esdeveniments en qualsevol part de la geografia. En qualsevol cas, com podrem comprovar tot seguit, als textos posteriors a 1556 hi ha major presència de pestes que, en ocasions, arriben a ser de gravetat considerable.

      Taula 1.1

      Notícies sobre epidèmies als documents dels MB

      P: pare. PP: pares. Entre parèntesis ( ), nombre de cartes en què apareix la notícia.

10.1 Un any que trencava la calma epidèmica: 1557

      De vegades, la notícia no reflecteix de forma clara si correspon o no a una autèntica epidèmia. Així, pel febrer de 1530, l’esposa de Lluís de Vich li conta a la duquessa de Gandia:

      porque me ha sydo tanta consolazyón la carta de vuestra señoría en esta mi tribulazyón, que me pareze que me ha sydo parte de la mejoría de don Loys de Vich, mi señor, el qual el sábado pasado huvo ocho dyas, adolezyó destas fiebres que corren, y en el mesmo dya estuvo tan mal como ya vuestra señoría havrá sabydo, y ayer que estava en el onzeno de su mal, en la mañana estuvo en las manos de Dyos y él huvo myisericordya de mí y de mys ygos y a la tarde mejoró un poco porque durmió algún ora, y así está con esta mejorya hasta agora y no syn el peligro que syenpre ha estado...²⁵⁶

      Quines devien ser les febres que corrien per la Safor? Es tractava d’una epidèmia important o d’una passa transitòria de tipus estacional? Aquell any, hi ha constància d’una epidèmia a València de curta duració però de mortalitat marcada (Salavert, 1988). El brot pestífer a la capital durà d’abril a maig; potser era el mateix que, dos mesos abans, afectava Gandia? Cal considerar la possibilitat de garrotillo o diftèria, malaltia que, segons els historiadors de les epidèmies, va afectar la ciutat de València per aquell any (Villalba, 1802-1803: 90; Hernández Morejon, 1843: 121). Tanmateix, una grip també podria explicar la malaltia de Lluís de Vich, atesa la datació en febrer, el seu caràcter epidèmic i la possibilitat de complicació, si considerem que l’onzè dia el pacient estava molt greu.

      En altres ocasions, l’ambient epidèmic és clar. Així, per l’estiu de 1534, Francesc de Borja estava més preocupat per les malalties del voltant que per la seua salut. En la carta enviada a son pare deia:

      Sus Majestades creo que se irán a invernar al reino de Toledo y será la partida, según dicen, los primeros días de octubre, porque esta tierra está tan enferma que sería mal consejo estar en ella. En este lugar hay la mayor parte de él enfermos de calenturas muy recios, aunque mueren pocos de ellos.²⁵⁷

      Era el mes de setembre. En aquell moment, Carles V i el seu seguici es traslladen a Palència, fugint d’una epidèmia de pesta declarada a Valladolid. Segons Ruiz Martín (1950: 127), l’emperador va eixir de la ciutat castellana per la primera dècada d’octubre, la qual cosa situa allí la cort des de finals de juliol o principis d’agost. Si fem cas a les paraules de Borja, aleshores marqués de Llombai, l’epidèmia tenia molta morbiditat i poca mortalitat. La patologia, per tant, sembla benigna. Era la mateixa que afectava Valladolid? Quin tipus d’epidèmia va ser? Són qüestions que requereixen una anàlisi més profunda.

      A l’època virregnal no apareixen notícies d’epidèmies en territori peninsular, però el 1540 Borja escrigué al secretari de l’emperador, dient-li: «Ayer llegó un navío de Argel, el qual me dizen que trae nueva que allá se mueren de pestilencia...».²⁵⁸

      A finals dels cinquanta apareixen diferents notícies sobre epidèmies a la Península Ibèrica. La major part de la informació procedeix del mateix Francesc de Borja que, per la seua condició de comissari jesuïta d’Espanya i Portugal, segueix de prop els esdeveniments importants del territori al seu càrrec. Per la primavera de 1557 llegim:

      Está tan enferma y medio dañada Alcalá, que muchos han miedo tiempos enfermos antes del verano; porque muertes súbitas son ya bien usadas; y otras, que con 6 o 7 dias de calenturas se contentan y despachan para el cielo, como creo que para my fue nuestro buen hermano, el P. Carrera, que le levó N. S. al 7, para dalle, según spero, el descanso del día séptimo en su día de la gloria.²⁵⁹

      L’estació perillosa per a les pestes era l’estiu. El fet que, a finals de març, la situació d’Alcalà fora tan dolenta podia presagiar una vertadera mortaldat a les calors properes. Això explica la preocupació que tramet el text de Borja. Pocs mesos després, ell mateix seria un dels afectats per les febres: «Estos dos meses pasados, Septiembre y Octubre, que [es] casi todo el tiempo que estube en Portugal, he tenido enfermedad de grandes y peligrosas tertianas dobles, que me sacaban de todo juicio y fuerzas, y lo mesmo ha tenido el P. Dionysio que anda conmigo...».²⁶⁰ La pesta campava lliurement deixant el seu estel de mort. L’estiu havia estat tan calamitós com es temia i les baixes afectaven també la Companyia: «ha sido universal en estos reinos el enfermar y el morir. A nosotros nos ha alcanzado parte, porque allende del P. Villanueva y los otros del verano, se nos han ido al cielo el doctor Salinas, Mtro. Benedicto, y el P. Carabajal, y otros algunos padres y hermanos en otros diversos colegios».²⁶¹ Era el brot epidèmic d’Alcalà la mateixa pesta que va anar escampant-se per la península? Fou la que va patir Borja? Les dues descripcions del comissari, des de Madrid i Plasència, corresponen a una pestilència de mortalitat important, però no refereix un context epidèmic clar en la malaltia que ell pateix a Portugal. Deixant a banda el diagnòstic de «tercianes dobles», assignat pel mateix pacient o pel seu metge, el quadre febril de Francesc anava acompanyat d’afectació cerebral («me sacaban de todo juicio...»). Altres textos confirmen aquesta singularitat. Tant Dionisio Vázquez, que també va patir el procés, com els autors d’un informe mèdic posterior, parlen obertament de modorra.²⁶² L’etiqueta de modorra ha estat penjada a diverses malalties, com el pulgó (fiebre punticular, tabardillo) i, posteriorment, a la febre groga. La primera va despertar l’atenció dels metges renaixentistes. A principis del segle XVI, Gaspar Torrella, al seu Consilium de Modorrilla (1505), va descriure una nova malaltia de caràcter febril i epidèmic, amb afectació neurològica important, que havia causat gran mortaldat als regnes hispànics. Era, probablement, la mateixa patologia comentada per Amatus Lusitanus el 1554, quan parlava d’allò que els espanyols anomenaven «malum de modorra o modorrilla» (Arrizabalaga, 1985-86). La síndrome encefalítica seria patent en la modorra i característica també de la febre punticular, però aquesta última presentaria una florida erupció cutània o exantema (pintas) que no trobem en les descripcions de la modorrilla o modorra. La febre punticular fou descrita per Fracastoro, a partir d’una epidèmia esdevinguda a Itàlia el 1528, i per Luis de Toro, arran d’una altra a la Península Ibèrica el 1557. Tant l’una com l’altra eren processos febrils, acompanyats d’exantema i d’estupor, compatibles amb el tifus exantemàtic, malaltia epidèmica causada per la rickettsia prowazekii i tramesa pel poll humà, segons els coneixements actuals (Raoult i Walker, 2006). D’aquesta afecció es poden trobar fins a 25 noms a la literatura renaixentista, segons J. R. Gurpegui (2003). Un d’ells seria el de tabardillo. Entre els diversos símptomes, a banda de la típica erupció puntiforme, estava el sopor que podria explicar el nom de modorra. Una altra possibilitat és que el quadre que va patir Borja fora una encefalitis letàrgica relacionada amb un virus gripal (Hernández, 2010). El 1557 hi ha descripcions d’epidèmies atribuïdes a tifus exantemàtic però també a grip.²⁶³ Era precisament l’any que Borja va estar tan greu. En qualsevol cas, falten dades per proposar hipòtesis més sòlides.

      Més enllà de la seua identitat, les pestes continuaven a la tardor: «De Barçelona