La vida que aprenc. Carles Capdevila Plandiura

Eduquem les criatures

       Entusiasme sospitós

       Il·lusió, vocació, passió

       Acompanyar, estimar, ser-hi

       Ells són petits, educar-los és un repte gran

       Renyem menys l’àvia i donem-li les gràcies

       Pares i avis, pactem?

       Són quaranta-vuit milions (i són criatures!)

       En miniatureta

       L’hora de l’adeu

       Grans virtuts per als petits

       Bufet lliure

       La gràcia d’ensenyar és el que aprens

       Pares i mestres, parlem?

       Aprendre de persones amb discapacitat

       Els grups de WhatsApp de pares, glups!

       Pares que es peguen a l’estadi

       Ser voluntari és aprendre a trobar feina

       Corals infantils: disciplina, ordre i alegria

       Ni papanates ni paranoics

       Una migdiada de dotze anys

       Perdre (una estona) un fill

       Visca les vacances dels nens

       S’educa al costat, no a sobre

       Escoltar els nens perquè els necessitem

       Humanitats: els estudis més pràctics

       Si creus que estudiar no serveix, estudia més

       Carta d’agraïment als bons mestres artesans

       Carles Capdevila

      PRÒLEG

       La vida que escric

      Prou sé que la vida s’aprèn vivint-la, sovint a patacades, però mirar d’endreçar els aprenentatges per escrit els consolida.

      En aquesta vida he après que alguns som tan passerells que necessitem un ultimàtum dels grossos per prioritzar de debò. I que quan prioritzes de debò, t’agafa un atac de lucidesa que donaries les gràcies al puto ultimàtum.

      Que la gent que en circumstàncies normals ja és extraordinària, en casos extraordinaris aconsegueix el miracle que tot sembli normal. Que no hi ha elogi més gran que ser acusat d’ingenu per un cínic.

      Que res cura més que saber-te i sentir-te estimat. I que a prop de la gent que pateix, reps un munt de lliçons de dignitat.

      Que fer veure que no passa res accelera el que no vols que et passi. I que una decisió tan simple com quedar amb els que estimes i fugir dels que et fan la vida impossible t’acosta bastant a la felicitat.

      Que quan la vida es complica, es multipliquen les oportunitats d’aprendre de persones increïbles. I que no hem de desaprofitar cap bona ocasió per riure, plorar o fer-nos una bona abraçada.

      Que acceptar les limitacions té un punt dolorós i un altre d’alliberador. Et pots abocar en cos i ànima al que et queda, si aprens a deixar de lamentar el que perds.

      Que quan es tanca una porta s’obren soletes un munt de finestres. Que l’amabilitat pot ser la idea més revolucionària. Que en lloc de maleir-nos els ossos caldria celebrar aquest esquelet que ens aguanta.

      Que hem vingut aquí, tot i que ho dissimulem massa bé, a estimar i ser estimats, i per tant, a cuidar-nos. Que calen metges i mestres amb visió de capçalera, que en lloc de dedicar-se al trosset assignat i prou, siguin capaços d’agafar distància i tenir cura de persones senceres, de cap a peus.

      Que la persona amb qui no et sàpiga greu plorar i que et faci la companyia adequada és per força un molt bon amic.

      Que sense confiança no hi ha motivació, perquè confiar sovint dona més fruit que vigilar.

      Que em sedueixen els voluntaris que penquen. Els que saben que tot és un desastre i tot pot anar ben malament. I per això s’arremanguen. I mantenen la ingenuïtat necessària per creure que podran. Perquè sense confiança no hi ha convicció i sense convicció no hi ha resultats i sense resultats no hi ha motius per mantenir la il·lusió.

      Que prioritzar vol dir descartar. Per poder dir un sí entusiasta i possible hauràs de dir un no contundent i desculpabilitzat al que no hi cap.

      Que el pitjor de la por és quan ens fa de pilot, quan s’instal·la al volant. La por de la veritat ens fa mentiders, la por de sentir emocions fortes ens fa freds, la por del risc ens fa tirar massa tovalloles, i la por de morir ens pot impedir viure.

      Que som més el que fem que el que diem, som més el que decidim que el que pensem, som quan actuem i no quan reflexionem. Que l’educació és l’art i l’ofici sublim d’aprendre’n mentre s’ensenya i d’ensenyar-ne mentre s’aprèn.

      Que ens cal més mala llet i més esperança. Ens convé assenyalar i denunciar els culpables, mirar-los als ulls, no assumir que això toca, mostrar-los tota la ràbia que sentim. I simultàniament anar arreglant amb les mans el dia a dia, des de l’inconformisme, amb l’ambició i la certesa absoluta que és possible.

      Que la bellesa és en la mirada, i no hi ha privilegi més bonic que ser observat des de l’amor incondicional i l’alegria de viure.

      Que l’optimisme és sempre l’opció més recomanable i, quan van mal dades, és imprescindible.

      I