El rastre del llamp. Ребекка Роанхорс

categoria o no, però colpejo la porta amb força; espero que algú encara m’esperi despert.

      Les claus giren a l’interior. Algú treu el cap. És el meu corredor, el mateix que ha vingut aquest matí a casa per oferir-me la feina de Lukachukai.

      —On és tothom? —pregunto.

      M’observa amb cura, llavors m’adono que faig una fila horrible. M’enretiro els cabells de la cara i em taco de sang el front. Somric.

      —Hem tancat amb pany i clau —diu—. Tenim por dels monstres.

      —El germà també?

      Torça els llavis.

      —Sobretot ell.

      Somric. No soc l’única que no s’ha deixat impressionar pel jove Begay.

      —I tu per què no t’has tancat?

      —M’he presentat voluntari per quedar-me. No em fan por els monstres.

      —No? —Em canvio les bosses sangonoses d’una espatlla a l’altra i sento l’espetec de crani contra crani.— Per què no?

      —Sabia que el mataries. Ets famosa.

      Faig un esbufec.

      —Famosa, eh?

      —La nòvia del Matamonstres.

      Faig una ganyota.

      —No soc la seva nòvia.

      Em mira, decebut. «Ja en som dos, tu i jo.»

      —I doncs —dic—, tens la recompensa?

      —I tu en portes la prova?

      Aquest nano va per feina. Em trec les bosses de l’espatlla. Subjecto la gran i deixo caure la petita a un costat.

      —Aquella no l’obris. —Assenyalo la bossa petita amb els llavis.— És per a la família. Tindran alguna cosa per enterrar.

      —No l’has salvat?

      No contesto. És massa complicat i jo estic massa cansada per explicar-l’hi. Obro la bossa gran i li dono l’oportunitat de donar un cop d’ull a l’interior.

      Quan ho fa perd una mica la fanfarroneria i empassa saliva.

      —Això és...?

      —El cap del monstre. És per portar-lo a un xaman que conec a Tse Bonito perquè em pugui dir què és. Què era.

      El noi assenteix.

      —Genial.

      Potser a la seva edat sí que l’hi sembla; però no a la meva. Allarga la mà per darrere de la porta i treu la mateixa bossa d’abans.

      Dedico un moment a comprovar-ne el contingut. Les mateixes joies de plata, la mateixa turquesa de merda.

      —De debò?

      —Ah! —diu, com si se n’hagués oblidat. Torna a allargar el braç i treu dues mantes. Una sembla una Pendleton, gruixuda i calenta, però amb l’estampat genèric i molt típic de fletxes de color blau, verd i groc intens. Però veig que l’altra és una Two Grey Hills; la meva nalí em va ensenyar que era una manta rara i valuosa, i que ja no es fabricava gaire.

      Estic impressionada.

      —Déu n’hi do.

      Ell s’arronsa d’espatlles i es furga entre les dents. Passeja la mirada per la bossa petita recoberta de sang seca, però no sembla tenir por del que hi ha dins. Sembla més aviat encuriosit.

      Em quedo la Pendleton, però li torno la Two Grey Hills.

      —Digues a la família que estem en pau. L’intercanvi és just. —Un pagament és un pagament i no m’estic estovant, però no puc acceptar la Grey Hills quan porto el cap de la seva filla en una bossa.

      Plego la manta llampant sota el braç, agafo la bossa de les joies amb una mà i aixeco la bossa amb el cap del monstre amb l’altra. Giro per tornar a la camioneta.

      —Penses que hi ha més monstres, llavors? —La veu al meu darrere és poc més que un xiuxiueig, amb més excitació que no pas por. Quin babau. O potser només és jove.

      —No ho sabré fins que el xaman m’ho digui.

      Noto sense veure’l com intenta agafar la bossa petita.

      —No ho facis.

      —És ella, oi? —diu, ara ple d’excitació—. L’Atty?

      No sabia com es deia.

      Llenço el cap a la part del darrere de la camioneta i deixo les mantes i les joies al seient del meu costat. Miro pel retrovisor i veig el noi ajupit sota la bombeta nua, mirant fixament la bossa amb el cap de l’Atty.

      Capítol 4

      Visc en una caravana d’una sola habitació que em vaig agenciar fa uns mesos. L’anterior propietari havia mort mentre dormia i ara ningú no hi volia viure. Era una ganga; em va sortir de franc, de fet. La tinc aparcada en una parcel·la de terra plena de males herbes a una hora aproximadament de Lukachukai a Crystal Valley. És a gairebé un quilòmetre de l’antic internat abandonat que va donar nom a la famosa vall i just a sota de l’entrada al Pas Narbona, l’única carretera que travessa les muntanyes Chuska en vuitanta quilòmetres a cada banda. El pas rep el nom del desafortunat cap navajo Narbona qui, l’any 1849, va anar a negociar un tractat de pau amb l’exèrcit dels Estats Units i va acabar mort a trets per culpa d’un cavall robat i un mal intèrpret. Així acaben els pacificadors.

      Hi ha unes vint-i-cinc famílies repartides al llarg dels quinze quilòmetres de la vall, la majoria agrupades al desviament de l’autopista que he passat fa sis quilòmetres. Això em deixa sense veïns propers, que ja m’està bé. No tenir gent a prop també significa que si tinc problemes, ningú vindrà a ajudar-me, és clar. Tinc força traça a salvar-me tota sola, però fins i tot les guerreres diné necessiten una mica d’ajuda de tant en tant. Que ho diguin a en Narbona, oi?

      Per aquest motiu tinc els gossos. Un trio de gossos de la reserva que em segueixen en bandada i que mantenen el lloc força ben vigilat de visites no desitjades, siguin humanes o de qualsevol altre tipus. Vaig recollir el primer cadell després d’adonar-me que en Neizghání ja no tornaria. La segona es va convidar tota sola i ja no ha marxat, i la tercera va ser l’única supervivent de la seva ventrada, com jo.

      Ara em saluden mentre passo amb la camioneta pel reixat i per sobre del tancat per a les bèsties. Només jo passo a través d’aquestes portes i borden sense parar. Però em coneixen, coneixen els espetecs i el soroll sord del meu Chevy vell que he trucat perquè funcioni amb aiguardent, perquè la benzina escasseja. Coneixen els cops dels neumàtics, sobretot el de la part dreta del darrere, on s’ha afluixat un piu i frega la roda com a protesta. Em recordo a mi mateixa que ho haig d’arreglar, més aviat que tard.

      Un cop a dins, entro al lavabo i em trec la roba ensangonada. Està tan xopa de sang que la primera idea és llençar-la, però al final la deixo a la pica, poso el tap i hi deixo córrer una mica de meva apreciada aigua a sobre perquè quedi en remull. Espero que gran part de la sang marxi sola, però amb la sort que tinc hauré de fregar fort per poder tornar-me-la a posar. La roba que tenen a la base d’intercanvi del govern a Tse Bonito no està malament, però la majoria de les peces estan fetes de llana sense tenyir o són peces rebutjades i després recuperades a preus desorbitats.

      Engego el generador i li dono temps per escalfar l’aigua que queda al dipòsit. Sé que és un luxe dutxar-se, tenint l’aigua racionada, però ho faig igualment. Tinc sang i trossets d’una cosa fastigosa als cabells i només una dutxa calenta i sabó de iuca ho podrà solucionar. Em quedaré curta d’aigua la resta del mes perquè el camió de lliurament no passarà fins d’aquí a dues setmanes, però val la pena. Em quedo una estoneta gaudint del vapor i em trec la sang seca de sota les ungles. Quan acabo, em noto les cutícules en carn viva i tinc la cara