Fills de la terra dura. Daniel Palomeras Casadejús

quin lirisme tan pur! Verdaguer el segueix en veu baixa i acaba afirmant: No és pas per no voler-ho, tota la vida he tingut aquest desig. Segueix la conversa, Claudio llegeix i llegeix, la mirada del poeta es fa transparent, més segura. La tarda enrogeix l’estança, però sembla també més buida. Unes flors, pensa, o un retrat dels pares, no, un sant crist al capçal i un munt de papers sobre la taula. Quan Claudio ja se n’ha anat, va a desar un altre llibre. Han estat una premonició les seves paraules d’abans? Ramon Llull. S’acosta al balcó: «Senyer ver Deus, rei glorios, qui ab vos volgués hom unir, membre us dels vostres servidors, qui per vos volen mort sofrir».

      18

      La cambra del vell canonge sembla impregnada d’una atmosfera macilent, gòtica, com disposada a veure’l morir aviat. Sobre el buró, les plomes, el tinter, els llapis, els papers, L’Atlàntida encara oberta. Mossèn Ramon s’està dret. La veu de l’ancià es tenyeix amb un rogall: Encara em sembla que el veig, amb disset anys, amb la sotana de seminarista, a l’aula tot sol, escrivint, ratllant, «com onades d’un riu del paradís», Déu-ni-do, li veig el front espaiós i la mirada convençuda. Respira calmosament uns quants cops: Va entrar al seminari als deu anys, ja em diràs quina vocació es pot tenir als deus anys..., fas cara que tu també, Ramon, m’has dit que et deies?, en tenia un més que jo, me’n recordo vagament, no, dic mentida, me’n recordo molt bé, llatí, grec, història, doctrina..., els estudiants de Vic érem la riota per l’uniforme que ens feien dur al carrer, gairebé era com ara, però la vestimenta sí que era extraordinària, érem quatre que fèiem força tabola, externs al carrer!, venia un, encara no t’has disfressat?, afanyem-nos que ja és l’hora, que no tens ganes de sortir?, i tant si teníem ganes de sortir, de sortir o de fugir?, anàvem als armaris i ens vestíem amb aquells uniformes, i ell, en Cinto, recitava, «amb el tricorni en batalla i un esparracat manteu, amics meus no em mirareu sens esclafir la rialla...», i tant que rèiem mentre ens cofàvem el barret-cresta i ens posàvem el manteu amb fingida solemnitat, i tant!

      19

      Verdaguer té divuit anys. Només ha sortit de Folgueroles per anar i tornar del seminari. A trenc d’alba, apareix a la porta de casa vestit d’estudiant amb un farcell a l’esquena i un cartipàs sota el braç. La mare el segueix, li dona un senalló i li besa la galta. De la foscor de l’entrada n’apareix Francesca, la germana, que es queda al costat de la mare. Mentre s’allunya li fan adeu amb la mà. Matí fresc de començament de tardor. Sonen uns picarols en la llunyania, s’apropa un carro. El camí és polsós, després d’un estiu amb poca pluja. El fullam de pollancres i àlbers deixa unes ombres d’argent, allargassades. La muntanya, el Pirineu, al fons, fa de cinyell a la plana. Els pardals volen ran de garrigues i bardisses. Passa el matxo dels picarols, que arrossega un carro grinyolant camí enllà. El pagès que el mena el saluda alçant el cap cofat amb barretina vermella. Al cap d’un tros, el noi s’hi repensa, l’empaita i d’un salt s’hi enfila al darrere. S’asseu amb les cames penjant. El pagès es gira cap a ell. Passen pel costat d’un camp de blat de moro, baixa i n’agafa una panotxa. Torna a pujar, l’acaricia i la deixa a un costat. Obre el cartipàs, es treu un llapis de la butxaca i escriu seguint el sotragueig. De primer parla en veu baixa i després es dirigeix al conductor: Com en dieu d’aquest terreny? Jo en dic la terrosseda. Escriu: «Per la terrosseda seca, les fulles dringuen». I novament: Quin vent bufa avui? Tramuntana, escrius molt, noi, que vols ser poeta? I segueix escrivint amb un murmuri: «L’alè de la tramuntana». Què escrius? Aparta la vista del paper: Parlo del blat de moro. L’altre respon amb estranyesa: I què se’n pot dir del blat de moro? Verdaguer tanca el cartipàs i recita: «Son gra d’or, mig cobert per l’onejanta cabellera de fils de plata!». El pagès se’l mira amb sorpresa: Redimoni!, en parles prou bé, ja ho crec que seràs poeta, però si tot aquest camp fos d’or i plata, d’altra manera no viuríem! El jove agafa la panotxa i en mossega un gra. El carro segueix fent camí i el cel i l’herbassar, una alzina i el terra sec i rocós auguren una calor a deshora. S’apropen a la masia de can Tona, un paller i una façana quadrada i plana, amb un porxo a les golfes amb doble balustrada de fusta separada per una pilastra. Cent anys després Josep Coll i Bardolet en farà un dibuix, més aviat un apunt imprecís.

      20

      La tarda a ponent és color de nespra i entra a glopades pel balcó de la sala. Verdaguer fa de mestre i cinc criatures balbucegen les taules amb avorrida cantarella. Mira el vol dels estornells a través dels vidres: Demà vull aquestes multiplicacions fetes i les pàgines dotze i tretze del llibre de doctrina apreses de memòria. Tanca la carpeta. Una noia rossa, d’ulls blaus com només es veuen en la gent de muntanya, treu el cap per la porta, no diu res i torna a tancar. Els nens, que a pagès mai no són innocents, se n’han adonat i el més grandet, amb somriure murri, li pregunta: Ens deixeu plegar? Verdaguer s’enrojola: Per avui sí, que m’han manat d’ajudar a la collita, demà sigueu aquí d’hora, ara digueu una avemaria. Déu vos salve. I va sentint el rés mentre s’encamina a la seva cambra. La noia s’esquitlla al final del passadís. Ell la segueix amb la mirada mentre resa distretament l’oració a mitja veu: Santa Maria. Pugen l’escala. S’apressa, l’encalça i entren furtivament dins l’habitació. El sostre és baix, sota teulada, amb un catre, una tauleta i una cadira. El sant Crist a la paret i l’olor vegetal del gra amuntegat allà al costat, a les golfes. Besa abrandadament els llavis carnosos com grills de taronja, sense dir-se res. Tot d’una, la noia s’escapoleix dels seus braços i surt. Ell resta repenjat a la paret, amb un tremolor lleuger. De mica en mica es va traient la sotana i es posa les calces, la brusa i la barretina.

      21

      S’ha afegit a la feina després de berenar. L’escamot d’homes es perd entre les altes tiges. Arranquen panotxes, seguen arran, ho amunteguen en rengles de piles, suen, criden. Les minyones omplen els coves, se’ls carreguen al cap i els duen a la carreta dels bous. Nois i noies fan broma i es piquen l’ullet. El bover mena els animals i la carreta, ja plena, pel camí. Es va fent fosc, van plegant els volants i es reuneixen en grup al darrere. Canten. Els més joves es donen empentes i s’empaiten. Riallades. En Cinto participa de les corredisses. Les noies fan un grupet a part amb les seves enraonies i els nois les destorben. Des de l’era de la casa es veu arribar la colla i se sent la gresca. Verdaguer se n’aparta i entra a la casa rient. Puja al primer pis i mira des de la finestra oberta, ja seriós, la noia rossa dels ulls blaus. S’asseu al festejador amb el cartipàs i escriu. Va dient a mitja veu els versos que sorgeixen a poc a poc: «Al baixar els coloms a casa teva jo baixava pensívol a la meva: no hi havia coloms ni colomar». Alça el cap i veu com el jovent fa una rotllana: «Sols hi havia un terrat cobert de branques, i, per colomes blanques, jo feia allí mos somnis voleiar». Sent dos copets a l’espatlla que li donen un ensurt. Es gira i veu l’amo: Agafa la carrabina que faràs guàrdia al convent, corren veus que hi ha qui el vol anar a cremar. S’allunya del noi: Cony de revolucionaris! Veu com l’home es fica dins la seva cambra. Tanca la carpeta i escolta el raucar vespral de les granotes a la bassa. La colla s’ha desfet i no se sent ni la conversa xiuxiuejant de les amigues: Però, com es vol casar amb tu si ha de ser capellà? I la noia rossa dels ulls blaus respon: Diu que deixaria el seminari. I tu te’l creus?, li replica prompte l’altra. No ho sé, hi ha hores que el veig molt capellà, potser per la sotana..., fa poesies, però d’això no se’n viu. I l’amiga que insisteix: Però tu li has donat peu? No ho sé, no sé què dir-te, a mi m’agrada, però d’aquí a festejar-hi... I l’Enric? La noia rossa confessa: Potser no m’agrada tant però el veig més decidit, sap més el que vol... i no porta sotana...

      22

      És negra nit a l’esplanada del monestir de Sant Tomàs de Riudeperes. Verdaguer i el seu company donen mitja volta pel costat de l’església. Els futurs missioners franciscans del Perú dormen a les seves cel·les amb somnis d’Arequipa. Els dos nois van abrigats amb mantes. Verdaguer porta una vella carrabina ripollesa penjada a l’espatlla i l’altre, un bastó de tortellatge. Caminen per corredors solitaris de sostres nerviüts i es fiquen al claustre de voltes renaixentistes. El pou central està cobert per una arcada neoclàssica coronada d’herbam salvatge. De tant