Satèl·lits. Elisenda Solsona

sent un lladruc. El Sam mira la carretera.

      —Hem de seguir.

      El Manel comença a caminar i va observant les petjades enormes de l’Òscar. Un 45. Un peu enorme. Un 45. Les botes grosses de l’Òscar. Les botes per anar a la neu que es va comprar fa dues setmanes en una botiga del centre. Al Manel ja li feia mal el cul de tanta estona que feia que estaven allà. L’Òscar no es decidia. Res li agradava.

      —Aquesta em fa més alt, no?

      El Manel mirava les botes a través del mirall recolzat a la columna i també observava la seva cara. Tensa.

      —Sí, et fa encara més alt. M’acabaràs de fer malbé les cervicals de mirar cap amunt. Es veuen bones.

      —Són cares...

      —Però les altres que tens estan fetes un fàstic.

      L’Òscar sabia quin número de peu feia ell? I si feia molt que no es canviava de vamba? Ho sabia? Va prémer els dits del peu de l’Òscar per si tocaven la punta.

      —No et van una mica petites?

      —Ai! Sembles un papa!

      El Manel va enretirar ràpid la mà.

      —Per a mi és important això, Òscar. No em diguis més papa. No tractem aquest tema així, vale? Queda-te-les, són boniques. Ja te les regalo jo.

      L’Òscar va arronsar les espatlles i es va asseure per descordar-les.

      —Sí, són boniques.

      El Manel s’atura. Les petjades fan un canvi de rumb, quatre més i les últimes al mig de la carretera. Com si hagués estat abduït. Com si hagués desaparegut. Ell i la lluna.

      —Sí que ens hem enfadat, hòstia! Sí que ens hem enfadat!

      El Tom posa el fre de mà i mira l’Òscar.

      —Ja ens veurem.

      L’Òscar agafa amb força la maneta de la porta.

      —I on anirà, ara?

      —Per un camí que porta als boscos de dalt l’estació.

      —No la matarà, oi?

      El Tom serra els llavis.

      L’Òscar salta del cotxe. Observa com els gossos el miren a través del vidre. L’entelen. El Tom arrenca el cotxe i els gossos comencen a bordar. L’Òscar es queda immòbil mirant com el totterreny s’allunya. Alça la barbeta i mira la nit negra. Ja no hi ha núvols i les estrelles, sense la lluna, brillen molt més intensament.

      Salta la tanca, passa per davant la caseta i amb passos ferms es dirigeix cap al telecadira. El vent gèlid fa moure les cadires rovellades.

      I grinyolen.

      Un lament enmig del silenci blanc.

      Mira al seu voltant.

      Una ossa. Aquesta quietud és per culpa d’una ossa.

      Per la por. Per la por de morir. El mateix motor que va provocar construir una estació d’esquí és el mateix que la fa abandonar. La por de morir fa construir artefactes per distreure’s, Manel, i després, els abandona. Aquest és el tema d’Abismes. Del nou projecte. T’agrada?

      Mira a dreta i esquerra i s’apropa a una pilona del telecadira que té la pintura desenganxada.

      Quan troba el punt òptim, treu la càmera.

      La llum del flaix il·lumina una de les cadires. El so es propaga per tota la muntanya fins a retornar als seus timpans, com un bumerang. Es posa ràpidament la càmera dins la jaqueta perquè no es mulli i mira la fotografia.

      Hi ha massa neu. No sembla una estació d’esquí abandonada. No fa l’efecte que volia.

      I si neva els cinc dies? Què faran? Estar calents a l’habitació. Banyar-se. Els massatges.

      Vol intentar fer la fotografia des d’un altre angle, que es percebi com el cable del telecadira es fon amb els avets al capdamunt de la muntanya. Intentarà que no es vegi la neu. Podria enfocar només els troncs. Treu ràpid la càmera, es col·loca bé la caputxa per tapar-la una mica.

      Mira pel visor. S’intenta imaginar el telecadira en marxa. Famílies rient. Anoracs de colors. De què tens por, Òscar?

      Dispara.

      De la llunyania li arriben uns lladrucs exaltats.

      Deixa anar la càmera. Es gira i mira la carretera completament nevada.

      Però on és el Manel? Hauria sigut ben fàcil venir els dos, junts. S’hauria posat al seu darrere, contemplant com fa les fotos, dient aquesta és bona, aquesta no. Com quan triaven les de l’exposició sobre desnonaments, estirats al terra del menjador. El Manel en volia unes quantes per calcar-les per al projecte de còmic que tenia al cap, quan encara estava a l’atur i feia el curs d’il·lustració i la idea d’adoptar un nen no li havia inundat tot el cervell engolint el còmic, el triar fotos, l’aquesta és bona, aquesta no.

      Adoptar.

      Òscar, he vist que a Etiòpia trigaríem tres anys. He vist que al Vietnam sembla que va més ràpid. I ell sol passant les fotos. Perdent intensitat. Aquesta és bona, aquesta no. Mira, Manel, aquesta potser et serviria per a la coberta del teu còmic?

      El còmic? Tss… d’aquí que el faci, amb la feinada que tinc al despatx ara mateix! Però si tenies l’argument claríssim! Ho tenies claríssim abans de trobar la feina!

      L’Òscar contempla el telecadira. Immòbil. T’estàs banyant, Manel? Saps que no hi ha lluna plena? Però no passa res. De lluny, els gossos borden amb més fúria. Uns segons després, l’Òscar sent una altra pessigada més intensa al mugró del pit esquerre.

      Ja es veuen les pilones del telecadira enormes. Sembla que ja no neva amb tanta força. El Manel camina rere el Sam, que fa estona que no diu res. Nota els mitjons mullats i un calfred li puja per les cames, recorrent tota la columna vertebral fins a les cervicals. Es mira les vambes velles. Saps quin peu faig jo, Òscar? Ho saps? Saps si m’haig de canviar les vambes perquè les tinc vellíssimes? Són boniques, ja te les regalo jo. Ai, no facis de papa.

      Papa.

      S’hauria hagut d’aixecar i llençar-ho tot. Totes les botes de la prestatgeria. Les botes per anar a fer fotos a l’estació d’esquí abandonada. L’estada que pagarien amb el seu sou de treballar al despatx d’arquitectura. L’estada que ell prepararia meticulosament: el cotxe llogat, l’hotel, els vols. Que no va saber veure que no hi hauria lluna plena? Això és l’únic que li pot recriminar, però hauria sigut tan fàcil com que se n’hagués preocupat ell. Però és clar, ell és l’artista. Només pot pensar en el paisatge i a moure l’objectiu. I, a sobre, es veia capaç d’insistir-li en el còmic i ell, ben innocent, encara es defensava: el còmic és un passatemps.

      Un passatemps? Però si t’encanta, si ja tenies un editor interessat.

      Òscar, per favor, és una editorial petitíssima.

      I què? Per aquí es comença.

      Ah, molt bé, i com vols pagar les factures, amb les teves exposicions? Potser tu hauries de començar a veure la fotografia com un passatemps, també, i buscar-te una feina de debò!

      El Sam s’atura, es gira, el mira i es col·loca el dit índex a l’orella.

      —Ho has sentit?

      El fred se li ha colat a dins de la jaqueta i l’Òscar fa estona que tremola i encara no ha aconseguit cap foto decent.

      La millor.

       Abismes.

      Exposició: Abismes, per Òscar Torres.

      Necessites una foto més impactant, Òscar, el teu treball està perdent potència. Què et sembla, Quique, una estació