La vida que aprenc. Carles Capdevila Plandiura

la gorra, pare, quina enveja!», va exclamar amb uns ulls brillants i una sinceritat entranyable. Em va caure la llagrimeta, i era d’alegria. Els adults em fan compliments amables, ell expressava la seva veritat íntima. Després va dir a la seva mare: «Quin morro que té el pare: des d’això del càncer es compra roba xulíssima que li queda superbé». Vol dir les samarretes apelfades per no passar fred amb les químios d’hivern, les camises blanques de màniga llarga quan a l’estiu no em podia tocar el sol, pantalons amb goma per la colostomia: roba que compro per prescripció mèdica, no estètica, i que a ell l’enamora perquè la porta son pare.

      No hi ha cap inversió més segura i rendible que envoltar-nos de persones que ens estimen tal com som.

      Ja ho he entès, i espero que per sempre, i desitjo amb l’ànima que sempre sigui molt de temps. La bellesa és en la mirada, i no hi ha privilegi més bonic que ser observat des de l’amor incondicional i la joia de viure, com fa aquesta criatura dolcíssima, que és al meu cor i als meus ulls la bellesa amb be alta.

      Invertim en perruqueria, cremes, roba i gimnàs, i fem bé, perquè cal cuidar el cos, i necessitem agradar-nos per agradar. Però no hi ha cap inversió més segura i rendible que envoltar-nos de persones que ens estimen tal com som, que ens troben guapíssims al marge del que dicti el mirall. Perquè ens miren sempre amb bons ulls.

El cos és com un gos

      La Michie, que amb la saviesa de les seves mans i les seves paraules fa més fàcils els mesos més difícils de la meva vida, em diu que ella veu la ment, les emocions i el cos com tres animals.

      La ment li recorda un gat. És bella, astuta, intel·ligent, agressiva, instintiva, i hi veu de nit i tot. Però també és capriciosa i sofisticada, es fa pregar quan vol, et gira l’esquena a vegades, pot ser esquerpa quan la necessites. Això sí: amb la seva actitud ens té pendents d’ella.

      Les emocions li recorden un cavall. Ben domades, ens porten al trot o ens fan cavalcar amb elegància. Però costen de tenir a ratlla, i són capaces de fer bots i fer-nos caure. Això sí: amb el seu atractiu ens tenen enganxats.

      El cos li fa pensar en un gos. És el nostre millor amic, incondicional, ens aguanta literalment des que ens engendren i fins a l’últim sospir. Té unes ganes de viure i una capacitat de regeneració increïbles i, encara que l’ignorem, sempre està a punt, amb la piloteta a la boca, amb ganes de jugar. No li fem cas al matí però ens abraça igualment al vespre.

      Trobo que té tota la raó. El meu cos, sotmès a la disciplina de la químio, una setmana bona i una de dolenta, ara et castigo i ara et deixo recuperar per tornar-te a debilitar, és agraïdíssim. Té dies de gos apallissat, però a la mínima que es recupera ja mou la cua i em diu que el tregui a passeig i s’entrega com si no hagués passat res. Fa quinze mesos que s’esforça per cicatritzar les ferides tan aviat com pugui, per suportar el dolor, per adaptar-se als canvis. I sempre hi és.

      La Michie lamenta la tendència que tenim a oblidar el cos, a cuidar-lo poc i a parlar-ne malament quan se’ns queixa. «Maleït genoll», exclamem, en lloc de valorar els anys que fa que ens suporta i es doblega al nostre servei. Potser sí que en lloc de maleir-nos els ossos caldria celebrar aquest esquelet que, com un gosset fidel, fa el que pot i més per mantenir-nos drets.

Les prioritats sempre hi són, però no les veiem

      Quan tens una sotragada vital és lògic que t’envaeixin la foscor i la por. Però dura poc. De seguida ve la lucidesa al rescat, i de sobte tot ho veus més clar i més simple que mai. Li explicava a una amiga jove que té el luxe de posseir tota la saviesa de poble, la Inés, com m’havien canviat les prioritats des que he descobert que sóc mortal. I em va respondre, amb la seva senzillesa i tendresa habituals: «No, Capde, les prioritats sempre hi són, però sovint no les veiem».

      Quan reps una patacada vital és normal que et posis histèric i t’envaeixin els malsons. Però dura poc. De seguida ve la serenitat al rescat, i de sobte entens que això és la vida, i t’hi arrapes amb les ungles i les dents. I t’adones que has plorat dos dies i dues nits seguits només pels fills, pels pares, per la dona de la teva vida. Només. I que en canvi fa mitja vida que dediques la major part del temps i de les energies a coses que ara no et fan vessar cap llàgrima. I et dol no haver-ho entès fins ara, i celebres haver-ho entès, per fi. I per sempre.

      Quan pateixes un ensurt gegant i t’has de posar en mans de la medicina per sobreviure és habitual que et sentis un subjecte passiu que ha d’esperar desesperadament que el salvin. Però dura poc. De seguida ve la valentia al rescat, i entens que la vida és teva, que cal que n’agafis les regnes i que t’hi posis amb tots els sentits. Que ho donis tot de tu. I que vegis i t’apliquis les prioritats d’una vegada, ara que et sents lúcid, serè i valent.

      I t’emociona l’estima incondicional que reps. I agraeixes que quan tot és més difícil et torni tot el que has donat. I decideixes, des del pur egoisme, donar més.

Per què demanem perdó per plorar?

      Després de plorar sempre em sento molt millor. Alliberat. Nou. Plorar em sembla un invent tan prodigiós com el riure, una vàlvula per desfogar-nos immillorable. Però ploro poc, segurament menys del que em caldria. Ho mirem de retenir, no ens rendim, hi oposem resistència.

      L’altre dia plorava davant la psicòloga i vaig notar que li demanava perdó cada vegada. Perdó per què? Si és la seva feina, si som allà perquè surtin aquestes coses. Ni així. No sé per què ens sap tant de greu plorar en públic. Ens n’amaguem sortint del cinema, a vegades fingim que estem refredats. Aguantem el plor com podem. Hi deu haver una part cultural, perquè se’ns ha dit que no queda bé, i també algun instint protector de no mostrar-nos fràgils, no delatar debilitats.

      També fot perquè ets a mig discurs aparentment racional i t’adones que té més força i veritat aquella emoció soterrada, que es desboca com un volcà, que no el teu bla-bla-bla presumptament controlat. Has d’assumir que hi ha botonets que si algú hi clica et desmunten. És una bona pista per saber què t’importa, què t’afecta, qui ets. Potser per això també ens fa por, i mirem de girar full i contenir noves llàgrimes.

      És cert que mentre veure riure és agradable, veure plorar és incòmode. El que plora té problemes logístics: la connexió directa entre llàgrimes i mocs treu molt de glamur al fet i dificulta la respiració. Aquí sí que el cos no ajuda. L’acompanyant no sap ben bé com reaccionar, es genera una situació en què no tothom sap estar al costat i trobar la distància justa entre la comprensió, la compassió, l’escalf, el suport, el respecte, les paraules, el silenci, el tacte. Una persona còmplice amb qui no et sàpiga greu plorar i que et faci la companyia adequada és per força un molt bon amic. Sobretot si també sabeu riure plegats.

Limitacions que ens fan créixer

      La vida és limitada per definició. I plena de límits diaris que a vegades fingim que no veiem, perquè ens obligarien a ser més modestos. Però coneixe’ls i assumir-los no sempre ens encongeix, també ens pot fer créixer. Quan ets conscient del que no pots fer, et concentres molt més a treure tot el suc del que sí que tens a l’abast.

      Fa poc he descobert un exercici interessant. Caminar a l’aire lliure una estona amb els ulls tancats. Del braç d’algú en qui confiïs molt, esclar. Impressiona notar a l’acte com els altres sentits s’amplifiquen, i de sobte t’arriben les olors, l’escalfor del sol, el vent, els sons de quan trepitges les fulles o les pedres. Tanques una porta i s’obren soletes un munt de finestres.

      Passa el mateix quan la salut et posa a prova i els tractaments exigents t’obliguen a anar fent renúncies. Dol acceptar cada no forçat, les activitats que no podràs fer de moment, les que ja no podràs fer mai més. Té un punt dolorós i un altre d’alliberador. Deixes anar pes, i et pots abocar en cos i ànima al que et queda, si aprens a deixar de lamentar el que perds.