Malalties i remeis. Francesc Devesa i Jordà

L’insigne veronès publica el 1530 el seu tractat: Syphilis, sive morbus gallicus. L’obra és un poema llatí d’alt valor literari, en el qual es conta l’origen de la malaltia i se’n proposen remeis. Fins i tot es basteix la seua mitologia: el pastor Syphilo havia desviat cap al rei Alcitoo el culte degut al Sol; així caigué, sobre Syphilo i els altres infidels, la maleïda pesta; però la nimfa Amèrica va fer brostar de terra l’arbre benèfic que la curaria. Si la malaltia era o no de procedència americana serà una llarga polèmica que anirà més enllà del segle XVI, amb discussions tan fortes i llargues que encara cuegen.¹²⁷ El contacte sexual com a antecedent del contagi, fou observat des del principi, com posa de manifest la denominació de «lues venèria» atorgada per autors francesos. Villalobos ironitzarà sobre la forçada castedat de la por, mentre l’autoritat sanitària establirà vigilàncies als bordells (Paniagua, 1973).¹²⁸ Tenia la sífilis, en aquella centúria, les connotacions negatives que després va adquirir? L’acceptació del baró de la Roca, per part de Borja, no sembla corroborar-ho:

      Tengo sacada una esperiencia en esto de las voluntades, y es, que los cavalleros que he tenido presos, después que estoy en Cataluña, son agora los que más voluntad me muestran, como son don Bernat Albert, y mossén San Climente, y otros; y el varón de la Roca, que no le conoscía, después que le tuve preso por lo que V. S. sabe, ha venido muchas vezes a mi casa y ha sido mi combidado y lo es siempre quél quiere.¹²⁹

      El secretari de l’emperador, Cobos, havia instat Francesc de Borja a guanyar-se les voluntats dels nobles catalans. Controlar les bandositats era complicat i no sols es podia aconseguir amb repressió, calia també ma esquerra. La contestació de Borja ens permet conéixer que el baró de la Roca, després de l’episodi d’empresonament i malgrat el mal francés, va freqüentar la casa del lloctinent, el tarannà acollidor del qual també compta, és clar.

6.11 La sang i el fluix

      Alguns dels textos estudiats tracten sobre la sang, acompanyant o no el fluix. El mateix Francesc de Borja contava, el 1557, que havia patit una malaltia de fluxo de sangre que li obligava a reposar per ordre mèdica.¹³⁰ Estimava que havia perdut unes quatre lliures de sang.¹³¹ Dos mesos després, continuava presentant símptomes: «Yo ando como suelo, y siempre el fluxo de la sangre acude algo más excesivo de lo [que] para la salud parece convenir...».¹³² La descripció concorda amb una hemorràgia intermitent, probablement per via anal. Seria allò que hui anomenaríem rectorràgia. En cap moment es parla de cámaras, la qual cosa ens fa suposar que no hi havia diarrea. Aquell episodi es va superar i Borja encara va viure 15 anys, cosa que descarta un procés especialment greu o irreversible. Unes hemorroides podrien explicar el quadre, encara que caben altres possibilitats etiològiques. Més confusa encara és la descripció dels símptomes que patia el rector del col·legi de Barcelona: «voy también al hospital, aunque mi poca salud anda ya para no dejarme trabajar según me fatiga la sangre en estos tiempos».¹³³ Estava cansat perquè perdia sang, o perquè li’n sobrava? Tenia aprensió per la sang dels malalts hospitalitzats? Pot ser que el pare Ayala es trobara simplement fatigat per mala salut. No resulta fàcil esbrinar-ho sense més informació. Qui sí que patia un excés de sang era un altre jesuïta: «Por estar sangrado dos vezes, aunque no de calentura, sino de demasía de sangre, que por esta tierra crece, [pongo fin a la presente]...».¹³⁴ Resulta interessant el fet d’atribuir l’excés de sang al lloc (Sevilla) i també la prescripció de les sagnies que no es manaven per febre, com era més usual, sinó per massa sang, una indicació que encara està vigent en l’actualitat en certes malalties.¹³⁵

6.12 Mals de pedra, orina i ronyó

      Els patiments urològics solen aparéixer en les obres mèdiques i quirúrgiques renaixentistes. El saber anatòmic va propiciar avanços en el coneixement i tractament d’aquestes malalties i, fins i tot, l’aparició d’obres especialitzades. El burgalès Francisco Díaz publicava el 1588 una obra que es considera el punt de partida de la urologia moderna.¹³⁶

      Les malalties o símptomes de tipus urològic estan presents en 13 ocasions. Hi figuren tant les molèsties urinàries (trabajo, escozimiento, ardor de urina) com la patologia més clarament vinculada al còlic de ronyó: dolores de hijada y de arenas, achaques de piedra y de urina, etc. El mateix Francesc de Borja es queixava d’algunes molesties: «antes que aquí llegasse, me sobreviniesse con las demás viejas una nueva enfermedad en la vía de la urina, que siempre que la havía de hazer, sentía notable dolor y escozimiento».¹³⁷ Els símptomes de Borja correspondrien a disúria, terme que també es coneixia al segle XVI, encara que, potser, en un significat més restrictiu.¹³⁸ Uns anys després, contaria els dolors d’un altre jesuïta que probablement patia d’alguna cosa més que un còlic renal: «Al P. Tablares [Pedro de Tablares] tengo en cama, y fatigado a ratos con calenturas y otros achaques de piedra y urina. Témese de su salud».¹³⁹

      Respecte a la hijada o dolor de hijada sols apareix una volta, fora de la patologia urològica exclusiva: «martirio de la hijada y del estómago».¹⁴⁰ En les altres ocasions, el concepte va lligat més clarament a la litiasi renal, com en el cas del rector del col·legi de Madrid, Pedro Saavedra: «aunque nos han seguido trabajos de enfermedades, y yo he andado siempre cayendo y levantando de mi hijada y riñón y piedra, al presente estoy mejor, y sólo un hermano tengo enfermo».¹⁴¹ També Martí d’Aragó, després d’una llarga malaltia amb diarrees, contava altres símptomes: «y en la convalescencia haver tenido muchos dolores de hijada y de arenas».¹⁴² L’episodi del comte aragonés apunta a la patologia urinària, i podria correspondre a allò que hui coneixem com a còlics nefrítics.¹⁴³

6.13 De la fisiologia a la patologia: embaràs i part

      L’embaràs i el part, encara que són fenòmens fisiològics i naturals, tenen el seu perill per a mares i fills. Si això és cert ara, al segle XVI ho era molt més. A falta d’estadístiques, la mortalitat postpart devia ser elevada, com també la del fetus i del nadó. L’assistència obstètrica estava en mans de dones semiprofessionals: comares i llevadores eren expertes en l’assistència. Els metges i les institucions intentaven millorar la formació d’aquest grup sanitari. Així, entre les finalitats de la Pragmática de 1477 que regulava el Protomedicato, figurava la d’examinar també les comares. Tret d’Itàlia, l’accés de les dones a la universitat, i per tant a la medicina, estava pràcticament barrat a tot Europa des de feia segles, de forma que les publicacions sobre l’embaràs i el part eren signades per homes. Una excepció fou la de Trotula, una dona procedent de l’escola de Salern i autora de Passionibus Mulierum, llibre difós entre els segles XII i XV, que circulava durant el XVI com una obra clàssica.¹⁴⁴ Per altra banda, el mallorquí Damià Carbó publicava el 1541 un llibre amb aquesta intenció: «es nuestro propósito tractar del oficio de la comadre y todo lo que fuere necesario para semejante exercicio...».¹⁴⁵ Els coneixements anatòmics havien millorat, com ho demostra la descripció de l’aparell genital femení i del fetus publicada per Valverde de Amusco. Nombrosos metges s’ocupen de l’embaràs y del part, entre els quals destaquen els tractats de Luis Mercado, De Mullierum affectionibus (1579), i de Núñez de Oria (Coria), Libro del parto humano (1580). Els metges sols atenien excepcionalment les embarassades i parteres, però l’assistència dels cirurgians al part distòcic anava obrint-se pas (González Navarro, 2006: 107-157).

      Com era d’esperar, les notícies sobre embarassos i parts sovintegen en la documentació revisada, comptabilitzant un total de 44, que correspon a un 5,78% de les manifestacions específiques. La terminologia és la pròpia de l’època: preñada, preñado, preñez, alumbramiento, parto, parido, etc. En nombroses ocasions, es fa saber la novetat de la gestació, la bona marxa de l’embaràs o el part feliç; en altres, hi ha alguna incidència superada, com en el naixement de Francesc de Borja. El duc Joan li ho conta al seu sogre: «Que Nuestro Señor, por su misericordia, ha alumbrado a mi Señora la duquesa con un hijo y servidor de vuestra merced, la cual, gloria de Dios, está buena aunque el parto ha tenido algo fuerte».¹⁴⁶ No es corrent trobar la preocupació