El rastre del llamp. Ребекка Роанхорс

un... —començo a dir, però em talla amb un gir brusc, apuntant-me amb l’arma.

      —Valdrà més que un de vosaltres, imbècils, comenci a parlar d’aquest cadàver de la camioneta, i ràpid. O us ficaré a tots a la presó on no deixaré d’apallissar-vos com si fóssiu una pinyata fins que la veritat us caigui de la boca com un maleït caramel.

      Aquest home té un do per a les paraules, això se li ha de reconèixer. Però el cap és ara un cos sencer. I sé que no hi ha manera de sortir-se’n sense que algú no en surti ferit.

      En Kai respon primer.

      —Si pogués abaixar l’arma, agent, podríem parlar. M’encantaria explicar-l’hi. —Miro en Kai i em dedica un somriure enorme. I, de fet, fins i tot em pica l’ullet.

      En Llargarut manté l’arma aixecada, però no fa cap gest per tallar en Kai, com he pensat que faria. Se l’escolta.

      —Llargarut, oi? —diu en Kai—. És en Llargarut? És molt famós, a Burque.

      —De què parles? —pregunta en Llargarut, malfiant-se’n.

      —«El braç llarg de la llei.» La llei i l’ordre de Dinétah. El cacic de la família Urioste parla molt bé de vostè.

      En Llargarut parpelleja unes quantes vegades, sorprès, però clarament afalagat.

      —La família Urioste?

      Dubto que en Llargarut sàpiga qui és la família Urioste. Què coi, tampoc jo sé qui és la família Urioste, però la manera com ho diu en Kai sona impressionant. Important. En Llargarut s’infla una mica, treu el pit com un pollastre de camp.

      En Kai assenteix amb el cap, parla amb un to suau, com si ell i en Llargarut haguessin sortit a sopar i no tingués cap arma apuntant-li a la cara.

      —El meu pare treballa per al cacic, al Burque. Es diu Juan Cruz. He sentit històries sobre vostè.

      No tinc ni idea de què parla, en Kai, i en Tah mai no m’ha dit res de cap parent important a Burque, però aquella revelació sembla que relaxa en Llargarut. No, és en Kai, qui sembla tenir un efecte tranquil·litzador en el Gos de la Llei. Llança al net d’en Tah una llarga mirada avaluadora. En Kai segueix tot tranquil, amb expressió d’ingenuïtat. Corbata. Sabates brillants. Tot encant. I ves per on, el Gos de la Llei es guarda l’arma. No em giro per mirar, però noto que el seu company també es relaxa.

      En Kai abaixa les mans i continua parlant.

      —És fantàstic, que ens hàgim conegut. M’asseguraré d’esmentar-ho a casa.

      Estira la mà amb el palmell obert.

      En Llargarut gruny. Veig com els engranatges del seu cervell limitat giren i es pregunten com de connectat pot estar en Kai fora de Dinétah i què podria significar això per a ell. La Muralla ens manté fora de perill des de dins, però això no vol dir que no hi hagi beneficis per als contactes de l’altre costat. Sucre. Cafè. Ulleres de sol sofisticades.

      Per fi, el Gos de la Llei assenteix bruscament amb el cap, enfunda la pistola i s’apropa per encaixar la mà d’en Kai.

      Fill de puta.

      —Carda el camp de la meva ciutat, Hoskie —murmura mentre retrocedeix per deixar passar en Kai—. Tots dos. Si us torno a veure, acabareu a la presó.

      A mi ja m’està bé.

      El seu company salta del darrere de la camioneta.

      —Què en fem, del cap?

      En Llargarut fa un gest perquè ho deixi córrer i murmura alguna cosa que no arribo a sentir.

      En Kai xiuxiueja un «gràcies» i no perdo el temps. Obro la porta del conductor i m’hi enfilo. Poso la clau al contacte. En Kai seu al seient del passatger mentre el motor comença a rugir. Em poso en marxa i surto d’allà.

      El carrer és ple de vianants, però m’obro pas fent un ús generós de la botzina per fer moure la gent. El camí de terra ple de clots ens fa saltar dins la cabina. En Kai manté una mà recolzada al sostre fins que arribo a la carretera. Tan bon punt tinc espai, accelero la camioneta. Aguanto la respiració fins que Tse Bonito desapareix del retrovisor.

      En Kai m’està mirant amb els ulls entretancats, pensatiu.

      —Què? —li engego. Encara estic nerviosa i accelerada d’haver caçat el monstre, per l’enfrontament amb en Llargarut, per tot. Enrosco els dits al volant i m’obligo a afluixar. Estic enfadada, però res d’això no és culpa d’en Kai. M’ha tret d’un bon merder i n’hi dec una. I ho ha fet sense que ningú no hagi acabat arrestat, ferit de bala o apunyalat. I això no és poca cosa, de manera que el mínim que puc fer és canviar d’actitud i provar de ser amable.

      —Déu n’hi do el que has fet —dic, i el miro. Em mira fixament. Expectant. Sembla que no em facilitarà les coses. Ho torno a intentar.— Ha estat bé, que el teu pare sigui un cacic o el que sigui. Ens ha ajudat. Amb en Llargarut... —Ja està. Una ofrena de pau.

      Però ja s’ha girat i mira per la finestra. Mira com els vessants blancs de l’altiplà es tornen vermells i com passa volant el paisatge ple d’arbustos de flors grogues.

      —El meu pare no coneix el cacic Urioste —explica distretament—. El meu pare és professor universitari. O almenys ho era abans de la Gran Inundació.

      Arrufo el front, intentant recordar què li ha dit a en Llargarut.

      —Creia que havies dit que treballava per a la família Urioste.

      —I és així. Cava cunetes o el que sigui que li facin fer. No hi ha gaire demanda per a professors universitaris, últimament.

      —Aleshores no és en Juan Cruz, amic d’algú famós?

      —Hi ha un Juan Cruz que treballa per al cacic, però no és el meu pare. De cognom em dic Arviso...

      —Arviso? Llavors... estaves mentint?

      Mira enfora i fa un petit somriure.

      —I tant. Aquest Gos de la Llei no volia sentir la veritat. Volia una bona història, així que n’hi he donat una. A veure, de debò... La llei i l’ordre de Dinétah? Creus que algú ha dit mai una bajanada així? M’ho he inventat.

      No sé si quedar impressionada pels ous que ha tingut o cabrejar-me pel risc que ha corregut.

      —En Juan té un fill, això sí —continua en Kai—. És un bon paio, l’Álvaro Cruz. Hem sortit de festa junts, a les gales d’Urioste a les muntanyes. Hem menjat el seu caviar i hem begut el seu xampany. —Somriu, sumit momentàniament en els records. Després, em dona un cop a l’espatlla, a la mateixa que el monstre em va queixalar. Faig un gest de dolor, però sembla que no se n’adona.

      —Per dir «gràcies» no et passarà res, eh? —continua—. Ha estat un plaer, ajudar. Vull dir... aquest paio semblava un autèntic idiota. He pensat que et vindria bé un cop de mà, abans de clavar-li un ganivet, és clar.

      Grunyo i ell riu. És un riure bonic, clar i genuí, però encara no he superat la mentida.

      —Per cert —diu mentre es treu les ulleres d’aviador de la butxaca de la camisa i se les posa—. El whisky és a la part del darrere de la camioneta, oi? Et fa res si parem aquí d’aquí a un minut? M’aniria bé una copa.

      Capítol 8

      Uns quilòmetres després de Fort Defiance, clavo els frens.

      Allà, a menys de tres metres davant nostre, un coiot creua la carretera. S’atura i gira el cap cap a nosaltres. Musell marró amb potes llargues, grises i primes. Se’ns queda mirant fixament, amb els ulls grocs i brillants, abans de seguir trotant a través de la vegetació i desaparèixer per un rierol.

      —Això no és bo —dic jo.

      —Què no