La vida que aprenc. Carles Capdevila Plandiura

Tan savi com la Joana, que té quatre dies

      Fa temps que no tenia cap nadó en braços, i m’ha encantat que la Inés em deixés tenir-hi la seva Joana, que té quatre dies acabats de fer. M’ha impressionat la seva capacitat per fer una cosa que a mi em costa molt, deixar-se anar, relaxar-se, entregar-se totalment en cos i ànima. La notava adormida i repartint els seus tres quilets de pes en cada mil·límetre de la seva superfície, encaixant a la perfecció amb els meus braços. M’hi he fixat perquè jo a classe de ioga tinc dificultats per aconseguir estar tan pla a terra. I quan ho aconsegueixo, la sensació de repòs és agradable com la que deu sentir la Joana.

      D’adults necessitem terapeutes i cursos per saber viure el present. Hem d’aprendre el que ja sabíem de nadons, i hem desaprès pel camí. Vivim tan atrapats al passat i al futur que hi ha manuals i pràctiques de mindfulness per recuperar l’atenció plena, l’ara i aquí.

      A casa em miro el meu fill de 8 anys i veig que és qui més me’n podria ensenyar. Menja quan té gana, dorm quan té son, riu molt quan li fas gràcia i plora amb sentiment quan van mal dades. Sempre és allà ben present, mentre a mi em distreu el mòbil, i els pensaments me’ls atrapen preocupacions que no són del moment i tampoc no puc resoldre.

      No reivindico una societat infantilitzada, al contrari, massa que ho està. Lamento que de grans mantinguem massa actituds infantils poc adequades –les enveges, les enrabiades, la necessitat de cridar l’atenció, els numerets, la impaciència i la incoherència– i que, en canvi, perdem pel camí virtuts precioses de la canalla, com la curiositat, l’espontaneïtat, la veritat. I una vida present tan intensa que els fa ser allà on són amb un entusiasme desbordant. L’autenticitat amb què corren quan corren, i dormen quan dormen. Avui que tinc ioga miraré de ser, als 51 anys, tan savi com la Joana, de quatre dies.

Cures d’humilitat

      La humilitat teòrica és assumible. Em costa poc acceptar de paraula les coses que no sé fer, en què sóc un negat, o el que no ha sortit com volia, els fracassos, les ficades de pota, els errors. Fins i tot en puc fer broma, i encara em sento millor, mira si sóc humil que ho porto amb alegria. Però la pràctica porta més feina i demostra un cop més que saber entendre les coses no és cap garantia de saber-les aplicar.

      Anomenem cures d’humilitat les hòsties que ens dona la vida per recordar-nos que som imperfectes, que els plans no surten com volem, que el que fem té conseqüències, i que a vegades les conseqüències arriben sense haver-les buscat. Que som mortals, vaja. Ens solen agafar desprevinguts perquè no estem entrenats. Fugim de terrenys incòmodes, ens encarem cap al que creiem que controlem, acabem descartant el que ens és més difícil, fins i tot quan ens vindria de gust. A vegades per aquella barreja de mandra, sentit del ridícul i por de mostrar-nos fràgils.

      Per circumstàncies vitals ara miro d’aprendre disciplines allunyades del meu domini. Que requereixen més silenci que paraules, més habilitats físiques que reflexió, més moviment que sedentarisme, més intimitat que exposició pública, més constància que creativitat puntual. Activitats en les quals em sento ben poca cosa, en què sóc maldestre, en què de moment l’única opció de destacar és com el que ho fa pitjor. M’havia omplert la boca presumint que m’encanta aprendre. Però em referia a aprendre a la meva manera. Quan toca un aprendre diferent, difícil, on el progrés és tan lent que no el perceps, on no hi ha recompensa immediata, t’adones que la pràctica de la humilitat és dolorosa. Tan fàcil que era dir-ho i prou.

Qui coi sóc si no em sé fer cas ni a mi

      Tornar-te a equivocar fot, però és inevitable. La vida és assaig i error, i no hi ha alternativa. Aprenem a hòsties. Però hi ha un tornar-te a equivocar que emprenya més, que és no només repetir el fet d’equivocar-te sinó repetir l’error. Equivocar-te en exactament el mateix. I quan es fa insuportable és quan ja havies entès que aquell error no es podia repetir, t’ho havies dit, t’ho havies promès, hi havies posat paraules, et senties lúcidament compromès amb tu mateix a canviar, convençut que ho aconseguiries, avergonyit del passat patètic, entusiasmat per un futur on és evident que la vessaries, però mai més en el mateix, mai de la mateixa manera. Allò sí que no.

      I llavors passa i et situes en una cruïlla terrible. A la dreta la culpa, la sensació d’estupidesa: com ho he pogut tornar a fer, qui mana en mi, qui coi sóc si no em sé fer cas ni a mi. A l’esquerra una acceptació perillosa perquè flirteja amb la resignació: dec ser així, no n’aprendré mai, si ni aquesta vegada havia escarmentat ja no ho aconseguiré mai, què hi farem.

      Hi ha una fatalitat del que som, un pes del caràcter, de la personalitat, dels patrons de conducta, dels hàbits, de les inèrcies. Si som el que mengem i som el que diem, també devem ser el que ens equivoquem i com ens equivoquem. És part de la nostra identitat, configurada d’error en error fins a la victòria somiada. I reincidir té tant de previsible com de terrorífic. Per això quan et passa mires de recrear-t’hi poc, però una mica sí, a veure si aquest cop et queda més ben gravat. I decideixes tornar a tirar endavant, quin remei, i dir-te que aquest any sí, que allò sí que mai més, i et compromets íntimament a intentar-ho, a no abaixar la guàrdia i a no deixar-te envair per aquell tu que és tan teu que no vols que ho sigui.

Joie de vivre

      L’expressió és francesa i ha fet fortuna en la seva versió original també al món anglosaxó. No és un estat de felicitat eufòrica, és alguna cosa bastant més simple i alhora més profunda. Ve a ser un estat d’ànim consistent a estimar la vida de forma natural i espontània, de veritat. I s’encomana.

      Se n’han fet interpretacions literàries, filosòfiques i, naturalment, psicològiques. I per explicar-ho de forma tangible, s’ha intentat traduir a moments concrets, a instants que sovint són simples i que ens fan sentir bé.

      Intueixo que el que més ens n’allunya és la sofisticació del nostre món, la sobreinformació, l’excés d’oferta i una recerca tan activa i dirigida i competitiva i exigent de la realització personal i el benestar que ens aboca a la insatisfacció, que posa l’accent en el que ens falta i no en el que tenim, que ens situa en el passat –l’enyorança, la nostàlgia de temps millors– o en el futur –els projectes i les ambicions– i ens impedeix viure el present.

      Com que el més rellevant no acaba sent el que et passa sinó com hi reacciones, la joie de vivre no té receptes ni mètodes, però sí que té mestres. No els que en fan cursos, sinó els que transmeten aquest estat, sense presumir-ne. Sol ser gent senzilla, que té en la bondat i l’estima i la cura dels altres el focus, de manera que ens passen desapercebuts en un món que sembla premiar més el cinisme que la ingenuïtat. Però tots tenim algú a prop que té aquest do. Potser es tracta de fixar-nos-hi, d’acostar-nos-hi, discretament, d’observar-los, de mostrar-los un agraïment sincer, a l’espera del contagi. I segur que hi ajudarà tenir paciència, trobar certa calma i pau i silenci, connectar una mica més amb el nostre interior, tan abandonat pel soroll extern que ens monopolitza l’atenció i ens té distrets i angoixats, i per tant allunyadíssims de la joia de viure.