El rastre del llamp. Ребекка Роанхорс

Tah.

      —Crec que això és... molt dolent.

      —Sí, jo també ho penso. Però per què no em dius el perquè?

      —Per què el coll, Maggie? Per què no el cor? O l’estómac que és més tou?

      —No té cap sentit.

      —Tret que hi hagués alguna raó, alguna cosa que ell volgués.

      —Com ara què?

      Exhala amb força.

      —No ho sé. No apareix a cap de les històries que conec, aquest monstre que es menja el coll.

      —Creus que n’hi pot haver més?

      —Més monstres? —Arronsa les espatlles. Es recolza a la taula per incorporar-se i es queda dret un moment. Llavors torna a seure.— No ho sabria dir segur, però aquesta criatura... crec que no va néixer, sinó que va ser creada. Per algú poderós.

      —Creada? —Em fa l’efecte que les parets que m’envolten comencen a brillar, borroses i insubstancials. Vull culpar-ne la cafeïna, però sé que és un atac de por sobtat, el que fa que em maregi.

      Em mira amb els ulls arrugats i amables. Té una mà sobre la taula. L’altra sosté sense força la vella tassa blava de llautó. Un anell de plata massa gran al dit del mig brilla feblement sota la llum artificial.

      —Això no t’agradarà.

      —Ja no m’agrada, i m’estàs fent posar nerviosa.

      —No et puc dir gran cosa d’aquest monstre, però sé que es deleix per la carn humana. Però no per alimentar-se’n. Crec que cerca alguna cosa. Com bé has dit, li falta alguna cosa. I l’única manera que això pugui passar és que algú l’hagi creat, hagi utilitzat mala medicina per formar-lo.

      —Bruixeria. —La meva veu és suau, un xiuxiueig.— Ho sé. Ja l’hi vaig olorar.

      Les bruixes diné són poderoses, homes i dones que intercanvien les seves ànimes per màgia negra, que adopten la forma de criatures de la nit per viatjar a l’empara de la foscor, que llueixen joies robades de tombes recents. Va ser una bruixa, la que va guiar el grup de monstres que em van atacar la nit que vaig conèixer en Neizghání, la violència dels quals encara em turmenta. De debò vull remenar una cosa com aquesta? La tendresa que li veig ara als ulls té més sentit.

      —No és el meu problema, saps? —murmuro en veu baixa—. Vaig fer la feina i em van pagar. Si ara surto corrents per intentar trobar aquesta bruixa o el que sigui, ningú no em pagarà per fer-ho.

      —Has vingut a mi per una raó, Maggie —diu en Tah fluixet—. Sé que t’has passat tots aquests mesos a la teva caravana, sola, esperant en Neizghání. Però és hora que segueixis endavant, sense ell.

      —No ho sé, Tah. Sí, tinc els poders de clan, però no soc en Neizghání. No soc immortal. Si la bruixa m’agafa, moriré com qualsevol altre. I no tinc ganes de morir. —No diu res, així que deixo anar el que realment em pertorba.— Canibalisme. Bruixeria. Tot plegat una mica massa familiar, no? —No parlo de la nit que vaig conèixer en Neizghání, però ell en sap els detalls en general.

      —Tens por?

      —Coi, i tant. —Em recolzo a la cadira.— Seria insensat, no tenir-ne i fer-ho tota sola.

      —No ho has de fer pas tota sola —diu alegrement—. Sé d’algú que podria ser un gran company.

      Capítol 5

      —El teu net? —Intento semblar incrèdula.

      En Tah assenteix.

      —S’està amb mi des de finals d’estiu. Aprenent com funciona la medicina. És molt bo amb els cants de pregària, se’n recorda molt bé. I també amb les oracions de protecció. Curació.

      L’estiu? I ja som a novembre. Tant temps ha passat des que vaig visitar en Tah? I què diu de mi el fet que ni tan sols me n’hagi adonat?

      —Ha caçat mai un monstre, el teu net?

      Fa que no amb el cap.

      —Però les seves pregàries són fortes i té bona memòria. I és intel·ligent. Molt intel·ligent.

      —I és de Burque?

      —De Burque —confirma.

      —I per què ara és aquí, a Dinétah?

      —Està aprenent, ja t’ho he dit. —S’inclina cap endavant, com si fos un secret. Jo també ho faig.— Farà tornar els vells costums. El Control del Clima. Per ajudar-nos. Ajudar els diné. I potser ajudar tothom.

      — El Control del Clima.

      —Per invocar la pluja. Trencar aquesta sequera. Potser guarir la terra de la Gran Inundació.

      Això és un repte monumental. I la gran broma de la Gran Inundació. La resta del món es pot haver ofegat, però Dinétah es marceix en una sequera sense precedents.

      —I penses que el teu net ho pot fer?

      Mai no he sentit a parlar de res així més enllà de l’estereotip de la dansa de la pluja índia. Però en Tah no parla d’un antic espectacle per a turistes, sinó de manipular poder real. Crear i mantenir vida. Controlar les forces de la natura. Un calfred em recorre el crani i em grato el cap en un gest reflexiu.

      —Això és genial, Tah, però què té a veure amb el fet d’ajudar-me a caçar aquest monstre?

      —Té la mateixa edat que tu. Un bon noi.

      —Un bon noi —repeteixo... i les peces encaixen. El seu petit discurs d’abans sobre mi i el fet d’estar sola, les preguntes sobre en Neizghání.— Que vols aparellar-m’hi? —Pensava que el vell parlava de trobar-me un company que m’ajudés a rastrejar els monstres, però ara sembla com si estigués més interessat a fer d’alcavot.

      Ni tan sols se n’avergonyeix.

      —Faríeu bona parella.

      Ric més fort del que vull, però la idea és ridícula. Parlo de lluitar contra una cosa sobrenatural i en Tah s’amoïna per la meva vida amorosa.

      En Tah em mira i arrufa el front. Creu que me’n burlo, però no hi té res a veure. Intento una altra tàctica.

      —M’estàs dient que és un curandero, oi?

      —Un de bo. Gran Medicina.

      —Ja, gran medicina. En aquest cas, no voldràs pas que se m’acosti. L’únic que li puc ensenyar és la mort.

      Gruny.

      —Si t’enfrontes a aquella bruixa, cap arma no t’ajudarà. Et cal una medicina forta, i el meu net la té.

      D’acord, llavors potser no parla només de la meva vida amorosa. I té raó. No em ve gaire de gust haver de lluitar contra una bruixa prou poderosa per crear aquests gólems sense una medicina pròpia.

      —Potser no hauria de perseguir aquella bruixa.

      —Només l’has de conèixer, Maggie.

      —D’acord. —Aixeco la mà en un gest de rendició.— M’hi reuniré. On és?

      Els dos mirem el sofà buit, on no ha dormit. Obro les mans per fer un comentari.

      —No el penso esperar.

      —Esperar a qui? —diu una veu darrere nostre. Una figura, perfilada pel sol del matí, apareix a la porta oberta.

      El desconegut es recolza al muntant de la porta, amb les mans a les butxaques dels pantalons. Les ulleres de sol blaves amb miralls n’oculten els ulls i les ombres m’impedeixen veure’n bé el rostre. És prim, d’alçada mitjana. Uns tres o quatre centímetres menys que el metre vuitanta que faig jo. Segurament té,