Satèl·lits. Elisenda Solsona

l’estómac dur.

      Necessita l’última foto de la sèrie.

      La foto.

      No serà fàcil trobar-ne una que conclogui tot el projecte.

      L’abisme.

      El Manel posa l’esquena més recta i fa força per creuar les cames. L’ha de convèncer. Avui ja no toca treballar més. Són les seves vacances.

      L’Òscar agafa aire, mira la finestreta del lavabo, després el mira a ell.

      —Manel, com més aviat li enviï una foto bona al Quique, millor. Tots més tranquils.

      —Tots?

      —Ah, que t’és igual? És clar, tu de tranquil ja ho estàs, de vacances! És que hauria hagut de venir sol. Ja ho sabia.

      Les cervicals del Manel s’han posat tan dures que ha de tirar el cap enrere i apujar les espatlles.

      —Va, Òscar, ara toca descansar, demà més...

      Sempre reconduint la situació.

      Sempre aquest paper.

      L’estómac digerint glopades de tensió.

      El Manel s’aixeca i se li apropa, li frega una màniga i després li acaricia la galta. L’Òscar mira a terra.

      —És que és veritat, Manel. Ets tu qui em va voler acompanyar, vale? Jo estic treballant, és la meva feina.

      El Manel s’adona que el gorro que va regalar a l’Òscar pel seu aniversari li deu anar petit. Al front encara té la marca de quan se l’ha posat ala tarda. Petits triangles arrenglerats d’orella a orella. Potser n’hi haurà de comprar un altre.

      —Va... T’has de relaxar, Òscar. Si vas amb tanta pressió no faràs bones fotos. —Li prem suaument l’espatlla i li acaricia l’orella—. I em sembla que t’hauré de comprar un altre gorro.

      L’Òscar se’l mira arrufant el front i es rasca el coll.

      —Va, no em facis de papa.

      Papa.

      Papa. L’Òscar va per modes. Quan s’enfaden utilitza el mateix recurs durant uns mesos. Ara toca el papa. Casualment des que el Manel li va començar a dir que volia tenir un fill.

      Papa.

      Papa.

      Cada papa és un dard entremig de les costelles,

      o per dins del melic.

      Però és igual. Reconduir la situació.

      L’estómac a vessar, inflat.

      El Manel l’agafa de la mà i amb una mica de força l’estira cap a la banyera.

      —Va, et faig un massatge. T’anirà bé.

      L’Òscar es resisteix però fa que sí amb el cap. Es treu el gorro. Prem els llavis, es gira i desapareix per l’habitació mentre es descorda l’impermeable. El so de la cremallera relaxa les cervicals del Manel, que aixeca els braços per acabar de destensar-se. Somriu i entra a la banyera. Bé, ja està. Situació reconduïda.

      —T’espero! —S’asseu. S’hi està molt bé. Hi cabran molt bé—. L’aigua està perfecta. Porta el cava!

      Però just quan acaba de pronunciar l’última «a», un cop de porta brusc li fa tancar els ulls.

      Silenci.

      Només el so de l’aigua quan mou les cames.

      —Òscar?

      Allarga el coll per mirar a través de l’escletxa de la porta del lavabo. Res.

      —Òscar?

      S’aixeca i agafa una de les tovalloles enormes que ha preparat a sobre la pica i s’embolica. No és gens suau. Prem els braços contra les costelles.

      Surt del lavabo. La moqueta vermella li frega la planta dels peus. Sobre el llit, reposa el mòbil de l’Òscar.

      Un so intermitent el fa girar.

      Clec, clec, clec, clec. Va abaixant el ritme.

      És el cartellet que aquest vespre, quan han entrat a l’habitació, s’han trobat a sobre el llit. És allargat amb un forat per introduir-hi el pom de la porta. NO MOLESTAR. El Manel l’havia penjat al pom, però de cara a l’habitació.

      Per veure’l ells mateixos.

      No molestar.

      Senyals, com els va indicar el psicòleg, per a moments de discussió.

      No molestar.

      Encara es balanceja suaument.

      Dreta i esquerra. Esquerra i dreta.

      Cada cop més lent.

      S’apropa a la porta i l’obre. Des del final del passadís, li arriba el so d’uns passos que s’allunyen.

      Amb impuls torna a tancar la porta. El cartell es mou violentament.

      No molestar, no molestar, no molestar, no molestar.

      La mà llisca per la barana, el palmell calent pel fregament. El palmell i el cervell que es va escalfant a cada pis que baixa. L’Òscar salta els graons de dos en dos. Necessita tornar. Disparar una bona fotografia. Captar la remor de les fulles, el grinyol del telecadira. La foscor. La natura que trepa per la pilona del telecadira.

      I potser, l’ombra.

      Qui s’amaga rere els arbres?

      Passa per davant de la recepció buida. La barreja de dues veus greus discutint el fa aturar-se. Gira el cap a l’esquerra, cap a l’habitació del director. Sent clarament la conversa:

      —No siguis impulsiu, Tom, per favor, tranquil·litza’t.

      —Ha tornat, Sam. Ha tornat!

      L’Òscar agafa amb força la càmera i mira les escales, després l’ascensor. Torna a mirar la porta de l’habitació del director.

      —Per favor, espera. A veure, hi ha una solució, Tom.

      —Mira que faré una bestiesa, Sam.

      Ara la veu és més calmada. Sent uns passos. L’esquena rígida. Què fa? Ha de tornar a l’estació d’esquí.

      Tot despullat, amb passos llargs i esquivant la tovallola, el Manel s’acosta a la finestra rectangular que va d’una banda a l’altra de l’habitació. Recolza el front al vidre i amb un segon l’entela. Set pisos més avall, al pàrquing de l’hotel, a costat del totterreny marró, veu com l’Òscar s’encén un cigarret i mira cap amunt. Duu l’equip de fotografia penjant.

      Òscar. Què fas?

      Les seves mirades es creuen en un punt intermedi.

      La del Manel baixa precipitada, suplicant, la de l’Òscar puja desafiant, aspra.

      Les mirades es topen al segon pis. El Manel enganxa el palmell al vidre i intenta transmetre a l’Òscar que no faci ni un pas més, que ara baixa i faran les fotos que vulguin. L’Òscar fa una altra pipada. Mira el cotxe. No pot esperar més a treure’s el carnet de conduir.

      El Manel observa com la silueta de l’Òscar desapareix pel revolt engolida per la nit. Agafa amb força el mànec de la finestra i l’estira cap a la dreta. El vidre es desplaça deixant anar un xiscle punyent. Entra un aire gèlid que li glaça l’úvula.

      —Òscar! Òscar! No hi vagis caminant! Torna!

      Els seus crits es difuminen. Algunes volves de neu ballen indecises i s’escolen per la finestra. Les segueix amb la mirada. Es mouen lentament. La neu blanca es desfà entre els pèls de la moqueta vermella fins a convertir-se en una lleu fumerada. Neva?

      L’Òscar sent el seu nom a la llunyania.