El rastre del llamp. Ребекка Роанхорс

n>

       REBECCA ROANHORSE

       EL RASTRE DEL LLAMP

       El sisè món I

      Traducció de

      Scheherezade Surià

      Crèdits:

      El rastre del llamp

      El sisè món

      Col·lecció Nüwa

      Títol original: Trail of Lightning

      Primera edició: juny de 2019

      Copyright © 2018 by Rebecca Roanhorse

      Publicat per acord amb Saga Press, segell de Simon & Schuster Children’s Publishing Division

      © de la traducció: Scheherezade Surià, 2019

      © de la il·lustració de coberta: Tommy Arnold

      © de l’edició: Mai Més, 2019

      www.maimes.cat

      [email protected]

      Maquetació i disseny: Mai Més

      Correcció: Esperança Sierra

      ISBN: 978-84-121600-0-0

      Tots els drets reservats.

      Queda prohibida la reproducció total o parcial d’aquest llibre per qualsevol mitjà o procediment, incloses la reprografia i el tractament informàtic, la fotocòpia o la gravació, la difusió a través d’internet i la distribució d’exemplars mitjançant el lloguer o préstec públics, sense el permís escrit dels titulars del copyright.

      Dedicat a en Michael, el meu cor shi.

      No ho hauria pogut fer sense tu.

      Capítol 1

      El monstre ha estat aquí. L’ensumo.

      La pudor es deu en part a la suor amarga del cansament, a la maduresa pútrida de la carn bruta d’un carnívor i també a alguna altra cosa que no sé ben bé què és. Embruta l’aire del vespre i va més enllà de l’olor, és una cosa més profunda, més bàsica. Em desconcerta i fa que l’instint cridi en senyal d’advertència. Una suor freda m’amara el front i me l’eixugo amb el dors de la mà.

      També oloro la criatura que s’ha endut. La nena fa una olor més lleugera, més neta. Innocent. Per l’olor sé que és viva o que, com a mínim, ho era quan va marxar. Potser ara mateix l’olor és diferent.

      S’obre la porta de la sala capitular de Lukachukai. Hi ha una dona, segurament la mare de la nena, asseguda amb cara inexpressiva en una cadira metàl·lica plegable al davant de la sala on ens reunim. Va escortada per un home de mitjana edat amb barret de cowboy i un adolescent vestit com de l’exèrcit que sembla uns anys més jove que jo. El noi li agafa la mà a la dona i li diu alguna cosa a cau d’orella.

      Bona part del poblat de Lukachukai és aquí. Per donar-los suport, per fer el tafaner o potser perquè els atrau l’espectacle de la pena i el dolor. Estan reunits per parelles o en grupets de tres, mig encorbats i sorruts en cadires grises que han vist dies millors i respiren l’aire ranci que empitjoren les finestres tancades i la sensació aclaparadora perquè hi ha massa gent en un espai tan reduït. Tots son veïns, navajos o diné, com ens fem dir nosaltres mateixos, amb avantpassats que han viscut al peu de les muntanyes Chuska més generacions que anys han viscut els bilagáanas en aquest continent i que encara expliquen les històries de familiars torturats i assassinats pel Llarg Camí o en internats indis com si fos l’any passat, que segurament no han sortit mai de la reserva, ni tan sols quan era un racó de món oblidat dels Estats Units i no el ressorgiment de Dinétah com és avui. Aquests diné coneixen les rondalles que cantaven els hataalii, els xamans, les antigues llegendes dels monstres i els herois que els van matar, molt abans que els monstres sorgissin de les llegendes per robar els nens del seu llit. I ara volen que sigui la seva heroïna.

      Però no ho soc pas. Més aviat soc l’últim recurs, política de terra cremada. Soc la persona que contractes quan els herois ja han tornat a casa dins de bosses de cadàvers.

      Els meus mocassins no fan soroll mentre creuo el terra de rajoles velles i em poso davant la mare. Al meu pas callen els xiuxiuejos i la gent se’m queda mirant. La reputació em precedeix, és clar, i no totes les mirades són amables. Hi ha un grup de nois que deuen ser amics de l’adolescent i que pul·lulen al fons de la sala. Riuen sense miraments, em segueixen amb la mirada i ningú no fa res per fer-los callar. No els faig ni cas i em dic que m’és igual. Que soc aquí per fer una feina i que em paguin, i el que pensin de mi a Lukachukai m’és indiferent. Però mentir no ha estat mai el meu fort.

      La mare només em pregunta una cosa.

      —La pots salvar?

      Puc salvar-la? Aquesta és la pregunta del milió, oi? ¿Són bones les meves habilitats, els meus poders de clan, si no aconsegueixo salvar-la?

      —La puc trobar —dic. I puc fer-ho, d’això no n’hi ha cap dubte. Però salvar i trobar són dues coses molt diferents. La mare sembla que ho nota, tanca els ulls i em dona l’esquena.

      L’home del barret de cowboy s’escura la gola i s’aixeca de la cadira. Porta uns Levi’s vells i desgastats que segurament li quedaven bé fa deu anys, però que ara se li han encongit i fan que la panxa li sobresurti per damunt de la sivella del cinturó. Una camisa de vaquer que tampoc l’afavoreix li cobreix la panxa acumulada amb l’edat i la mirada dels seus ulls injectats de sang em diu que ja està de dol. Potser tampoc hi creu gaire, en això de salvar-la.

      Em presenta la mare, el noi i després es presenta ell mateix. Nom i cognom i després clans, com mana la tradició. Ell és l’oncle de la nena desapareguda i el noi n’és el germà. Tots són Begay, un cognom tan comú aquí com Smith per als bilagáanas. Però els seus clans, les relacions ancestrals que el fan diné i decideixen les nostres obligacions de parentiu, no em són familiars.

      Calla esperant que li digui el meu nom i clans perquè ell i els altres em puguin ubicar en el seu petit món, decidir les nostres relacions i els k’é, els lligams i l’amistat que m’han de tenir. I els que els he de tenir jo. Però no l’hi dic. No m’ha agradat mai la tradició i és millor que seguim sent desconeguts.

      Finalment, el Begay de més edat assenteix amb el cap; entén que no em van les normes diné i m’assenyala un sac de lona que té als peus.

      —Això és el que podem intercanviar —diu. Li tremolen les mans mentre parla, la qual cosa em fa pensar que menteix tan malament com jo, però aixeca la barbeta amb aire desafiador i els ulls ben oberts sota l’ala del barret.

      Faig un pas endavant i m’ajupo per mirar dins el sac i faig un càlcul mental ràpid. Les joies de plata són boniques —granadures, polseres metàl·liques antigues amb gravats, flors de carbassa—, tot i que la turquesa és pura ferralla, no té les venetes fines que fan que les roques valguin la pena. Puc canviar la plata per altres productes als mercats de Tse Bonito, però la turquesa no val res; són unes pedres blaves maques i prou.

      —La turquesa no val una merda —li dic.

      El germà fa un grunyit fort i empeny la cadira cap enrere. Les potes de metall protesten xerricant per les rajoles. Creua els braços i sacseja el cap, indignat.

      No li faig cas i miro l’oncle.

      —Potser us hauríeu de buscar alguna altra persona. Gossos de la Llei o Nois Assedegats.

      Fa que no amb el cap; el moment de valentia s’escola sota el pes de les poques opcions que li queden.

      —Ja ho vam intentar i no va venir ningú. No hauríem enviat cap corredor si no estiguéssim...

      «Desesperats». No cal que m’ho digui. Ho entenc.

      El corredor era un xaval en motocicleta. Era baixet i rabassut, de manera que «corredor» no li esqueia