Fills de la terra dura. Daniel Palomeras Casadejús

Letamendi es pren uns moments, s’alça, se situa darrere el malalt i li passa la mà pel crani: Us voleu alçar, si us plau? Verdaguer s’alça lentament. El metge se n’allunya una passa i se’l mira de perfil: La vostra complexió és la d’un home melancòlic, també colèric, això us marcarà la vida; us sentiu desassossegat?, mancat de forces?, us costa cada cop més pensar? Verdaguer se’l mira: No vull pensar, no vull pensar, cada pensament m’és dolorós. I en la mort?, penseu en la mort? No penso en res més. El professor es retira novament a la seva butaca, darrere la taula: Benvolgut mossèn, sou molt jove i jo sí que tinc un pensament: cada persona és un individu, cada cos és un sol òrgan i la vida és una sola funció, no em feu donar nom al vostre mal. El pacient se’l mira amb sorpresa sense contradir-lo. La vostra disposició a la malaltia s’expressa en la vostra forma anatòmica, vós sou així, la vida és el resultat de la funció derivada de les relacions entre l’energia individual i el cosmos, això és una fórmula i a vós se us ha afeblit l’energia individual. Collell sí que l’interromp educadament: I això quin remei té, doctor? Letamendi arronsa les espatlles: Diguem que el que patiu seria una anèmia cerebral, què us puc recomanar?, gimnàstica, aires de mar, també polsar un xic de tabac de tant en tant...

      15

      Collell sospira: No vaig ser amb ell en els seus darrers dies. Jo ho sabia tot, me’n parlava tothom, els diaris en duien la notícia puntual, la gent feia suposicions, i jo posava cara d’estar al cas, de compadir-me’n, i me n’avergonyia. Mai no vaig trepitjar Vallvidrera, ningú m’ho va demanar i no vaig ser prou valent d’anar-hi, penso ara després de tants anys, a vetllar les seves nits, ni vaig sentir el seu ofec, que sempre m’ha perseguit, ni el seu adeu. M’imagino el comiat a tot allò que ell va cantar, tan a prop com jo m’hi veig avui..., que et sigui pietosa la parca, penso encara. Verdaguer al llit de mort, desig d’obagues fresques en la nit febrosa, el rauc del respir fatigós, insomnis de malalt, la tos asfixiant, la mirada esgotada ressegueix el dormitori crepuscular de la Vil·la Joana, el sostre i les parets lleument il·luminats per la llàntia que es deixa encesa als moribunds a la tauleta de nit. Verdaguer pensa en el foc que ha cremat, ara ja per sempre, tants somnis de glòria, i fa un sanglot de pena en veure’s pobre i desvalgut en la penombra nocturna que no s’acaba. Vol resar però el cap se li’n va cap a altres pensaments: aquest i aquell, unes paraules i unes altres, un lloc o més enllà, malsons aglevats d’antigues lloances i vells retrets, records fugissers que han perdut tota substància en aquestes hores, tristors que ja no se sap de què, amargors només destinades a enterbolir la dolçor d’altres moments, amors esporuguits..., res no pot tornar. Triga a fer-se de dia. Amb l’amic tan lluny en el moment d’aclucar els ulls, d’encetar aquell son del que mai no es desperta. És maig però la cambra és freda. Lluites entre humans, baralles de vells amics. Una altra gent el plora.

      16

      La coberta del Ciudad Condal és eixuta i les onades, llargues fins a l’horitzó, fan de mirall al sol ponent. El pavelló de la Compañía Transatlántica té el fons blau i un cercle blanc al mig. És estiu. «The grateful smell old Ocean smiles», com el descrigué John Milton al cant IV del seu Paradise Lost. No hi ha altres sorolls que el de la parella de cilindres Compound, el vent als dos pals creuats i el mar, fresses a les quals ningú no para esment, perquè ja no és el primer viatge, perquè ja són molts dies de travessa i el tròpic s’anuncia en aquest vespre calorós. Antonio López havia comprat aquest vapor i el seu bessó, l’Habana, a Gibraltar, de segona mà. Se n’havia dit Washington i havia estat construït a Sutherland el 1872 per Oswald and C. És el segon vapor amb aquell nom de la companyia, ja que el primer havia naufragat a Veracruz el 1867. Verdaguer té un aspecte més saludable i desimbolt, s’ha engreixat una mica, els ulls han emergit de les conques, el cutis s’ha emmorenit i la sotana és de tall i confecció acurats. Seu a la taula del capità Fernando San Emeterio, amb Lluís Llansó, agent general de la companyia. El sopar s’ha acabat i estan escurant el cafè. El capità s’acomiada: Señores, ya les he contado bastantes cosas de nuestro buque, el puente me reclama y no quiero hacerme pesado. Els altres dos: Buenas noches, capitán. Don Lluís suggereix: Anem a fora? Travessen el menjador i surten a la coberta d’estribord. El captard és dolç. M’agrada veure-us aquí, a la fresca, em teníeu preocupat, sense sortir mai de la cabina. Sí, respon Verdaguer, val la pena, fa un vespre bonic i tindrem una esplèndida posta de sol. Caminen en direcció a proa. En deveu haver vist moltes, quants viatges porteu? És el tercer. I us han provat? Sí, no m’han anat gens malament, ni pel cos ni per l’esperit, ni per la meva escriptura. Don Lluís es gira cap a ell: Us inspira, doncs, el mar? La resposta arriba pausadament, com l’ocàs: Més que això, he vist en la seva buidor un continent i en les seves illes, les pilastres que el sostenien, he vist les pilastres del gran pont romput entre Europa i Amèrica. S’aturen i tots dos repengen els braços a la barana, mig ajupits. Don Lluís riu: Si aquest pont encara hi fos, mossèn, a nosaltres se’ns hauria acabat la feina. Verdaguer fa una rialla, calla uns moments i, ja seriós, reprèn la reflexió: També he vist la culpa. L’altre resta sorprès: La culpa? El poeta eludeix donar més explicacions: Algun dia us ho explicaré. Reprenen el passeig: I com ho feu per explicar aquest continent perdut? Verdaguer triga uns moments a respondre: El meu poema ha solcat amb mi l’oceà i jo només he fet que l’habitessin els herois i els mites. L’agent general cerca en la memòria: El que em dieu em fa pensar en el cèlebre Paradís perdut que havia llegit de jove. Verdaguer acluca els ulls: Què no donaria per poder escriure una obra com aquesta, Milton, un poeta il·luminat, què no pagaria perquè sorgís un arcàngel o un Satanàs de la meva ploma..., «Val més regnar dins l’infern que ser esclau del cel», els versos de la meva carpeta, això sí, portaran humilment la salabror d’aquestes aigües. Don Lluís afirma amb el cap: Una vida al mar, molt diferent de la d’un vicari de poble de terra endins. Sí, una vida que m’ha fet bé, tot, tot m’ha permès espolsar el matalàs del meu continent perdut, la mitologia grega i la Bíblia fan la resta. Riuen novament. La mitologia grega no és massa pagana per a un capellà? Per què?, l’abisme en què cauen els titans del meu continent ajuda que neixin noves terres on els homes fundaran ciutats, Milton ho explica, els nostres primers pares només tenien un precepte per complir i no ho van fer, però al càstig de la destrucció el segueix el perdó de la creació..., abans us parlava de la culpa i ara us parlaria, com a sacerdot, de la redempció. Com se’n dirà del vostre poema? Se’n diu L’Atlàntida. Contemplen en silenci els últims raigs de sol. Somriu l’olorós vell oceà, conclou Verdaguer.

      17

      L’oceà ja no és més que un record. La llum entra ara per la vidriera del balcó que dona a l’empresonat jardí urbà. A la cambra hi ha un desordre per conrear, sobretot llibres, a la taula i a les cadires. Només se sent el frec de les anades i vingudes de Verdaguer ordenant-los als prestatges de la llibreria. Porta l’alçacoll negligentment fluix, ja que són els seus dominis, prestats però seus; treballa i fa calor. Examina un paper, l’estripa amb cara de contrarietat i el llença a la paperera. Trucs a la porta. Als espais nobles, com el Palau Moja, tot ressona i es perd per les catifes i els cortinatges. Sense girar-se: Passeu! Claudio López entreobre la porta i treu mig cos: Amb el vostre permís, mossèn. Verdaguer es gira: Només faltaria, don Claudio, sou a casa vostra, passeu i maneu; a què dec l’honor de la vostra visita? Entra i contempla el munt de llibres: Que estàveu ordenant la vostra llibreria? Fent endreça, més aviat..., de tant en tant cal fer endreça en aquesta vida, saber què cal conservar i què cal deixar de banda. Claudio porta també un llibre a les mans, camina fins a la butaqueta i s’asseu: Seieu, si us plau, mossèn, només venia a felicitar-vos. Verdaguer s’acomoda en una cadira. He llegit d’una tirada els vostres Idil·lis i cants místics i he quedat meravellat. El poeta, cofoi, somriu: Els vostres elogis són el millor tribut. Claudio mira al seu entorn: I per a la nostra família és un privilegi tenir-vos a casa, passava pàgines i em semblava que estava llegint sant Joan de la Creu o santa Teresa. Verdaguer abaixa la mirada, afalagat i lleument incòmode: Són massa elogis, don Claudio, però he de dir-vos que sí, que he tingut presents a sant Joan i santa Teresa, així com també Ramon Llull, per ser just. Però el jove admirador no desisteix: Són versos plens d’anhels i aspiracions. I Verdaguer sembla