La vida que aprenc. Carles Capdevila Plandiura

denunciant un centralisme local que els deixava desatesos de serveis. Allà vaig aprendre que quan els separatistes ho són per separar-se de tu li trobes menys la gràcia.

      Capítol 2. Ja instal·lat a Barcelona, el meu català els feia riure i em deien que era d’Olot. A mi el seu em feia llàstima, ignorant que anys després trobar algú a la capital parlant xava i no castellà ja seria una benedicció. Però la confusió entre Osona i la Garrotxa m’ofenia tant i els meus Hostalets eren tan desconeguts (els d’en Bas i els de Pierola tenen més fama) que vaig optar per simplificar i reivindicar que jo era de Vic. Excepte a l’estranger, on assumia amb la boca petita que era barceloní, perquè explicar que eres català feia mandra i acceptar que eres espanyol encara en feia més.

      Capítol 3. Finalment em converteixo en barceloní adoptiu i convençut per via filial, la que diu que acabes sent d’on neixen els teus fills, amb la particularitat que m’he fet gracienc i estic aprenent dues coses: a no perdre’m en aquells carrers impossibles i a dir-ne vila de Gràcia, en lloc de barri, de manera que el centralisme barceloní que practico a mitja jornada em rebenta l’altra mitja jornada, quan faig vida de barri (perdó, de vila). L’únic que m’inquieta és que amb el que m’ha costat fer-me barceloní, ara descobreixo que com a gracienc em tocaria tornar a ser antibarceloní, i sospirar per la independència municipal.

      Capítol 4. El meu estatus frega la imperfecció absoluta: a Gràcia em troben poc pur, a Barcelona massa pagesot, als Hostalets massa urbanita i amb un català contaminat, i els de Vic troben que el centralista ara sóc jo, com a barceloní, oblidant que quan era hostaletenc ho eren ells.

La vida és tragicòmica, en el millor dels casos

      Salman Rushdie em va dir: «Un cop fas riure algú, el pots portar allà on vulguis». Si sabem riure de les nostres pors, dels nostres fantasmes, si recuperem la comèdia, vol dir que ja ho comencem a superar.

      Francesco Tonucci celebra que el seu alter ego Frato, el dibuixant de vinyetes, hagi aconseguit introduir el sentit de l’humor en el món dels mestres, que com tots els mons importants sol tenir la temptació d’estar tancat en ell mateix. «Quan rius, i de sobte t’adones que estàs rient de tu mateix, o t’enfades o et commous.»

      No hi ha res més transformador que riure. Sobretot de nosaltres mateixos. Com que no és fàcil, Groucho Marx estava sempre a punt per ajudar, i deia: «Si no sap riure’s de vostè mateix, avisi’m i ja ho faré jo amb molt de gust». Riure’s dels altres no és tan beneficiós, sobretot si no és humor còmplice, si no riem plegats.

      La vida és una tragicomèdia. Com a molt, i si t’ho treballes. La tragèdia ja ve sola: el que cal provocar és la comèdia.

      Diuen que la comèdia és tragèdia més temps. Quan ja ets capaç de riure del que et va fer mal o et va fer por, allò comença a deixar de fer-te por o de fer-te mal.

      La comèdia exigeix distància. De tu mateix. És la clau, el secret, el repte. Si n’agafes massa, corres el risc de ser cínic. Si en tens poca, mostraràs uns aires de transcendència que serien patètics, si no et fessin perillar i no et fessin perillós. La ironia és el punt intermedi entre l’atac d’importància i la pèrdua de veritat.

      L’humor sovint ens salva. Com a mètode, no com a finalitat. No el que ens vol fer riure per riure, sinó el que ens fa riure del que ens feia por o ens feia mal. La risoteràpia deu ser beneficiosa perquè et desfogues, mous els músculs de la cara, i perquè les pessigolles ens treuen el més fràgil de nosaltres. Però trobo més terapèutic saber de qui rius, contra qui. I saber enriure’t de tu mateix.

      La capacitat de riure’ns del que ens passa ens evita llagues d’estómac i ens protegeix del ridícul. Però, un cop més, cal vigilar l’efecte bumerang, no caure en el parany de ridiculitzar per sistema tots els nostres projectes i horitzons. Un poble amb un punt escèptic i un caràcter benhumorat ho té tot a favor per sortir-se’n. Però si per una mutació genètica s’excedeix en l’autoescepticisme, no creu ni en ell mateix i s’enfot tot el dia dels seus somnis i de la possibilitat de complir-los, té el fracàs assegurat.

Fa de mal dir que tens càncer

      Aquestes vacances he fet 50 anys i m’han diagnosticat un càncer colorectal. Els pròxims mesos de tractament, intervenció i més tractament seran durs, però diuen que podré fer vida bastant normal. I que per tant sóc lliure d’explicar-ho o no a qui vulgui. Com que per a mi fer vida bastant normal és compartir ara i aquí les meves inquietuds, il·lusions, pors i alegries, trobo que us ho he de dir així d’entrada, el dia que torno. Ja està, queda dit. No en farem cap drama, n’hi ha en moltes famílies, i una majoria el superen. Ni tampoc ho amagarem o ho dissimularem. Fins que me’n pugui desfer, el càncer m’acompanya, i és lògic que a les meves dèries habituals, que ja coneixeu i que inspiren aquests articles, ara s’hi afegeixi la dèria per sobreviure.

      Per cert, he decidit que me’n sortiré. Confesso que per fer el pronòstic he hagut de recórrer a l’optimisme de la voluntat, l’únic que ha comparegut de moment. Els altres optimismes, i mira que en tinc, són en un racó, espantats, víctimes d’un atac sobtat de realisme mèdic. Però aniran tornant, els conec i me’ls estimo, ja ho treballarem.

      Vaig celebrar l’aniversari el 13 d’agost, pocs dies després del diagnòstic. I cada cop que algú em felicitava entenia millor que mai com és de bonic que et desitgin per molts anys. Els primers cinquanta han estat fantàstics. Cap queixa. Tinc molta sort. Si me’n quedava cap dubte, l’estima rebuda aquest estiu estrany m’ho confirma. La segona cinquantena comença costa amunt, la meva nova vida serà un pèl més complicada. Però complicada pot ser un adjectiu ben assumible, mentre acompanyi un substantiu deliciós: vida.

Petons d’una mare, el més gran del món

      En les últimes sessions de radioteràpia, ja superades, una sèrie d’efectes secundaris combinats em van tombar, físicament. No li passa a tothom, però a mi em van deixar al llit, baldat. Vas sabent com ets de fort quan et posen a prova.

      I llavors va trucar la mare. Des que el pare va tenir un infart conduint a la Meridiana de Barcelona, tornant de veure els quatre nets, han decidit que només trepitgen aquesta avinguda i la ciutat per causes majors, com l’11-S. I la mare va dir: et volem venir a cuidar, agafem el tren i venim, ja està decidit. Té 77 anys, està adolorida, es recupera d’una operació de pròtesi al genoll. Li costa tot, però troben la força, agafen el tren (valoreu-ne el mèrit, és la R3, la línia més maltractada per Renfe) i es presenten a casa.

      Al principi se’m fa estrany, incòmode. Ara em tocaria cuidar-los jo a ells, tinc 50 anys, collons. Però la mare s’asseu al costat del llit, m’agafa la mà, em fa petons dolços. I de sobte tinc menys por, sento menys dolor. Ens cauen llàgrimes. D’emoció. Deu fer trenta-cinc anys que la mare no em curava. Se’n recorda, és un do que no es perd, un instint animal infal·lible. Màgia pura. Em venen al cap les vegades que m’havia guarit de mals de panxa innocents posant-m’hi la mà amb delicadesa. Ara necessito la ràdio i la cirurgia i la químio: la cosa pudenta que he de fer fora del ventre és un càncer. Però també necessito petons que curen. Quina sort que hi siguis, mare.

      I agraeixo de debò l’oportunitat deliciosa que aquesta puta malaltia ens ha donat per tornar-nos a sentir tan intensament mare i fill.

La sort que et mirin amb bons ulls

      Després de mesos de tractament els meus cabells s’han rendit. Me’ls he hagut de tallar. És un problema petit, el drama autèntic és que fa mesos que he de mirar la mort de cara i no quina cara faig, però aquest canvi d’imatge forçat, tot i ser banal, superficial, anecdòtic, l’he viscut com un petit dol. Una derrota trista. Perquè no era cap decisió, era una nova renúncia, una prova més que no tens la vida sota control. Un altre aprenentatge en l’acceptació de la nova realitat.

      Vaig