No diguis res. Patrick Radden Keefe

i protestants, però era un lloc relativament calmat per als estàndards de Belfast d’aquella època.

      La Sarah es va encaminar cap a una de les residències. La mestressa de casa va obrir la porta, i la Sarah i ella estaven intercanviant unes paraules quan de sobte van sentir un soroll molt fort i estrident. La Sarah es va girar i va veure dos homes. Un d’ells duia una metralladora; l’altre subjectava un rifle. Ajupits enmig d’un núvol de fum, d’esquena a la Sarah, ruixaven bales contra la banda del conductor de la furgoneta de la bugaderia, on seia en Ted. La Sarah es va quedar glaçada a la porta, contemplant amb impotència com mataven el seu company. Aleshores, un dels homes armats es va girar cap a ella.

      Després del fracàs de la gran batuda, l’exèrcit britànic i la Divisió Especial de la Policia Reial de l’Ulster havien continuat centrant-se, encara amb més intensitat, en cultivar fonts en el si dels grups paramilitars lleialistes i republicans. Brendan Hughes va començar a sospitar, el 1972, de la possible presència d’un confident a la companyia D. El seu oficial d’intel·ligència l’havia informat que un jove voluntari, un antic pavimentador d’asfalt anomenat Seamus Wright, havia estat detingut a principis d’any, i que d’ençà del seu arrest de tant en tant desapareixia.

      Wright, que tenia vint-i-cinc anys, s’havia casat feia molt poc, i Hughes va anar a visitar la seva dona, Kathleen. Ella li va explicar que a en Seamus l’havien detingut al febrer i que els britànics l’havien retingut un temps, però que un bon dia ell li havia telefonat des d’una botiga a prop de casa seva i li havia deixat un missatge, dient-li que havia hagut de «sortir per cames». Ara en Seamus era a Anglaterra, va continuar la Kathleen. A Birmingham; ella en tenia l’adreça. En Hughes va suggerir a la Kathleen que anés a veure en Seamus. L’estratègia consistia a reclutar la jove esposa d’un presumpte espia perquè ella mateixa fes d’espia; aniria a veure en Seamus i provaria de fer-lo tornar amb ella. Després informaria Brendan Hughes.

      La Kathleen va anar amb avió a Anglaterra. Però quan hi va arribar, en Seamus es va negar a tornar a casa. Així doncs, ella va tornar tota sola i va reunir-se amb Hughes a Leeson Street. Durant la reunió informativa, la Kathleen va confirmar les pitjors suposicions de Hughes. En Seamus havia estat captat pels britànics, va dir ella. Durant la visita al seu marit, aquest anava sempre acompanyat per un anglès, una mena de guardià. Però encara hi havia més, va continuar: en Seamus volia sortir-se’n. Planejava fugir, escapar-se dels seus capturadors. Però volia tenir la garantia que si tornava a Belfast, no seria assassinat per l’IRA. Era una proposta agosarada per part d’algú que havia violat la confiança dels Provos i havia fet tractes amb l’enemic, una transgressió que generalment es castigava amb la mort. Però Hughes, que va olorar una bona oportunitat per assabentar-se dels mètodes dels britànics per reclutar agents dobles, hi va accedir i va donar la garantia.

      Poc després, Seamus Wright va tornar a Belfast Oest i va ser interrogat durant dos dies en una casa. Allà va explicar que, durant l’arrest inicial a mans dels britànics, li havien dit que podien relacionar-lo amb una explosió en què havia mort un membre de les forces de seguretat. Afirmaven amb tant d’aplom que tenien proves que l’inculpaven, que en Seamus va començar a sospitar que algú havia «xerrat»; és a dir, que havia estat lliurat a les autoritats per un supergrass, un confident a sou. Quan els que l’havien capturat van estar segurs que cooperaria, li van preguntar sobre armes i explosius. Però la informació que veritablement buscaven tenia relació amb els Dirty Dozen. Van prometre a en Seamus que, si els proporcionava els noms de cadascun dels integrants de la companyia D, seria deslliurat de qualsevol acusació.

      Hughes havia descobert amb profunda consternació que hi havia un traïdor a la seva companyia, un traïdor que havia revelat les identitats dels Dirty Dozen. Una de les ironies de la pretensió dels Provos d’actuar com un exèrcit legítim era que, en aquella primera època, estaven estructurats d’una manera molt semblant a l’exèrcit britànic, amb batallons i companyies i una cadena de comandament molt clara i distingible. En la pràctica, això significava que si l’enemic aconseguia captar un dels seus membres (fins i tot si es tractava d’un element relativament insignificant com Seamus Wright), podia ser capaç de desxifrar l’organigrama d’una part substancial de l’organització.

      Després d’accedir a convertir-se en confident, va continuar dient Wright, va ser traslladat a Anglaterra per rebre formació com a agent doble. A continuació va ser retornat a Irlanda del Nord, amb el benentès de començar a reunir informació sobre els Provos. Sota l’atenta mirada de Hughes, Wright va descriure un recinte secret a Palace Barracks on l’exèrcit allotjava els seus valuosos confidents. Hi havia una unitat clandestina en el si de l’exèrcit, va dir Wright, anomenada MRF, que treballava tant amb confidents republicans com lleialistes. Wright va explicar que l’exèrcit controlava una sèrie d’individus que havien estat induïts a canviar de bàndol i que ara treballaven com a agents secrets per als britànics. Els membres de l’MRF els mostraven fragments de noticiaris amb imatges de funerals i fotos de sospitosos, i els demanaven que assenyalessin les persones que coneixien. De tant en tant, els guardians de Wright el feien pujar a un vehicle blindat de transport de personal i el portaven a Falls Road. Mentre rondaven pels carrers estrets, Wright espiava per les ranures del vehicle i identificava els vianants que anaven passant.

      L’MRF tenia un nom per a aquest grupet secret de traïdors. Els anomenava els «Freds». Ningú dels Provos va arribar a esbrinar mai l’origen d’aquest sobrenom, però era impossible llegir l’obra del brigadier Frank Kitson sense adonar-se que els Freds eren un grup de contraespionatge. Les estretes obertures en les caputxes blanques que els confidents Mau-Mau de Kitson duien a Kènia havien estat substituïdes per les ranures d’un Saracen blindat. Wright va explicar també que el complex on vivien els Freds estava segregat, per la qual cosa no estava capacitat per identificar la major part dels altres confidents. Però sí que podia donar un nom en concret. «Hi ha un paio que he vist de vegades allà», va dir Wright. «Un dels nostres.»

      L’home que Wright va assenyalar era un jove Provo, amb prou feines un noi, membre de la companyia de Ballymurphy, anomenat Kevin McKee. Era un adolescent atractiu, amb els ulls grossos i blaus, els cabells foscos i espessos, de mandíbula prominent. La gent li deia Beaky (‘Nàpia’). S’havia criat a Belfast Oest i li agradava seure a la sala d’estar de casa seva i escoltar discos en un tocadiscos antiquat. Es va unir a l’ala juvenil de l’IRA i es dedicava a tirar pedres a l’exèrcit britànic i a la RUC. Si els lleialistes lligaven una Union Jack a un pal telefònic, en Kevin s’enfilava al pal i enretirava la bandera, davant dels aplaudiments de la gent. Era un noi carismàtic, enamorat del vessant més romàntic i intrigant dels Troubles. Tenia un aire innocent. Però també participava en snipes (el nom que rebien les operacions dels franctiradors) i posava bombes. En paraules d’un dels seus contemporanis de l’IRA a Ballymurphy: «no li faltaven collons».

      Una nit, Kevin McKee va ser detingut i traslladat als barracons de l’exèrcit a Springfield Road. Dues de les seves tietes es van atrevir a anar als barracons per preguntar què li havia passat, però quan van arribar-hi els van dir que s’havia escapat. Un temps després, la família va rebre cartes d’en Kevin des d’Anglaterra, i tots van suposar que s’hi havia traslladat per amagar-se de l’exèrcit i de la policia.

      Però la realitat era que s’havia convertit en confident. Un informe de l’exèrcit britànic sobre la nit en què en Kevin va ser arrestat especificava que, després de la detenció, va «donar informació» sobre una propietat en concret. L’informe enumerava a continuació una sèrie d’armes que s’havien recuperat d’un dipòsit d’armament de l’IRA ubicat en aquella adreça. Segons l’informe, McKee havia estat detingut poc abans de les onze d’aquella nit i la casa s’havia escorcollat just després de la mitjanit. Devia haver canviat de bàndol gairebé immediatament. Seamus Wright va explicar a Hughes que a McKee «li encantava» la seva implicació amb els Freds. Per la seva banda, els membres de les unitats militars de l’MRF estaven fascinats amb aquell adolescent tan segur de si mateix. Admiraven el seu aplom i el seu coratge.

      Quan Frank Kitson reclutava els Mau-Mau capturats a Kènia perquè treballessin com a contraagents, va arribar a la conclusió que calia «domesticar-los», en un procés que ell comparava a la doma d’un cavall. Evitava els fanàtics,