Malalties i remeis. Francesc Devesa i Jordà

atés que Francesc havia marxat a l’encontre de Carles V per ajudar a la campanya de Provença.¹⁴⁸

      De vegades, l’embaràs era dubtós, com en el cas de l’esposa de Felip II, Isabel de Valois: «La rreyna anda con poca salud y con muchos desmayos aunque dizen que está cierto preñada».¹⁴⁹ En aquest cas però, els esdeveniments es van precipitar i, una setmana després, el pare Saavedra informava Borja:

      El domingo passado, me mandó abisar Dn. Luis, limosnero mayor de S. M., que la reyna estaba muy mala, y dixéssemos todas las missas por ella: que le habían dado el santísimo sacramento. Y estando el mismo domingo predicando el P. Ramírez, me binieron a dezir que había parido, y que estaba mejor la reyna [...] Y luego que acabó la missa, me embió a dezir el limosnero que era fallescida; y así fallesció, téngala el Señor en su gloria, el mismo domingo que digo. Hasta el día que fallesció, no se dixo en la corte que estaba mala, ni lo sabíamos, aunque ella andaba indispuesta y entre los médicos gran disensión, que unos dezían que estaba prennada, y otros que no, sino que tenía otras enfermedades. Llegó aquel día, dende el sábado antes, a mostrar mucha enfermedad. Diéronle una purga rezia, y con ella echó la criatura muerta y a la una, después de medio día, fallesció, diziendo cosas marabillosas con un crucifixo en las manos...¹⁵⁰

      Els fets van demostrar dramàticament que, malgrat l’assistència mèdica privilegiada de la cort, Isabel de Valois no havia estat diagnosticada correctament del seu embaràs. Al marge de la probable patologia associada, l’error mèdic va ser monumental. La reina moria el 3 d’octubre de 1568, després de parir una xiqueta de cinc mesos que va durar unes hores.¹⁵¹

      Més confús encara fou el cas del possible embaràs de la segona esposa del duc Joan de Borja. Cap a finals de l’estiu del 1542, la duquessa començà a trobar-se malament. Arrossegava unes febres tan llargues que a Saragossa va arribar el rumor de la seua mort. El duc desmentia el succeït i anunciava, el 17 de setembre, que la convalescència de Francesca «no podrà ser breve por estar preñada».¹⁵² A principis de novembre, Joan de Borja continuava informant el seu cunyat sobre la milloria de la germana: «Espero en ella [la misericordia de Dios] que, pues nos ha sacado de la mayor afrenta, no nos desamparará en esta hasta el parto, aunque es larga la carrera, porque será por todo diciembre o los primeros de enero».¹⁵³ A la carta següent corrobora que la duquessa estava embarassada, i atribueix a una epistaxi la minva en les cabòries de la seua esposa: «y con havelle acudido sangre por las narices, la cabeza está más en sí de lo que estaba y como todo ha de terminar con el parto, si Dios quisiere».¹⁵⁴ El dia de Nadal, el duc confirma que la salut de l’esposa seguia recuperant-se.¹⁵⁵ El 9 de gener següent, Joan de Borja mor. No hi ha constància del naixement de cap fill de la duquessa en les dates previstes per al part, atés que el darrer va ser Tomàs, nat en 1541. Tampoc tenim notícies d’un fill mort al nàixer, però no sempre hi ha dades documentals en aquests casos. Fora un embaràs real o infeccions febrils, o les dues coses alhora, el ben cert és que la condició física de la duquessa va ser suficientment ferma per a superar la pròpia malaltia i el trasbals de la mort del marit, al qual va sobreviure 33 anys (Devesa, 2011).

      Un cas més clar va ser el d’Elionor de Castro, esposa de Francesc de Borja: «Y crea V. S. que para estorvar mi yda, ni hará el caso estar la marquesa mal parida de un hijo y en la cama...».¹⁵⁶ Considerant que el darrer fill conegut fou Alfons [Alonso], nat el 1539, cal pensar que el mal part d’Elionor de Castro correspondria a un avortament o fetus mort, encara que no tinguem constància escrita d’aquest fet.¹⁵⁷

6.14 Altres malalties de les dones

      Hem trobat una referència a patologia mamària, contada per Joana, filla de Francesc de Borja:

      A onze deste, a las onze de la noche, fue Dios servido de alunbrar a la marquesa y darle una hija, con que estamos muy contentos, aunque no han faltado travajos con haverle acudido a la marquesa grandes calenturas y a avrírsele un pecho; y así queda harto fatigada, aunque lo pasa con gran paciencia. La niña está vuena. Llámase Tomasa, por una devoción que la marquesa tiene con este glorioso santo.¹⁵⁸

      La mare de la criatura era Elvira Enríquez de Almansa i Borja, la qual, segons el text, va tenir una ferida, clavill o quebrassa del mugró, cosa prou freqüent en els primers moments de la lactància. Aquesta seria la patologia més compatible amb l’expressió «avrírsele un pecho», sense descartar del tot una altra possibilitat, com una mastitis oberta. Tanmateix, en el darrer cas es possible que hom haguera parlat d’un apostema.

      Per una altra banda, cal citar una expressió de patologia probablement ginecològica. Ho relata Joan de Borja en una carta al seu cunyat. El duc s’excusava de no haver atés un negoci d’estratègies matrimonials per la malaltia d’una dona pròxima: «También ha acaescido en estos días que doña Beatriz Maza ha adolecido y ha llegado a punto de morir de la flujada y aún no está sin mucho peligro según dicen en esta hora...».¹⁵⁹ El flux o flujada podria ser hemorràgic o pertànyer a qualsevol evacuació de superfluïtats, inclosa també la menstruació (DETEMA). Entre distintes eventualitats, en aquest cas és lògic pensar en una hemorràgia vaginal, fora menstrual o no.

7. LA VIOLÈNCIA CONTRA LA SALUT

      Malgrat l’obvietat, cal recordar que la violència genera malaltia i mort. Les guerres, la delinqüència i les agressions individuals són una constant històrica i continuen essent una xacra difícil d’erradicar. El segle XVI no n’estava exempt.

      Les disputes territorials, dinàstiques i de religió enfrontaven el món cristià fent d’Europa un escenari de batalles acarnissades. L’amenaça turca i barbaresca era quotidiana al Mediterrani i la força militar otomana es feia present de tant en tant. Els exèrcits creixien i les armes de foc augmentaven els morts i ferits, amb lesions més destructives. Fora dels grans enfrontaments, l’àmbit hispànic gaudia d’una pau aparent, sota la qual emergia ara i adés una violència de baixa intensitat. Les revolucions dels agermanats i comuners, les habituals bandositats feudals, el bandolerisme a Catalunya o les revoltes morisques d’Andalusia i del Regne de València, alteraven sovint la normalitat, deteriorant la salut individual i col·lectiva. La repressió violenta d’un poder reial, cada volta més fort, i d’una autoritat religiosa, cada cop més intransigent, completaven el quadre.¹⁶⁰

      Tot aquest ambient, encara que de forma irregular i no proporcional als fets, té el seu reflex als documents MB. Hem comptabilitzat un total de 203 comentaris sobre accions violentes, la qual cosa suposa al voltant de la quarta part (26,67%) de totes les al·lusions a malalties o alteracions específiques de la salut. Vora la meitat (103) eren casos de delinqüents presos per la justícia, captius de corsaris i altres privacions de llibertat. En 62 ocasions es tractava de notícies sobre individus pendents de càstig, sentència o interrogatori. En 29 casos hi ha un relat concret de ferides o maltractament físic, i en 9, diferents càstigs, no mortals, per part de la Inquisició (sambenito, presó, desterrament, etc.). Cal remarcar també que, de les 317 referències a la mort de persones, 71 (22,39%) eren per causa violenta –per delinqüència o repressió institucional, civil o religiosa.

7.1 El Mediterrani, un mar perillós

      El Mediterrani tenia una tradició corsària que venia de lluny. Als segles XIV i XV, els vaixells de la federació catalano-aragonesa exercien la pirateria de forma hegemònica. Catalans, valencians i mallorquins assaltaven les costes de Barbaria i del regne de Granada, abordant embarcacions de qualsevol territori rival, sense distinció de credo (Unali, 2007). Al Cinc-cents, el Mare Nostrum era un món complex, on els captius i el seu rescat formaven part d’un comerç actiu entre les dues voreres, un espai de fronteres mal definides i grans connectivitats entre els diferents països riberencs. Mercaders, ambaixadors, expulsats, renegats, marins, captius, traductors i frares trinitaris o mercedaris circulaven d’una vora a l’altra. S’estima en quasi un milió, els cristians captius dels segles XVI, XVII i XVIII. En època moderna, sols a Itàlia, hi hagué entre 90.000 i 120.000 musulmans confinats. L’enfrontament entre els dos imperis, cristià i otomà, complicava una situació, agreujada més encara amb l’eventual aliança de la monarquia francesa