Malalties i remeis. Francesc Devesa i Jordà

l’origen d’aquest contenciós ens porta a una altra malaltia mental, la del difunt comte Centelles.

      Després de faltar Pere Gilabert de Centelles, el seu darrer testament sembla que no anava en la direcció que convenia al matrimoni ducal: «Quanto a lo de Oliva, se declaró en favor del duque, mi señor, que se podian tomar testigos para provar cómo el conde estava loco quando hizo el testamento...».¹¹¹ Això informava el canonge de Gandia a Francesc de Borja. Encara que l’argument de la follia de Pere Centelles era interessat, sembla que manejava raó. La demència del darrer comte d’Oliva era ben coneguda i justifica, en part, la facilitat en trobar testimonis, com comentava Villalón a la mateixa carta: «ya han jurado entre criados viejos y hombres de Oliva y Pego, Gandía y Valencia çerca de ochenta testigos».¹¹²

      Més conegut encara, per la rellevància del personatge, era el trastorn mental de Joana la Boja. Felip II envià Francesc de Borja perque intentara controlar el comportament poc edificant de la seua àvia. Era lògic, atés que Francesc, de jove, havia estat ja al servei de la reina de Castella i, posteriorment, l’havia visitada. Comissari jesuïta per a Espanya i Portugal, en aquell moment, Borja es trobà amb un panorama desolador. La reina Joana no volia saber res de misses ni capellans i estava obsessionada per manies persecutòries respecte a las dueñas. Francesc informa detalladament de la situació, donant la seua opinió clara: «paresce que [e]n la enfermedad que S. A. tiene de la flaqueza del juicio se pueden poner pocos remedios, por estar ya tan arraigada esta dispusitión...».¹¹³ Al seu parer, les al·lucinacions de la reina «según se puede juzgar, son illusiones o visiones malignas...».¹¹⁴ Després de proposar una sèrie de mesures, algunes de les quals van donar resultat, torna a emetre la seua valoració sobre les dèries de Joana: «y es ser esto ymaginaciones y flaqueza de cabeça, todo lo qual procede de la raiz principal de la enfermedad, que ha tantos años que S. A. tiene».¹¹⁵ La malaltia mental era ja crònica i el seu remei molt difícil, per no dir impossible: «solo el Señor, en cuya mano están todos los que biben, es poderoso para remediar esta enfermedad, la qual está de manera arraigada...».¹¹⁶ Borja, però, no va parlar en cap moment de possessió diabòlica ni de causes sobrenaturals: flaqueza del juicio i flaqueza de cabeça eren causes naturals, no feia falta cap exorcista.

      Hi ha més casos de malalties mentals en la correspondència MB, com el de Vincenzo Malherba, jesuïta que hauria agredit el provincial de Sicília Paulo Achiles que va restar il·lès. Atés «che il suo principal deffetto è mancamento di cervello...»,¹¹⁷ Francesc de Borja, ja general de la Companyia, intercedeix per l’agressor: «ci è parso che V. R. debbia parlar alla Ecc.^za del vicerè, dizendo come l’intetione sua non è stata far’ vendeta alcuna, ma di aiutar quel povero huomo...».¹¹⁸ Fins i tot caldria intercedir per ell si la pena proposada fora massa dura.

      Un altre cas sense implicacions violentes és contat pel secretari Polanco al rector de Barcelona: «La historia suya [padre Juan Catelano] es que el buen hombre salió de su seso estando en el colegio de Macerata y Loreto y airose lo mejor que se pudo en manera que tornó medianamente en su mano perfectamente».¹¹⁹ Sembla que la follia del jesuïta va ser transitòria i es de suposar que el fet d’airejar-lo, sentit literal a banda, suposaria l’exempció de la seua tasca habitual, cosa que sembla que va donar l’efecte esperat. El jesuïta va demanar permís per acabar la convalescència a la seua terra.

6.10 Lesions externes conegudes i alguna malaltia emergent

      Sis notícies aparegudes als textos MB representen lesions de la pell o xacres amb manifestacions fonamentalment cutànies. Hi són les malalties eruptives infantils, com la pigota dels fills de Borja: «hacía tres días que tomó calentura a don Juan y a don Álvaro y a Dorotea, y ya estan los tres con viruelas, y la marquesa no dexa de tener el cuidado que vuestra señoría puede pensar».¹²⁰ Els xiquets malalts tenien aleshores entre 2 i 7 anys. Cert temps després, els fills del duc Joan, germans de pare de Francesc, també d’edats semblants, anaven passant-se la pallola uns als altres:

      Doña Leonor y doña Ana con los otros sus hermanos han estado estos días de sarampión, que no ha ayudado poco para que fuese mayor el trabajo que se siente del mal de su madre. Ya, bendito Dios, están todos buenos, sino doña Margarita, que ha sido la postrera y está agora en lo lleno.¹²¹

      Per la seua banda, Carles de Borja relata una lesió externa que va afectar el seu cunyat i veí, el comte d’Oliva. La malaltia tingué una evolució fatal: «Yo vine aquí un día después del fallecimiento del conde de Oliva mi hermano, a quien se llevó nuestro Señor el día de su santa cruz, no haviendo sido vista la indispusiçión de que murió hasta el postrero puncto, que fue una a[pos]temaçión en la punta de una nalga».¹²² L’apostemaçión degué ser prou important per atribuir-hi la mort del comte. Pere Gilabert de Centelles va sofrir un procés infecciós local, molt probablement un abscés (Devesa, 2014a). A primera vista resulta difícil creure que una afectació així li costara la vida, però cal considerar que actualment un focus purulent, no diagnosticat a temps ni drenat, pot presentar complicacions locals i generals, malgrat l’arsenal terapèutic disponible. En èpoques preantibiòtiques, la mala evolució d’aquestes lesions devia ser molt més freqüent. Fou l’apostema la causa inicial de la mort del darrer comte d’Oliva? Pogué influir la bogeria del Centelles en un hipotètic retard diagnòstic? Hi havia alguna altra malaltia de base o concomitant? Lamentablement no tenim dades que ens confirmen aquests supòsits.

      La lepra o mal de Sant Llàtzer era una malaltia que estava en regressió al segle XVI, però en trobem encara un testimoni directe de Borja que informa sobre una obra benèfica a Portugal, duta a terme per Juana Serrana, una anterior dama de l’emperadriu Isabel que ell coneixia del temps de la cort: «Ha hecho en esta cibdad otra obra pía muy accepta a N. S., que es ayudar a una pobre casa donde se acogían los pobres tocados del mal que dizen de san Lázaro, de manera que se mantienen ya en ella doze leprosos».¹²³ La caritativa senyora estava ajudant al manteniment d’un llatzeret que allotjava dotze portadors de la pesta bíblica.

      Hi havia, però, altres epidèmies percebudes com a noves. Vejam un curiós exemple contat per Borja durant la seua època de virrei. El lloctinent hagué d’empresonar el baró de la Roca per desacatament a l’autoritat. El noble català, després de maleir públicament l’Audiència, havia continuat demostrant la seua insubordinació amb una tirallonga d’insults a la reialesa i al mateix Borja:

      porque diciéndome valenciano, no pienso que me hizo agravio; mas lo peor es que dixo, que con las provissiones de S.M. se limpiaría el salvo onor [...] Yo en sabiendo la cosa cómo havía pasado, embié luego a mossén Albanell, y dentro de XXIIII horas me lo truxeron presso; púsele en la cárcel con cadena i grillos, para castigarle como loco, pues locamente havía hablado; y por mucho que me rogaron diputados, conselleres y caballeros, nunca quise quitarle los yerros, aunque dizen que no se suelen poner a caballeros, puesto que no tienen constitución sobre ello. Después se los quité, informado de su enfermedad, porque con ellos se le acrecentarían las llagas y dolores que tiene del mal françés.¹²⁴

      Borja estimava el seu origen i no es va sentir insultat pel qualificatiu de «valencià» llançat pel baró.¹²⁵ Després de deixar clar qui manava, va llevar els ferros al presoner que patia del «mal françés». Així, el lloctinent no sols feia una acció caritativa i preventiva de nafres i dolors, sinó que recuperava la legalitat, atés que posar grills a un noble anava contra els usatges, segons ell mateix reconeixia.

      Ens interessa, però, la malaltia del baró de la Roca. El mal francés, o morbus gallicus, era tota una novetat clínica durant el Renaixement. Des de la seua aparició, a la darrera dècada del segle XV, nombroses obres mèdiques se’n van ocupar de la descripció, origen i tractament. De 1546 a 1548, apareixien els primers escrits d’autors, com l’alemany Grünpeck, l’italià Leoniceno i els espanyols Torrella i Villalobos. Gaspar Torrella va imprimir el seu Tractatus cum consiliis contra pudendagram seu morbum gallicum el 1547, dedicat al jove cardenal Cèsar Borja, la malaltia del qual seria una de les cinc històries clíniques incloses al final del llibre.¹²⁶ Durant tot el segle XVI continuen apareixent obres que tracten