Satèl·lits. Elisenda Solsona

grocs, però ni així aconsegueix identificar el conductor. Sent un lladruc. El cotxe immòbil. La neu es va deixant caure sobre el capó. L’Òscar s’apropa sense desviar la vista del parabrisa. El conductor abaixa el vidre. És el Sam?

      —On va?

      —A l’estació d’esquí.

      El conductor fa un cop de cap a la dreta. Li està dient que pugi? Li torna a fer el mateix gest, aquesta vegada amb el front arrugat. L’Òscar assenteix i dona la volta al cotxe i obre la porta del copilot. Al darrere hi ha dos gossos amb els ulls plens de ràbia.

      —No es preocupi. No són perillosos. No per a vostè.

      —Ha deixat l’hotel sol?

      El conductor somriu de costat i el mira.

      —No soc el Sam, soc el seu germà bessó. Em dic Tom.

      —Us heu enfadat?

      El Manel condueix observant les petjades de l’Òscar, que ja estan desapareixent per la neu. Nota la mirada del Sam.

      —No.

      El Sam torna a mirar per la finestra.

      El Manel el mira de reüll. El director de l’hotel té el cabell fi i blanc. La jaqueta sembla d’una altra època i fa olor de fusta, de cendra. Es mossega els llavis.

      —I vostè per què s’ha enfadat amb el seu germà?

      El Sam no aparta la mirada de la finestra. Veu com la seva nou del coll puja i baixa. Es frega el nas.

      —Per l’ossa.

      El Manel canvia de marxa.

      —Com?

      —L’ossa no existeix. Des de petits que l’he intentat convèncer que la llegenda de l’ossa és absurda. Ens l’explicaven els grans del poble. Una llegenda. Res, una llegenda. Una ossa que vivia als boscos de darrere del poble. —Esbufega—. El meu germà mai ha sabut distingir la fantasia de la realitat. Mai.

      El Manel nota que la veu del Sam és cada cop més trencada. Torna a canviar de marxa i el mira. S’ha posat la mà al front i fa un so amb el nas.

      —El meu germà és una persona solitària, amb al·lucinacions. Però feia anys que estava bé... fent de pastor.

      —I per què recull signatures?

      El Sam arronsa les espatlles.

      —Ho vaig començar a fer per demostrar-li que me’l creia. En les èpoques que patia els episodis de paranoia més intensos, això el calmava. —Agafa aire a batzegades—. Quan l’estació d’esquí i l’hotel van començar a anar malament, ell deia que era culpa de l’ossa, que espantava els esquiadors. —Fa que no amb el cap i assenyala el cel negre—. I era la neu. Era la neu. Cada vegada nevava menys. Saps quants anys feia que no veia nevar així?

      La neu.

      Té ganes d’abraçar l’Òscar i dir-li, saps què? L’estació d’esquí es va tancar per falta de neu. Ja està, no hi ha més històries. Les coses a vegades són simples, Òscar. Intenta plasmar això.

      —Avui estava histèric amb la desaparició de les seves dues ovelles. Doncs s’han escapat i ja està, Tom! —El Sam dona un lleu cop de puny al vidre de la finestra—. I ja està!

      Les coses a vegades són simples, Òscar. Vull que siguem pares. Què és el que et fa por?

      El motor estossega tres vegades i el cotxe s’atura.

      Un dels gossos no para de rascar el vidre i el so de les urpes picant a la finestra fa posar nerviós l’Òscar, que es va girant contínuament. L’animal té la boca plena de saliva i ensenya uns ullals esmolats i bruts. Entremig dels dos gossos hi distingeix una escopeta.

      —Està nerviós, té ganes de sortir.

      La veu del Tom és igual de greu que la del Sam. L’Òscar fa que sí amb el cap i agafa amb força la maneta de la porta.

      —Ja.

      —I què hi vas a fer, a l’estació d’esquí?

      L’Òscar es descorda la jaqueta i acaricia la funda de la càmera, encara humida.

      —Haig de fer fotos. Soc fotògraf.

      El Tom es rasca compulsivament el nas. L’Òscar el mira detingudament. Potser no s’assemblen tant. Té els ulls més ametllats i la mandíbula més quadrada.

      —A una estació d’esquí tancada des de fa anys?

      L’Òscar mira cap endavant. Ja veu el telecadira.

      —És un projecte de fotografia sobre espais abandonats.

      Un del gossos comença a bordar. El Tom el mira pel retrovisor.

      —Abans estava ple d’esquiadors. Ple. El meu germà, entre l’estació d’esquí i l’hotel, va guanyar molts diners. Ara ja ho veus. Tot buit.

      Acariciar el paisatge. Fusionar-se. Entendre el seu llenguatge.

      —Què va passar?

      El Tom canvia de marxa, el mira, torna a mirar la carretera. Abaixa la barbeta i arruga el front.

      —Mai es va creure que hi havia una ossa.

      L’Òscar agafa amb força la càmera. El Tom el mira de reüll. Li brillen els ulls.

      —Desapareixien esquiadors. —Alça el braç lentament i assenyala la carretera amb l’índex—. Pujaven amb el telecadira i no tornaven a baixar. A vegades, se sentien rugits. Estava totalment malalt pels diners i callava. Callava i no feia res. —Fa un silenci. Empassa saliva i pica amb els dits el volant—. Cap als últims temps, mig embogit, va engegar una recollida de signatures, però és clar —arronsa les espatlles—, ja no venia ningú.

      —I per això la va tancar?

      El Tom fa que sí amb el cap.

      —La gent tenia por.

      L’Òscar acaricia la càmera i nota com el cor li batega ràpid. Comença a moure la cama dreta i es mossega una pell de l’ungla del dit índex. El telecadira cada cop és més a prop.

      Una ossa.

      Van tancar per una ossa. La natura contra la cultura. La foto perfecta per acabar el projecte. La por de la mort.

      Recuperar intensitat.

      —Mai no ho havia pogut demostrar al meu germà. Mai. —Apropa la mà dreta a l’Òscar i aixeca dos dits—. Però avui m’han desaparegut dues ovelles. L’ossa va treure la feina a mon germà, que no va saber fer res. —Es pica amb el puny el pit—. A mi no me la fotrà!

      L’Òscar encén la càmera i observa l’última fotografia que ha fet. Fa zoom i analitza l’ombra. Mira pel retrovisor del copilot. I el Manel? No el vindrà a buscar? De cop, sent una punxada al mugró esquerre.

      El Manel i el Sam caminen per la carretera. Fa cinc minuts que han empès el cotxe fins al marge. Després d’analitzar el motor i intentar engegar-lo tres vegades, han desistit i han continuat el camí a peu. A la carretera hi ha pocs fanals, però poden seguir bé el camí. El Sam va molt poc abrigat i es va fregant els braços. Ja no neva, però la temperatura va baixant. El Manel ha agafat la llanterna i dels nervis va prement el botó d’apagar i encendre, mentre observa les petjades de l’Òscar.

      —I per què ha marxat el seu amic? —La veu del Sam s’està tornant ronca.

      —Volia fer fotos. I no és només el meu amic.

      El Manel mira el cel. Sí. Segur que ho va consultar moltes vegades. Aquests dies tocava lluna plena. Justament començava avui. Fa una volta sobre si mateix. Alguns núvols tapen el cel, però es veuen moltes estrelles. On és la lluna?

      El Sam s’hi apropa accelerant el pas.

      —Què