El rastre del llamp. Ребекка Роанхорс

a en Tah l’advertència que em va fer en Neizghání a l’Altiplà Negre. En Tah encara veu el bé dins meu, malgrat que el meu mentor no ho fes al final, i aquesta mena de fe és molt valuosa.

      —Sí, però...

      —Deixa-ho córrer.

      —Maggie.

      —Tah. —Normalment no discutim d’aquesta manera, per em noto tensa. Exhausta, inquieta després de matar. Òbviament, no soc bona companyia tot i l’hospitalitat d’en Tah, i començo a pensar que venir aquí ha estat una mala idea. Sobretot si vol continuar parlant d’en Neizghání.

      S’està callat durant uns minuts abans de dir:

      —Has de recordar que en Neizghání no és humà. No pensa com nosaltres.

      Deixo anar un esbufec. Això és un eufemisme.

      La veu d’en Tah sona amable quan diu:

      —Em diràs alguna vegada què va passar a l’Altiplà Negre?

      La tassa de cafè em tremola a les mans fins que en col·loco una al damunt perquè pari. La dolçor de la llengua se m’ha tornat agra. Em reclino a la cadira, m’allunyo de la taula i sacsejo el cap. Aquesta conversa s’ha acabat.

      En Tah em mira, òbviament encuriosit. Però no m’ho torna a preguntar.

      —Tants secrets —es queixa—. Sense família, sense amics, i ara ni tan sols et parles amb en Neizghání? No tens ningú, Maggie.

      No és que no vulgui amics ni família. Sí que en vull. Els vull tant com qualsevol altre. És que és... complicat. En Neizghání era diferent. Un immortal. Al seu costat, no em preocupava. Però amb altra gent? Carn i ossos i humans? Crec que no vull aquesta responsabilitat.

      —Estic bé —aconsegueixo dir—. Et tinc a tu i tinc els meus gossos.

      —Només un vell amb qui parlar, i no viuré gaire més. I llavors què faràs? No és bo viure com ho fas tu. Sola, sense ningú. La manera diné és trobar connexions, entre els teus familiars i tu, entre el món i tu. L’estil de vida dels diné és k’é, és la família, així de simple. —Encreua i desencreua els dits, unint les mans com si anés a pregar, llavors separa els palmells i manté els dits entrellaçats.— Però tu... la teva vida està apartada. —Separa les mans i deixa que els dits es moguin lliurement.— No és manera de viure. —Fa una pausa, em mira.— Encara que sigui amb gossos.

      És una mena de conversa habitual, entre nosaltres, però sense haver dormit, el mal humor que porto i la cafeïna a què no estic acostumada, avui no em ve de gust.

      —M’ajudaràs amb el que t’he portat o només vols fer el xafarder sobre en Neizghání? —Em surt molt més brusc del que volia i intento somriure per suavitzar les paraules, però em surt un gest forçat.

      Em mira fixament. L’espero amb el somriure estúpid glaçat a la cara. Al final, sospira i deixa caure les espatlles.

      —Més val que m’ensenyis el que m’has portat.

      ###

      —D’on ho has tret, això?

      Estem drets l’un davant de l’altre a la taula de la cuina, amb una tassa de cafè acabat de fer a la mà, i mirem el cap. Ha cobert la taula amb un hule vell i he posat el cap on ell l’ha volgut. És la primera vegada que el veig decentment sota la llum. Els trets del monstre són toscos i poc definits, té dues ratlles iguals per ulls i una altra ratlla per boca, com si la cara fos de fang i un nen hagués tallat els trets amb un pal. Té el nas gairebé pla del tot, com si algú li hagués posat la cara contra un penya-segat de granit i l’hagués premut fort. La pell que li penja del crani és gairebé translúcida, venosa i carnosa. Té un front ample i massa gros, i una mandíbula ampla i quadrada que el fa semblar igual de cruel mort que viu. Faig un xiulet apreciatiu. És lleig com un pecat.

      —A l’est de Lukachukai, dalt de les muntanyes —li explico—. Havia raptat una nena. El vaig trobar en un campament improvisat a una hora de camí muntanya amunt, i mastegava la nena com si fos el sopar.

      Aixeca la mirada de la feina que l’ocupa, amb uns ulls com els d’una àguila, intel·ligents i enginyosos.

      —Que la mastegava?

      —Sí. Li mossegava el coll, de fet. Amb les dents.

      En Tah fa servir un pal per fer palanca i obrir-li la boca. S’obre amb una facilitat sorprenent.

      —És estrany —dic—. No hi ha rigor mortis. No hauria de tenir la mandíbula rígida?

      —Fixa’t en això, Maggie. —Fa que m’hi acosti i amb el pal assenyala les dents del monstre. M’inclino. Totes són uniformement rectes i sense punta, com les velles dentadures postisses de fusta.— No hi ha incisius, no hi ha canins. És com una boca plena de molars.

      —Insòlit. No hi havia dubte que era carnívor. No hauria de tenir dents punxegudes? —Això explica per què simplement rosegava la nena i anava tan a poc a poc. I també perquè no em va travessar la jaqueta amb les dents.

      —Tampoc no té càries.

      —Per què és important?

      —Un animal adult sense càries? —Sacseja el cap.— Impossible.

      —Què vols dir?

      —Res, encara. —Deixa que es tanqui la boca i es gira cap a un prestatge que té al darrere. Agafa una serra de mà i un parell de tenalles llargues.— Vegem què hi ha dins.

      M’allunyo una mica mentre ell treballa en el crani. No soc aprensiva. D’acord, potser una mica. El que vull dir és que si li vaig tallar el cap va ser per l’adrenalina del moment. Per alguna raó, em costa més sentir el soroll d’una serra mentre talla un crani a la llum del dia i bec el cafè d’Aztlan.

      —Vine, mira —diu en Tah.

      Torno a la taula.

      —Què és el que haig de buscar?

      —Contraccions. Anormalitats. Malaltia.

      Miro amb més atenció i em sento un xic ridícula. No en sé res, de cervells. Normalment, els que veig estan fets miques, dispersats per terra o esclafats contra les parets per les bales de la meva arma. Pel que sé, el cervell d’aquesta criatura és com qualsevol altre.

      —Se m’escapa alguna cosa? —li pregunto a en Tah al final.

      —No. No hi ha res per veure. El cervell sembla normal.

      —Aquesta cosa no era normal.

      —Et crec.

      —I ja has vist quines dents més estranyes.

      —Sí, sí —diu, arrossegant els peus fins a la pica. Deixa córrer l’aigua, es renta les mans amb una mica de sabó d’arrel.— No me n’has de convèncer.

      —No intento convence’t.

      Aixeca les celles, però no diu res. Torna a acostar-se a la pica arrossegant els peus i se serveix un got d’aigua. Faig un esbufec, enfadada. De vegades, parlar amb el vell és com anar a confessar-se. Em fa sentir culpable fins i tot quan no he fet res malament.

      Em fa seure, llavors mou la cadira que tinc al davant i s’asseu amb cura. Triga una estona abans de parlar.

      —Digue’m què vas veure. Allà fora, al bosc. Digue’m què va fer la criatura.

      —Ja t’ho he dit. Volia menjar-se la nena. Vaig disparar-li al cor, un tret net que l’hauria d’haver mort. Vaig disparar una altra vegada i li vaig destrossar l’espatlla, però ell continuava acostant-se’m. La cosa es va convertir en una baralla de ganivets. Vaig guanyar jo.

      —Et va dir res?

      —Que si em va dir res? No hi va haver temps per a converses, que diguem.

      —El