D'Ors a Fuster. Gonçal López-Pampló

en el centre d’un exercici que tenia, com diu Anna Caballé (1995: 28) a propòsit de Montaigne, «la aprehensión absoluta de la individualidad» com a «objetivo fundamental y posible». La mateixa Caballé (1995: 28) ens orienta al voltant dels límits de l’assaig quan compara l’obra de Montaigne amb les Confessions de Jean-Jacques Rousseau, atés que mentre que l’occità no es despulla externament (podríem dir que ho fa intel·lectualment), el ginebrí ens conta la seua vida i, per mitjà de la biografia –«de la vida de un hombre transformada en escritura» (Caballé 1995: 26)–, confessa el que hi ha d’essencial en aquesta experiència.

      Comptat i debatut, l’assaig esdevé una forma literària que, des de la seua pròpia forma, aborda la fal·libilitat del seu missatge i la seua enunciació. Heus ací un factor d’innovació que ens permet parlar d’un gènere que es conceptualitza com una obra oberta. Recordem la coneguda idea d’Umberto Eco (2011), segons la qual l’obra oberta és aquella que es dissenya amb buits deliberats que el lector ha d’omplir per a aportar-li el significat que falta. Arenas (1997: 72) incideix en aquesta noció quan s’esforça per distingir l’assaig com a gènere diferenciat d’un dels seus precedents, la prosa didàctica del segle XVI, la qual dissenya «un lector modelo propio de las obras cerradas, en el sentido que U. Eco da a este término. Este lector está previsto con sagacidad psicológica y sociológica: cada término, cada forma de hablar, cada referencia enciclopédica del texto serán las que previsiblemente pueda comprender su lector, y si no, se le explican». D’això que Arenas (1997: 72-73) afirme taxativament que aquesta diferència entre la configuració del lector model siga constitutiva del gènere assagístic:

      Una de las principales diferencias entre el ensayo y las demás clases de textos de la prosa argumentativa de orientación doctrinal es la estrategia discursiva del autor a la hora de construir su lector modelo: las clases argumentativas de textos cuya intención es docente buscan persuadir al receptor de la verdad de determinados valores morales o ideas religiosas o políticas previamente admitidas como ciertas, por lo que dejan al lector muy pocas opciones interpretativas. En cambio, el ensayo [...] sirve para exponer y justificar opiniones y puntos de vista subjetivos [...], por lo que el lector modelo previsto es más libre en sus interpretaciones, reconociéndose idéntica libertad de pensamiento e idéntica libertad para opinar que la que el autor asume para sí mismo.

      Adorno (2004: 37) també incideix en aquesta idea d’apertura quan afirma:

      L’assaig, en canvi, tria l’experiència intel·lectual com a model, per bé que sense imitar-la simplement com a forma reflectida; la sotmet a mediació a través de la seua pròpia organització conceptual; el seu procediment, si es vol, és metòdicament ametòdic. [...] L’assaig ha de pagar, per la seua afinitat amb l’experiència intel·lectual oberta, el preu de la manca d’aquella mena de seguretat temuda com la mort per la norma del pensament establert. L’assaig no només descura la certesa lliure de dubte, sinó que, més encara, renuncia a aquesta certesa com a ideal.

      Aquesta qüestió té relació amb la fragmentarietat que sovint té l’escriptura assagística i que duu el mateix Adorno (2004: 43) a afirmar:

      És inherent a la seua forma la seua pròpia relativització: l’assaig ha de compondre’s com si pogués interrompre’s en qualsevol moment. L’assaig pensa en fragments, de la mateixa manera que la realitat és feta de fragments, i troba la seua unitat a través de les ruptures, no tractant d’aplanar-les.

      En aquest sentit, també Montaigne (2006: 495) justifica el caràcter fragmentari, aproximatiu i no aprofundit dels seus assaigs:

      El judici és un bon instrument per a tots els assumptes i es fa servir pertot arreu. És per això que, en aquests assaigs que estic fent, me n’aprofite en qualsevol ocasió. Si es tracta d’un assumpte que no entenc gaire, en això mateix l’assage, temptejant el gual de molt lluny; i després, si el trobe massa profund per a la meua talla, em quede a la vora. [...] Aleshores, juga [el judici] a triar el camí que li sembla millor i, entre mil sendes possibles, diu que aquesta o aquella ha estat la millor elecció. Agafe a l’atzar el primer assumpte: tots em són igualment bons i no tinc per costum tractar-los per complet perquè no veig el tot de res. [...] M’arriscaria a tractar a fons alguna matèria si em coneguera menys. Agafant un mot ací, un altre enllà, mostres extretes del seu conjunt, arrancades sense intenció i sense haver fet cap promesa, no estic segur d’extraure’n res de bo ni de mantenir-me jo mateix sense canviar quan em plau; i puc lliurar-me al dubte i a la incertesa, al meu estat original, que és la ignorància.

      Més enllà de la significació real que suposa l’aportació de Montaigne a la institucionalització genèrica de l’assaig, no és casualitat que una bona part dels assagistes catalans s’ubiquen deliberadament en una llarga tradició la paternitat de la qual li atribueixen explícitament, com ja hem vist que fa Fuster. Dins dels fonaments de l’assaig del segle XX, per exemple, Eugeni d’Ors se situa al costat de Montaigne en una glossa publicada el 7 de desembre de 1906, a propòsit de l’edició revisada dels Essais,⁵ titulada ben significativament «Un glosador» (Ors 1982: 39):

      En realitat, l’obra de Montaigne no és una obra, sinó més pròpiament un diari de filòsof inscrivint sos pensaments al compàs de la vida. [...] El Glosador no pot excusar avui un moviment d’alegria, al pensar que fa, indignament és natural, d’un ofici que té tants gloriosos precedents...

      D’altra banda, Vicent Alonso, traductor de la versió completa dels Assaigs en llengua catalana, afirma en la nota introductòria al primer volum que l’obra de Montaigne «és segurament l’estudi més incisiu que s’ha escrit mai sobre els secrets de l’ànima humana», una característica reconeguda, ens diu Alonso, per Pla i Fuster, però també per una «extensa nòmina d’autors que en l’actualitat fan seu també aquest reconeixement» (Alonso 2006: 8). Entre els noms que esmenta sense ànim d’exhaustivitat, n’hi ha de valencians (Joan Francesc Mira, Alfred Mondria, Josep Iborra, Francesc Pérez Moragón, Josep Piera, Gustau Muñoz, Enric Sòria, Martí Domínguez, Joan Garí, Guillem Calaforra, Adolf Beltran, Toni Mollà i Enric Balaguer) i de catalans i mallorquins (Feliu Formosa, Valentí Puig, Vicenç Villatoro i Miquel Pairolí). A tots, reconeix Alonso (2006: 9), els deu «l’interès per una manera de fer que té molt a veure amb l’autor dels Essais».

      Per exemple, al pròleg de Mentre parlem, Enric Sòria (2013: 19-20) cita dues vegades fragments dels Assaigs, sense per això establir una vinculació genèrica explícita entre el seu dietari i l’obra de Montaigne. En canvi, Toni Mollà (2001: 47) sí que el situa en una àmplia llista de «patrons i mestres del gènere» del dietari, en una formulació que evoca la citació de Fuster que hem presentat més amunt:

      Per la meua banda, ara m’adone que escriure un dietari és també la millor manera de rellegir. [...] De Les confessions de Jean-Jacques Rousseau als punxosos revulsius de Voltaire i Erasme. De Montaigne a Elias Canetti, Fernando Pessoa i Cesare Pavese. De Jünger a Kafka. [...] I, encara, de Josep M. de Sagarra, Miguel de Unamuno i Eugeni d’Ors a la resta de patrons i mestres del gènere. I, permanentment, de Josep Pla a Joan Fuster.

      Finalment, volem recordar la prudència necessària que s’imposa a l’hora d’analitzar l’ús de l’etiqueta assaig quan un autor l’enarbora per a classificar la seua pròpia escriptura o ubicar-se en aquesta tradició a la qual ens acabem de referir. Pel caràcter inestable de la categoria, es pot donar el cas que la utilitzen en un sentit diferent del que li estem donant, en alguns casos complementari, en altres fins i tot contrari. Aquesta possibilitat l’apunta Arenas (1997: 97) quan evidencia l’ús de la paraula assaig (en diverses tradicions europees) per a titular obres allunyades de la primera intenció de Montaigne. Això, òbviament, subratlla la prevenció metodològica que recorre de cap a peus aquestes pàgines, com hem advertit al començament: no hi ha una definició tancada ni concloent de l’assaig, sinó que sempre dependrà d’una sèrie d’elements textuals i contextuals. La definició que hem proposat –amb voluntat de servir més de marc que no de límit–, implica una combinació d’aquests factors i d’altres, coherent amb l’enfocament integrador que estem donant al concepte de gènere literari.

2.