Satèl·lits. Elisenda Solsona

perdent intensitat.

      Intensitat.

      La que tenies abans.

      Què era aquella ombra?

      L’Òscar es col·loca bé la corretja de la càmera. El Manel no entén res, no entén el meu ritme. Ell va marcat per la feina del despatx. Si no hagués buscat feina desesperadament d’arquitecte i s’hagués centrat en el còmic que per fi va començar, potser em comprendria més. I ara, encara vol un fill. No en té prou d’estar casats?

      Es gira. Mira l’hotel. Claustrofòbia. Es torna a girar i avança amb més rapidesa. No em tindràs aquí tancat, necessito la foto.

      Recuperar la intensitat.

      Els pantalons se li estan humitejant perquè no s’ha eixugat del tot bé. El Manel llença la tovallola sobre la moqueta. Agafarà el cotxe, l’enganxarà a mig camí, li obrirà la porta i li dirà,

      va, anem a fer les fotos que vulguis.

      Tornar a reconduir la situació.

      Avui ja no podran parlar del tema, però si aconsegueix rebaixar la tensió, demà potser sí. S’asseu al llit i es corda les vambes.

      Un fill dels dos.

      L’olor de l’Òscar.

      Piquen amb suavitat a la porta. Tres tocs. El Manel s’incorpora i sent com se li torna a relaxar la musculatura. Ha tornat. A vegades ho fa, això. Poques, però ho fa. Passeja i torna. Malhumorat. Però torna.

      Musculatura relaxada, tensió, musculatura relaxada, tensió.

      Ara l’abraçarà molt i molt fort. Quines ganes de sentir la seva olor.

      Obre la porta.

      El Sam, mig encorbat, l’observa amb un grapat de fulls a la mà. El Manel sent com l’estómac se li fa dur i petit.

      —Sento molestar. Estic recollint signatures.

      —Ho sento, tinc pressa.

      El Manel tanca la porta. Agafa aire. Serra els llavis. Fa un pas enrere, agafa l’altra vamba i fent equilibris se la posa. És igual si ha estat mal educat.

      Musculatura tensa. Necessita l’olor de l’Òscar.

      Tornen a picar a la porta. Aquest cop amb més intensitat. Però què...? S’acaba de cordar la vamba i l’obre.

      —Sento molestar. Però necessito les signatures. —El Sam es frega el front, li tremola la mà dreta—. Fa anys que recullo signatures. És perquè s’enduguin l’ossa a un refugi.

      El Sam li allarga els fulls.

      El Manel mira els papers esgrogueïts i mig arrugats dividits en rectangles amb una signatura cada un. Ell vol abraçar molt i molt fort l’Òscar. S’està posant nerviós.

      —Quina ossa?

      —L’ossa que viu als boscos de dalt l’estació d’esquí. El meu germà està molt nerviós. És aquí, a baix, a la meva habitació, i avui està molt nerviós. Són signatures per portar-la a un refugi. Necessito les signatures. En Tom diu que li han desaparegut dues ovelles del ramat i que ha trobat sang a l’herba de més amunt d’on pasturen. Jo ja li he dit que no es preocupi, que tornarem a recollir signatures, que ens faran cas. Que d’una vegada per totes... ens faran cas.

      El Sam li dona la ploma al Manel.

      El Manel obre molt els ulls. Els forats del nas s’han tornat uns conductes fins i prims.

      —Però és perillosa? No m’ho va comentar quan vaig fer la reserva.

      El Sam fa que no amb el cap, amb un gest trist.

      —Gens. No es preocupi. L’hi puc assegurar.

      El Manel agafa la ploma del Sam. Alça la cama i col·loca els fulls sobre la cuixa esquerra. Signa ràpid i els hi torna. El Sam se’l queda mirant fixament.

      —Està nevant força. Costa de creure. Feia molts anys que no havia vist nevar d’aquesta manera. I amb aquesta calor...

      El Manel es gira i mira pel finestral de l’habitació. Les volves de neu es precipiten amb força davant la nit.

      Blanc sobre negre.

      De cop, se sent un motor de cotxe. El Sam es gira, mira el passadís i crida:

      —No! Tom!

      Marxa corrents, el Manel dona un cop d’ull a l’habitació, agafa les claus del cotxe de sobre la tauleta de nit, tanca la porta i el segueix. Baixen precipitats per les escales i quan arriben al rebedor el Sam deixa anar un sospir, es col·loca les mans al clatell.

      —No! No! No! No!

      El Manel es fixa on està mirant el Sam. A la paret de la recepció, sota els quadres, només hi queda la marca polsegosa de l’escopeta.

      L’eixugaparabrises es mou al ritme de les seves pulsacions cardíaques. El Manel condueix a vint per hora amb el cap enganxat al volant, observant les petjades que ha deixat l’Òscar a la neu. Al seu costat, el Sam mira nerviós per la finestra i només fa que repetir fluixet: és boig, és boig...

      La temperatura està baixant en picat. Encén les llargues. L’obscuritat és absoluta. A fora, tot és foscor. El Sam li ha demanat que el porti a l’estació d’esquí, sap segur que el seu germà es dirigeix cap allà. A la part de dalt. Als boscos. El Manel ho troba una bogeria, però no tenia temps per discutir. Necessita trobar i abraçar l’Òscar.

      Relaxar musculatura.

      L’hauria hagut d’acompanyar. Tenia cinc dies llargs i preciosos per explicar-li amb calma la reunió.

      Cinc dies.

      Hauria hagut d’esperar quan ja tingués alguna foto bona. La coordinadora del centre, fa mesos, li va donar només un consell per telèfon: hauràs de cultivar la paciència, l’adopció és un procés llarg.

      Paciència.

      El Manel es mossega el llavi. S’ha oblidat de respirar i respira de cop pel nas i li venen unes ganes immenses de plorar. L’Òscar portava mesos estalviant pel flaix.

      Ja està, ja està. Un revolt ample i tancat. Una recta i ja hi seré. I t’abraçaré, Òscar.

      Reconduir la situació, com sempre. Menjar-me la tensió.

      Papa.

      El Sam no calla: és boig, és boig.

      La neu s’amuntega a les espatlles de l’Òscar, que camina una mica encorbat pel marge de la carretera perquè cada cop fa més fred. I mira a terra, a la neu, a les seves botes noves. El Manel, assegut als bancs de l’aeroport, li havia confirmat que faria bon temps, que no hi hauria núvols i que la lluna plena li donaria molta llum. Que no ho va mirar bé? Que no va consultar bé el calendari lunar? O potser sí i no va dir res perquè així es quedarien a l’habitació de l’hotel, sense excuses, reclosos.

      Mentre nevés.

      Queda clar, li va mentir expressament.

      Palpa la funda de la càmera. Està xopa. Es descorda la jaqueta i l’amaga a dins. Deuen quedar quinze minuts caminant per arribar a l’estació d’esquí. No sap si la funda aguantarà sense mullar la càmera.

      De cop, sent el so d’unes rodes fregant la carretera. Ja està. Sempre l’acaba anant a buscar. Que no el pot deixar tranquil? Es gira i els llums del cotxe l’enlluernen. Es posa una mà al front fent visera. Sent l’objectiu de la càmera clavat al tòrax. Ara li dirà, va Òscar, anem, anem a fer les fotos. És clar. És la seva feina, ell no està aquí de vacances. Es posa al mig de la carretera perquè el vegi i aixeca els braços, abaixant una mica la barbeta perquè els llums del cotxe no li punxin les retines. El cotxe frena, les rodes freguen la neu verge de la carretera. L’Òscar aixeca la mirada i sent un calfred a les cervicals.

      El