Detectiu boig. Detectiu divertit. СтаВл Зосимов Премудрословски

del cor de les estores d’esquinçades d’una brigada condemnada tripulada formada per: gripaus —com a capatàs, Idot—, no es mesurava de costat i l’àvia Klawka.

      – On vas llençar el tauler, ximple? – Oral Idot, perforant-li la cama amb un clau.

      – I què, esteu colpejant a pilotes? Et penja al peu! – El gripau va intercedir per riure la senyora.

      – Feu, meduses, moriu. – va respondre Idot al vell, i tu, vella, encara tiraràs la pissarra amb les ungles, la posaré al cul.

      – Mireu, no us molesteu amb els clavells, sobretot a Zhabin! – va baixar el baix sense una àvia Klava.

      – Llavors, condemnats, que cridem, però no hi ha baralla? – va preguntar Ottila, amb un somriure intel·ligent, qui sortia al porxo.

      – Sí, aquest ximple va escampar les taules velles, i em vaig picar la cama. – Idot va anar més modestament.

      – Necessitat acurada. Aquí i els meus fills caminen.

      – I què, Sarah ja camina? – es va alegrar l’àvia Clavka. – i com va el seu embaràs? encara no heu donat a llum?

      – Malauradament, només va en un somni. – El propietari estava deprimit i immediatament es va veure afectat a causa de la paraula «embarassada». – Què vas dir?

      – Disculpeu, si us plau, però és un goig?! – la vella es va disculpar modestament.

      – Anem, ja heu dimitit. Està sota la supervisió del doctor Smertiev, professor de Sant Petersburg. «Però no ho entenc…» i Ottila va irrompre amb el temps.

      – De qui està embarassada? la vella va esclatar.

      – Què en sabeu de l’embaràs? – es va preguntar un error.

      – Així tot el poble sap i sap de qui. va dir l’àvia amb confiança.

      – I de qui? va preguntar el gripau, arrencant el tauler de la paret.

      – Aleshores no teniu gust o què? – va sorprendre l’àvia.

      – Doncs no Tomi, digueu el nom, la germana, el nom, va respondre el vell.

      – Així, el teu fill, Izzy. – Segurament, va dir la vella amb veu.

      – Vaja, cap merda a tu mateix, broma! – per l’idot calb.

      – I generalment calles, víctima d’un avortament. – va arribar l’àvia a sobre del nen.

      – Tranquil! – Bedbug va quedar impactat. – Per què, àvia Clavka, vas aconseguir això? Qui t’ha dit aquesta heretgia? – Ottila es va enfosquir i es va enfosquir, ja que era de pell fosca.

      El teclat es va clavar i va començar a semblar pitjor, vint anys més antic que els seus setanta anys.

      – Bé, crec que sí – va clavar el teclat i va canviar les seves expressions facials i va començar a semblar una noia de tretze anys que es mirava al mirall després de perdre la consciència. La seva pell es va estirar i la seva realitat es va revelar només per una boca sense dents, on només hi sortia un negre com el carbó, una dent i uns topalls no acabats per la càries. – De tots els mascles, només Izya la va visitar… i tu? – l’àvia va sufocar. – però tu ets el seu pare! Crec que sí.

      – Al vàter pensareu, però aquí, vinga, Pasha. – Va arribar Idot, – Què condueix un home a la pintura? Voleu sortir a la televisió? Sensació El germà va violar la germana i va néixer un humanoide? Sí, aviat morireu que algú hi presti atenció.

      – O potser ets el seu pare? – amb l’àvia Klavka malintencionadament.

      – Qui, l’agent de policia del districte, o què? Condueixes, dona vella. – I Idot hi va llençar un fems trobat.

      – Que vas conduir les oques. Això, segons la meva opinió, tracta de l’embrió de Sarah, i no de la mare del llit. – va explicar l’àvia.

      – En primer lloc, no un embrió, sinó un embrió. Nascuts a una criatura sense cervell. I una persona té un embrió. Calia estudiar a l’escola … – Toad va declarar i va mirar lateralment a Idot.

      – I en segon lloc? – va recordar l’àvia.

      – I en segon lloc … – i el vell va girar la mirada cap a Klop, però això no era enlloc. – I on és Bedbug? va preguntar al Teclat.

      – He estat aquí. – l’àvia es va espatllar.

      – Sí, es va bolcar. Qui es complau quan parlen de tu. Què hi ha: en segon lloc? Va preguntar Idot.

      – Així ho és. Ohhh?! – Alguna cosa va sorprendre el gripau. – He trobat un forat a la paret.

      – On? – va preguntar Idot i es va dirigir al gripau cap a la grana.

      Hi havia un forat a la paret que semblava un pou de forn. Tot en sutge i bales.

      – Sí, es tracta d’una antiga estufa… O potser el tresor hi ha enterrat? – la vella es va alegrar i va assumir el seu aspecte original de la seva edat. El gripau va ficar la mà al forat.

      – O una trampa de rates. Hehe. – va escriure Idot.

      – No tinc por de la mort. – I el gripau va clavar la mà al colze a fons.

      De cop i volta va començar a ofegar-se alguna cosa.

      – Ahhhh!!! va cridar el vell i va intentar treure la mà.

      – Què,.. una trampa? – va entrar l’àvia cap a dins. Els ulls massissos del gripau La mà està enganxada. La suor es va filtrar del front de Toad i els seus ulls furiosos eren com un home ofegat en els últims dos minuts.

      Al cap d’un moment, la mà va tornar a vibrar, tant que va tremolar les galtes del seu Toad i de cop va treure la mà. Es va clavar al brotí una momia seca d’un gat somrient mort.

      – Ai, tingueu-me membre! – va sorprendre el gripau i es va allunyar, tot arrabassant la cara del cadàver, a la cara descarnada de Claudia.

      – Woah compra! – l’àvia es retorçà i, després d’haver saltat a la part del darrere, s’establí sobre la seva immensa part posterior directament sobre un clau d’uns cent cinquanta de mil·límetres, sortint del tauler que s’havia llançat abans. En un goll, respirar ple…

      – Ha, què he dit?! aquest cul et posarà al recompte. – carregava Idot.

      I a les paraules de l’Idotov simpàtic, l’àvia es va ladrar a la vella gola.

      – Va anar a la granja, a atrapar àvies. – la vella es va enfurismar i, alçant-se la natge ferida esquerra, va esquinçar el tauler clavat al cos. L’ungla estava rovellada i amb una superfície corrugada com una serra. La sang va gotejar des del final. El teclat el va examinar des de tots els costats i, sentint dolor, va cridar violentament.

      – De què estàs rient, tonto? – va suspendre i va llançar el tauler amb una ungla sagnant a Idot. Es va esquivar i va començar a fugir. Els maons llançats a la pista van volar. Una de les pedres va xocar amb un angle a la part posterior del cap d’un nen. Va caure i va retorçar.

      – Estàs conduint? – El gripau espantat.

      – Res no morirà. – l’àvia Klavka es va calmar i va ungir la ferida amb saliva. Més tard, Idot es va aixecar balancejant-se i es va ajupir al seu costat, amb les dues mans un lloc indolor.

      – T’agafaré. – Idot va topar amb el terra de la veu.

      – Ah? Vigila! Té un bocí d’arpillera al ventre. – El gripau va treure aquest paquet de l’estómac del gat i ho va mostrar a tothom.

      – Dóna-li la volta, va preguntar el trist