Fills de la terra dura. Daniel Palomeras Casadejús

camina fins al final del passadís. Els escrivents aturen un moment la feina i se’l miren, un caixista amb la camisa tintada li passa pel costat. S’hi troba una vidriera tancada. Truca lleument amb els artells. Passi! Obre i entra. Corominas s’ha alçat: Bona tarda, mossèn. Des de fora no es poden sentir les seves veus, ofegades pel soroll de la redacció. Verdaguer li allarga la mà perquè li faci l’amistat, però el periodista hi encaixa i prou. Fa la volta a la taula per tancar la porta. Es presenten, amb compliments, i s’asseuen davant per davant, entre ells la taula del despatx a vessar de papers. El periodista enceta la conversa: Costa d’entendre, i a fe que serà una bomba..., per curiositat, quina edat teniu, ara, mossèn? Verdaguer se’l mira estranyat: Cinquanta-tres anys vaig fer el disset de maig, per què ho pregunteu? Per res, curiositat, teniu només quatre anys més que jo però us he pres sempre per una persona més gran. Deu ser que tendim a envellir els nostres mestres. Verdaguer cerca un somriure cansat: Us agraeixo el tractament, però sí, soc vell, don Eusebi. Corominas fa un gest amb les espatlles i el cap per mostrar sorpresa: No, penso que no ho sou, i tinc molt viva la impressió que sempre m’han fet els vostres poemes. Verdaguer inclina una mica el cap i posa el capell sobre l’altra cadira: Doncs sembla que avui ningú no se’n recordi. El periodista referma el gest enèrgic: Us equivoqueu, el fet que tingueu palestres amb mitja dotzena de persones no vol pas dir que la majoria de la gent no us admiri i respecti. Mentre parla s’ha alçat per obrir el balcó i ajustar les persianes. Puja soroll del carrer i no entra ni una mica d’aire. Tingueu consciència que són pocs però molt poderosos, replica el poeta gairebé en veu baixa. Mireu, mossèn, la redacció de La Publicidad no la freqüenten pas els capellans, això pot entendre’s, tot i que no és el cas..., com que es diu que nostre diari és anticlerical, si es vol mirar per la banda dolenta, us sentireu dir que aquests articles en defensa pròpia els heu anat a publicar a la premsa enemiga..., la banda bona és que aquí no ens capfica gaire el parer dels bisbes i, per a més inri, som republicans, és a dir que encara ens preocupa menys l’opinió dels marquesos..., això sí, som gent de llei i demòcrates. El mossèn es treu un mocador plegat de la butxaca i s’eixuga el front: Probablement jo no soc res de tot això, malgrat que també em considero un home de llei..., soc capellà, és clar, i mai no hi renunciaré, tot i el càstig amb què se m’ha arraconat. Guarda novament el mocador a la butxaca: Però també soc escriptor i la ploma és la meva arma. Diposita la carpeta sobre la taula: Una arma que no fa sang, però prou bona per fer conèixer la veritat. Corominas agafa la carpeta sense obrir-la: I tant!, també us diré, seguint les meves pròpies paraules, que la llibertat de consciència és un dels meus valors més preuats, i en el vostre cas em sembla que alguns poderosos us l’han volguda ofegar. Verdaguer assenteix lleument: Heu llegit la meva carta a El Noticiero? És clar, respon l’altre. Haig d’entendre, doncs, que publicareu els meus articles? El director obre la carpeta: Els publicaré, i ho faré, a més, en català, no podria ser d’una altra manera venint de vós. Fa una primera mirada al text, escrit amb cal·ligrafia menuda: Segur que seran irreprotxables, per això mateix, i amb l’experiència que tinc, permeteu-me que us faci encara dues observacions: la primera és que, com us deia, provocaran un gran rebombori i, probablement, seran contestats amb opinions oposades des de les files dels vostres enemics..., la segona és que, com sempre sol passar al nostre país, per a molts quedaran reduïts a una baralla entre dretes i esquerres, en la qual haureu fet conxorxa amb les esquerres..., ho teniu clar, mossèn? Verdaguer dreça l’esquena i per primer cop pren un posat enèrgic: En els meus articles només pretenc donar a conèixer la veritat davant les calúmnies que m’han caigut al damunt i davant les denúncies que he perdut el seny..., altres interpretacions que se’n puguin fer ja no depenen de mi. Corominas torna a tancar la carpeta i la deixa a un costat de la taula: Endavant, doncs, crec que ja està tot parlat, aquesta tarda mateix el vostre article passarà a màquines i demà el podreu llegir al diari. S’alça primer el periodista i després el poeta, que li allarga el dors de la mà, però el primer hi torna a fer una encaixada i pronuncia en veu més baixa: Com hi ha Déu que encara no entenc com pot haver arribat a passar tot això.

      6

      Mossèn Ramon camina per davant del temple romà de Vic. Va a visitar al canonge Collell, que té vuitanta-set anys i viu en un pis al carrer de Sant Sadurní, al costat de la placeta. Gairebé cada dia passa per davant del seu pòdium i les seves columnes. A la primera de l’esquerra, sota el capitell corinti, hi figura un baix relleu amb el nom del seu protector, en majúscules: CANONGE COLLELL. Li fa com de secretari, ja que, malgrat la seva edat avançada, porta força activitat. El temple romà havia estat l’antic palau de la família Montcada des del segle XI, les seves parets formaven part del pati interior, i fou el canonge qui el descobrí quan s’enderrocà l’edifici. Després l’han refet molt. Des de darrere els vidres, pot veure la columna que l’honora i el seu nom. Mossèn Ramon és jove i el canonge li fa respecte. A l’entrada de la casa es troba amb el carter, que se li avança i truca a la porta. Bon dia. S’esperen tots dos fins que la majordona obre. El carter dona la correspondència a la majordona i aquesta la passa al mossèn, que puja l’escala i entra al despatx. Collell està assegut en un buró: Mossèn Jaume, els diaris i el correu. Alça els ulls: Gràcies, qui ets tu? El jove posa cara d’haver d’explicar el mateix massa sovint: Mossèn Ramon. El canonge porta una sotana que en altres temps devia ser elegant, amb un jersei gris a sobre, i va calçat amb sabatilles de llana: Ah, mossèn Ramon, Ramon què?, bé, és igual, deixa això sobre la taula, ja te’n pots anar. El jove es retira, però quan arriba a la porta: Ramon, m’has dit?, no, no te’n vagis, torna, que et vull ensenyar una cosa, d’on ets? De Taradell. Collell regira uns papers: De Taradell?, un pagès, vaja, un altre de la Panissa..., no, no cal que m’expliquis res, a la meva edat ja tant se me’n dona tot..., saps quin era el meu lema?, pro aris et focis, encara estudieu llatí al seminari?, tradueix! El jove obeeix: Per l’ara i el foc. Collell fa una ganyota: Massa literal i massa arcaic, digues per l’altar i la llar, m’agrada més..., què et deia? Que soc de pagès. Repeteix la mateixa ganyota: Això tant me fa!, jo et parlava d’una cosa que volia que veiessis, saps quin dia és avui? Mossèn Ramon continua resignat: 10 de juny de 1932. I el canonge, rondinaire: No, home!, no et demano pas el dia del calendari, no siguis soca, saps de què fa trenta anys, avui? Acompanya la resposta amb un alçament de celles: Fa trenta anys jo encara no havia nascut. L’ancià deixa la ploma sobre la taula: Tampoc no havies nascut el dia de la caiguda de l’Imperi romà, ni el del descobriment d’Amèrica, i prou que els deus saber. El jove separa els braços del cos amb posat de no entendre res: El... No!, descarrega Collell la mà sobre el pupitre, no te’ls demano pas, et penses que t’examino?, ja t’hauria suspès només per la pinta de pagès que fas, no, no, avui fa trenta anys que va morir Mossèn Cinto, et sona el nom de Jacint Verdaguer?, un pagès com tu..., o no. Fa una llarga pausa, amb posat cada cop més seriós: Ves-te’n!, no, no te’n vagis, et deia que vull ensenyar-te una cosa. Inspira i fa un estossec: Ves fins al segon prestatge i porta’m aquell llibre que sobresurt, el de la coberta de pell. Mossèn Ramon s’hi atansa: L’Atlàntida? El canonge allarga el braç: Això mateix, et sona de res? Mossèn Ramon prefereix no respondre, li porta el llibre i observa com Collell n’acaricia el llom. És l’edició que li va pagar el marquès..., en Cinto va entrar per primer cop a palau en ple dol.

      7

      El port de Barcelona és una pedrera. Ho explica la Memoria sobre el progreso y adelanto de las obras del puerto de Barcelona del año económico 1877: «Se logró vencer los obstáculos principales que se habían opuesto a la marcha de estas importantes construcciones, los muelles de Barcelona y de la Capitanía». El port és un tragí: carros, sacs, fustes exòtiques, mercaderies forasteres, olors desconegudes, dansa constant d’embalums i guspireig humà de bastaixos i mariners. Dos joves elegantment vestits amb pantalons clars i levita fosca baixen per la passarel·la del vapor General Armero, drassanes Ambrose W. Thomson, Filadèlfia, que ha fondejat fa només mitja hora. L’aparell de goleta arriat, la xemeneia fumejant davant d’una arbreda de pals i eixàrcies. Són Claudio López, de vint-i-tres anys, i el seu germà gran, Antonio. El patró els ha acomiadat a peu d’escala i els saluda portant-se la punta dels dits a la visera, amb aire militar. Les gavines sobrevolen, amb grall aspre, el convent dels framenors a una banda i les drassanes a l’altra. Un bergantí