Malalties i remeis. Francesc Devesa i Jordà

els seus vassalls ajudat pels bandolers de Joanot Cadell, senyor d’Arsèguel. El 1537, quasi coincidint amb la mort de Germana de Foix, les accions delictives es van incrementar, arribant a tal extrem que els morts es comptaven per centenars. Carles V volia el cap de Joanot Cadell. Als arguments delictius, hom afegia la intenció de desfer l’empenyorament del vescomtat. Així, Castellbò tornaria a la jurisdicció reial, cosa que també desitjava la població.¹⁸⁶ Si considerem que també els comtes de Foix tenien pretensions sobre aquest territori, és fàcil explicar certa connivència del senyoriu francés amb el grup de Joanot Cadell. El comtat fronterer podria ser base d’operacions i refugi en cas necessari, atesa la permeabilitat del territori entre la Cerdanya i Foix a través de la vall de Queralt (Obiols, 2008-2009). Lluís Oliver de Boteller (1487-1556) era, per tant, un exemple paradigmàtic de les bandositats catalanes al segle XVI amb les seues fidelitats canviants. El noble tortosí, infeudat com a vescomte de Castellbò, era genearca d’una nissaga que va donar tres presidents de la Diputació. Els Oliver de Boteller tenien una relació fluctuant amb el poder. Havien ajudat a sufocar la germania valenciana, al costat de Diego Hurtado de Mendoza, però, en temps del virrei Borja, eren un maldecap important per a la corona.¹⁸⁷ Francesc va entendre immediatament l’estat de la qüestió i li ho comenta al secretari imperial Cobos:

      tengo por cierto que por haver gastado S. M.^t el dinero que la reyna [Germana de Foix] dexó, ha havido más de ccc muertes en Castelbó, por lo qual no sé si la consciencia de S.M.^t esté muy saneada. Y para que estas no vengan a ser trezientas mil, y la consciencia S.M.^t esté muy reposada, conviene que V.S. mire mucho esto y lo provea, como se lo supplico, que ningún otro respecto me mueve a esto, sino la verdadera voluntad y desseo del servicio del Emperador.¹⁸⁸

      Més de tres-cents morts no era qualsevol cosa. El problema de Castellbò calia resoldre’l aviat. Borja, fidel complidor de les ordres, s’havia posat ràpidament a la faena:

      con haver tomado a manos de la regia corte los castillos de Bellver y de Arzevol [Arsèguel], y haver castigado algunos vellacos, pareçe que la tierra está algo más pacífica. Y uno de los hombres que la desasosegavan, que era Janot Cadell, con las diligencias que yo he puesto en hazelle prender, tengo ya sabido que ha salido de Cataluña, y que está en Francia.¹⁸⁹

      Borja no va poder enxampar Cadell i, encara que va prendre Arsèguel, el castell tornarà a ser niu de bandolers fins a les darreries del segle XVI.¹⁹⁰

      El lloctinent va continuar exercint la funció repressora sobre altres quadrilles, però no pogué evitar la mort de l’abat Funes a mans d’uns malfactors. Borja va publicar la llista d’una vintena de bandolers implicats, un dels quals «haviendole prendido un comissario mio, y teniéndole preso en la Seu de Urgel, ha sido mohina morirse en la carçel de dolencia; mas pues él hizo lo que nosotros havíamos de hazer, vaya en hora buena».¹⁹¹ No hi ha cap compassió per part de l’autoritat virregnal. L’execució era el destí del pres i la malaltia sols en va avançar el final. Les dones tampoc escapaven a l’acció de la justícia: «Hase proveydo de prender la biuda Callar, de cuya casa salieron los malhechores». En aquest cas la probable participació indirecta i un problema de salut, «por estar doliente», van evitar l’empresonament i permeteren la llibertat de la viuda sota fiança.¹⁹² En altres casos, el destí dels presos era ombrívol: «No sé en qué parará, que muy escandalizados los tiene[n] agora otros seys o siete delinquentes que tengo presos, de los quales me dizen que hay tres o quatro muy culpados, de los quales no digo nada hasta que los vea en la horca».¹⁹³ Si bé els delinqüents no tenien pietat amb les seues víctimes, l’autoritat tampoc no en tenia amb ells. Protegir la salut d’uns anava en detriment de la salut dels altres. La forca, amb o sense esquarterament, era una forma usual d’aplicar la pena de mort. En el millor dels casos, si es demostrava la culpabilitat, hi havia la mutilació o les galeres. El testimoni del mateix lloctinent no pot ser més explícit: «Al cabo el viernes passado yo ahorqué seys destos, los más famosos, y agora se entiende en los procesos[s] de los otros con toda diligencia. Podrá ser que el que mejor librare, remará toda su vida».¹⁹⁴ Abans dels Reis Catòlics, els remers de les galeres de la Corona d’Aragó eren majoritàriament voluntaris contractats (Unali, 2007: 65-96). Al segle XVI, els estols reials, cada vegada més grans, necessitaven molta mà d’obra que esclaus i condemnats subministraven: «Yo le [he] dado çerca de sesenta galeotes que tenía condenados a galera, sobre havelle dado el año passado çerca de hochenta».¹⁹⁵ Els galiots, amarrats al seu banc, arrossegaven una existència precària que solia acabar amb la mort abans de deu anys.¹⁹⁶ En ocasions, la condemna era implacable: «en este día se ha esquartizado un delado muy famoso que en tiempo del arzobispo mató un comissario. Ha confessado doze o treze muertos sin otros mucho [sic] maléficos muy grandes».¹⁹⁷

      Les mutilacions dels castigats per portar ballesta van ser objecte de polèmica. Des de l’autoritat de Barcelona, es proposava tallar el peu en lloc de la mà: «lo que paresció que cumplía para el bien desta tierra cortar los pies a muchos que lo merecen por justicia, antes que cortalles las manos...».¹⁹⁸ L’argumentació era molt pràctica. Si els tallaven la mà, se’n fabricaven una de ferro i continuaven usant la ballesta, cosa prohibida i objecte del càstig. En canvi, si els amputaven el peu havien de renunciar a la delinqüència, però tenien les mans per guanyar-se la vida en algun ofici. Des del poder reial donaven allargues i no deixaven prosperar la proposta:

      Lo que scrivís de cortar los pies sobre que el regente mocen Gort havía scripto a nuestro vicecanciller, se havía ya platicado otras veces y no paresció bien y paresce que por agora no se deva hablar en ello y caso que fuesse tan necessario como os informan en las primeras cortes, que placiendo a Nuestro Señor se celebrarán, se verá y platicará y proveerá como más convenga.¹⁹⁹

      Prop de dos anys després, Borja no oblida el tema i, recollint el suggeriment imperial, torna a presentar-lo, al si d’un memorial per a les corts.²⁰⁰

      La polèmica sobre el membre a tallar era irrellevant quan la mutilació precedia la mort del condemnat:

      Ya escriví a V. S. cómo se prendió un delado que se llamaba Pere Morer, de los más famosos de Cataluña, y que tiene hechos notables daños en Cataluña, señaladamente en las cosas del general; y assí le sentenciarán hoy, y le mandan cortar una mano a la puerta del mesmo general, y después hazelle quartos. Plega Dios que lo mesmo se pueda hazer muy presto de Antonio Roca, en cuya persecución se entiende con todas las diligencias que se pueden hazer.²⁰¹

      Pere Morer (o Moret), veí del lloc d’Ullà, a l’Empordà, havia desafiat Joan Rasador, guarda dels drets del General, i també tota la seua parentela i amistats. Als pocs dies, li va botar foc a la casa del germà de Joan Rasador. Era una revenja per la confiscació de diners en concepte dels deutes amb la Generalitat. Els diputats van oferir una recompensa de 300 ducats a qui el prenguera, cosa que va fer un compare del perseguit en trobar-lo pels carrers de Barcelona.²⁰²

      A banda de Pere Morer, Borja va capturar famosos delats. Alguns, però, al·legaven el privilegi de la «corona», tal com van fer Francesc de Sinisterra, Gaspar Lordat o Cruïlles, acollint-se a la jurisdicció eclesiàstica, recurs que probablement els va salvar la pell. En altres ocasions, simplement se li van esmunyir de les mans, com el mencionat Joanot Cadell, Moreu Cisteller o Antoni Roca.²⁰³ Aquest darrer era una peça llargament cobejada i, des de les altes instàncies del poder, es reclamava la seua detenció: «el campo de Tarragona está sosegado y no queda sino Antonio Rocca, y que para el castigo deste se usen las diligencias que convienen...»²⁰⁴ Borja, per fi, aconsegueix localitzar-lo gràcies a unes informacions confidencials. Després de reunir un grup armat de cavallers va iniciar, de nit, la persecució, però en arribar al lloc indicat, Roca havia pegat a fugir. Malgrat la decepció,

      todavia se tomaron unos quantos hombres que hazian al caso, y uno muy aficionado al mesmo Antonio Roca, y se tomó el castillo de Semenat por ciertas cosas que cumplian al servicio de V. M.^t, y dexé el sometent, que va en seguimiento de Antonio Roca, y espero en Dios que harán algo de que V. M.^t quede servido, y con estas me volví aquí anoche.²⁰⁵

      Antoni Roca tenia valedors