Detectiu boig. Detectiu divertit. СтаВл Зосимов Премудрословски

I això és respecte pel vostre gripau. Ho sento. T’he entès malament … -va alegrar-se l’Idot pagat.

      – No demanis perdó, no sóc una nena vermella. N’has entès una altra. La meitat a mi i la meitat a nosaltres.

      – Per què serveix? – l’àvia es va indignar.

      – A partir d’això! – el gripau va somriure. «Ho hauria pogut prendre tot sol».

      – I com passa si inspeccionen tothom aquí al vespre, i fins i tot vius aquí sense sortida?

      – Sí, és bo per mossegar, gent gran. Obriu-lo, o potser no hi ha una cosa maleïda. – va entrar a Idot. – i el joc no val la vela.

      El gripau va mirar als copropietaris del tresor i va arrencar sense problemes la corda podrida i va començar a obrir el paquet lentament. Testimonis en guàrdia.

      – Ei, les ampolles. Argila…

      – Escales…

      – Cent mil·lilitres cadascun…

      – Sis peces…

      – I què s’escriu?

      – Oh, estan segellats?!

      – Suro. Vintage, probablement…

      – I què hi ha escrit, deixa’m veure? – No vaig intentar agafar una bastida.

      – No és un trooo, salvatge! – l’àvia del nen va donar la mà a la mà.

      – Ah, puta … – va esclatar Idot i va empènyer a l’àvia Key.

      – Bé, dic! – va dir el gripau i va agafar una escala de cent mil·límetres. Vaig netejar l’etiqueta al pit i vaig tornar a fer una ullada més a prop … – Alguna cosa no està en rus…

      – Doneu-me la sordia. – Idot va estirar la mà i va agafar una petita escala. – Mira, els nombres: mil.. vuit-cents.. noranta-setanta… o simplement el setè… No està clar.

      – I provem?! Vi, vaja … – teclat suggerit.

      – No ho sé, no ho sé Vine, prova, ets una dona, tu i el dimoni no caurem. – va acordar gripau.

      – Per què? – Va intervenir Idot – Millor passar a Sant Petersburg per convertir-se en l’antiguitat tal com és.

      – Sí, ho provarem de tant en tant. Netegeu-lo i entregueu la resta al antiquari… Sí, gripau?

      – Bé, vaja, qui és el primer? Va preguntar Idot.

      – La clau. – va dir el gripau. – va suggerir.

      – Bé, sí, si no moriu, podeu beure.

      – Què faríeu sense mi, pagesos. I no tinc por de morir. Sóc el meu…

      – .. de parpellejar. – Va presentar a Idot i, en acomiadar-se, per al bastard.

      – bestiar! – La vella va colpejar-se a l’espatlla amb la palma del nen i, agafant-ne el ull, va arrencar el suro de l’ampolla. Esmorteït. «Vi…» va somriure, i va xuclar el contingut amb un tros. Engolida i esmorteïda. – Kryaaaa! fresc.

      – Bé, què? va preguntar el gripau, empassant saliva.

      – Bé. Alguna cosa ja començava a jugar al meu cap.

      – Sí, tot això! – va respondre Idot amb crit, havent begut el seu flascó.

      – Sí, l’infern ho sap. Però és vell?! – va dir, mirant al voltant de la seva ampolla ja buida, Toad.

      – I en tinguem un altre.. – va suggerir l’àvia alegre. – Els tàtars no viuen sense parella.

      – Així només en queden tres. – Idot es va indignar. – Què hem de lliurar?

      – Escolta, què?! Beure, beure així, de manera real. Un cop vivim. I les ampolles ja són antigues. Estan buits o plens. S’agraeixen les ampolles, no el vi.

      I van beure els altres tres gots. Es van asseure en un tronc i van encendre un cigarret: Idot – Marlboro, Toad – Belomor i l’àvia Clavka a la moda antiga – una cama de cabra. Així que van passar, sense acabar de fumar, assegut…

      APOULAZ QUATRE

      – Ahhhh!! Ahhh!!! – va sentir des del pati.

      – Què és? – va saltar del llit Ottila, preguntant-se. La seva ment encara estava en un somni i va caure lentament sobre el coixí i de seguida va roncar.

      – Ahhhh!!! -Blop va saltar de nou i va caure de cap per avall del llit. – oh, maleït. – Va agafar el front amb la palma. – Què estàs cridant, ximple?

      La pàl·lida Isolda Fifovna va entrar a l’habitació amb els ulls oberts, i li va tapar la boca oberta amb les dues mans.

      – Aa, aa. va esclatar i va assenyalar un dit cap a la porta.

      – Què més? – asseguda a terra va preguntar a Klop.

      – Allà, al graner…

      – Què hi ha al graner? parla amb més claredat…

      – Hi ha un gat mort…

      – Quin gat? Va tornar a preguntar Ottila, fregant-se el front inflat. – De què estàs parlant?

      – Mòmia! – Després d’haver estès els ulls al terra de la veu, va dir.

      – Ara, vegem. – Ottila es va posar de peu i va anar descalç als calçotets fins al graner.

      Ahir va tornar tard a la nit quan tothom dormia i per tant no va preguntar pels trucs dels presos. Zhinka el seguia.

      El graner semblava desordenat. Tots els escampats fora de lloc es van mantenir sense canvis. Osteroid Odnoglazovich estava assegut al mig de les escombraries: un pensionista, un veterà laboral, un bestiar de la sisena categoria, nascut el dia dels astronautes. El marit de l’àvia Klawka, més precisament, Claudi Aldarovna von Schluchenberg, filla del baró, fill il·legítim de Lenin. Ella ho va dir a tothom.

      – Què fas aquí? va preguntar Ottil, un vell que tenia una distròfia.

      – Estic assegut. – L’avi va respondre amb calma i va estrènyer el telèfon.

      – Veig que no esteu treballant.

      – I què demanes, doncs?

      – Com vas arribar aquí? – va afegir el baix d’Isolda.

      – Vaja, ho explicaré. va dir Bedbug a la seva dona i es va dirigir cap al seu avi. – Respon.

      – A través del forat de la paret, Osteroid va assentir amb el cap.

      Ottila va recórrer les escombraries fins a un forat de la paret i va veure la part posterior d’una vaca que aixecava la cua. Va mirar-la i va quedar horroritzada: els terrats de les cases eren visibles.

      – Hi ha un carrer, o què? va preguntar-li al seu avi.

      – Heh, és clar.

      – I on és tot el meu bestiar? – El primer que em va venir al cap a Klopu, que amb visió lateral i pèls sensorials de les orelles mirava al voltant del graner des de dins. «Sí, treu el cul», va cridar i va treure la cua de la vaca. Ella, en venjança, li va vessar un corrent, com d’una mànega de foc, amb una pressió de cent atmosferes. Ottila va fugir de la pressió a dos metres cap a l’esquena i la nuca es va submergir en els fems de porc. Isolda va córrer cap a ell per ajudar-se per inèrcia i es va ajupir amb el cap contra el seu magnífic pit. I ella volia suspirar…

      – Fu! – Va tirar el cap amb força i va treure el cap a la merda i va veure com la pressió del machi que sortia del forat baixava: «Muuuu!!!» – va grinyolar la vaca, dartanula