Fills de la terra dura. Daniel Palomeras Casadejús

una pintura de Fortuny. Com m’agradaria tenir la paleta dels grans pintors per traduir al llenguatge aquestes impressions. Cloqueig planyívol de gavines.

      30

      Color i fantasia, recalca el canonge Collell al seu pupil, tanta fantasia com color, el món és la infantesa i la joventut..., tot el que ve després..., però no creguis, en Cinto tenia el seu caràcter, i tant si el tenia! Un cop de porta furiós retruny per tota l’aula del seminari. Un jovençà Verdaguer n’ha sortit d’una revolada. Es mira irat un paper que duu a la mà. Suspens!, exclama en veu baixa. L’estripa, l’arruga i el llença. Es topa amb dos companys: Ei, Cinto, on vas amb tanta pressa? No respon, arriba al final del passadís i tanca furibund una altra porta. Entra a la saleta on Collell, el seu confident; està assegut, llegint. L’amic alça la vista sense fer gaire cas de la indignació del poeta: Si no fos perquè aquí vaig néixer, crida, perquè és aquí on tinc els amics, on un dia em vaig enamorar, on tinc pares i germans i el cor i la vida, et diria que no m’hi tornaran a veure mai més!, solament per fugir de persones que ni de persones mereixen el nom! Per tota resposta obté un: Caram!, abans de prosseguir: Gent sense llei ni raó, sense amor ni pietat, sense pàtria! L’amic fingeix sorpresa: Fotre! I Verdaguer, sense adonar-se del poc cas: Gent sense sentiments, sense cor, com són els que han comès el crim d’insultar a qui els dona glòria, i després d’haver comès el crim... Criminals?, alça les celles Collell: Refotre...! Han escampat maledicències de mi. I què han fet aquests criminals, doncs? M’han suspès de teologia, i cap d’ells confessa haver llençat la pedra! Verdaguer surt de la saleta sense esperar resposta. El vell Collell reafirma: Tenia el seu caràcter, i tant si el tenia, poc després també s’abrandaria, però amb la política, La Gloriosa és cosa d’en Prim, però no se’n sortirà pas, deia, el carlisme és el regionalisme de la dreta i el federalisme és el de l’esquerra, Torras i Bages diu que la revolució és obra de la maçoneria, el krausisme és laïcitat, racionalisme, mentida. L’any 68 tot es va trasbalsar: Ja ha caigut la botiflera!, li vaig sentir cridar. Es referia a la reina Isabel II, que tu no deus ni saber qui era.