D'Ors a Fuster. Gonçal López-Pampló

Des del principi, doncs, aquest exordi funciona com a captatio benevolentiae per la via del descàrrec: Nosaltres, els valencians és un llibre que li «agrada d’escriure», però alhora l’hauria preferit «veure escrit per altri» (1997: 13), en la mesura que no es reconeix com la persona més preparada per a fer-ho. Així, s’hauria estimat més que se n’encarregara «algú que hi posés en joc més competència i més intenció». Tanmateix, aquell «oportuníssim centaure d’historiador i de sociòleg»⁶ que Fuster reivindica no existeix o, si més no, no el troba: «¿Hi ha ara, avui, un sociòleg o un historiador valencians que puguin encarregar-se de la feina? Sincerament: no els veig enlloc. Parlo sense petulància, amb una punta de melangia i tot» (1997: 19). Davant d’aquesta mancança, del que Fuster obertament anomena «la inhibició dels altres», ell pren el seu «estímul» i escriu el llibre «perquè ningú no l’ha escrit encara, i perquè ningú no sembla disposat a escriure’l» (1997: 19). Si Fuster demana la concurrència d’un centaure de sociòleg i historiador és per la magnitud del tema, que formula explícitament en el títol i enuncia en el prefaci, una altra de les seues funcions prototípiques: «El meu tema serà solament el que anuncia el títol: “nosaltres, els valencians”, en la nostra restringida configuració, a part i definits» (1997: 21).

En el llibre, òbviament, es formula una qüestió bàsica que l’autor resumeix en la pregunta següent: «què són –què som– els valencians?» (1997: 13). I d’això extrau una segona qüestió, que és «què hauríem d’ésser?». Per això, Fuster reconeix que ha concebut el llibre des d’un apriorisme militant, des de la idea que l’obra està concebuda «des d’una decisió de futur» (1997: 20), en la mesura que, intencionadament, pretén moure el lector a conéixer-se –sobretot el lector valencià, però també el català–, perquè «“explicar” serà una invitació a “transformar”» (1997: 20).⁷ No debades, aquesta apel·lació a l’autoconeixement prové de la crida semblant efectuada per Jaume Vicens Vives al començament de Notícia de Catalunya, una obra que Fuster (1997: 20-21) reconeix com a precedent immediat del seu llibre. Ací veiem dues funcions clàssiques més del prefaci: d’una banda, l’establiment de relacions amb uns altres textos i, de l’altra, l’explicació del títol (Fuster 1997: 20):

      [Que] si ja el titulo Nosaltres, els valencians, calcant l’expressió primitiva amb què l’historiador gironí volia batejar la seva Notícia, és ben deliberadament. Hi busco un paral·lel, i perdoneu-me l’audàcia. Un paral·lel: no pas en el pla ni en el criteri, però fonamentalment en la intenció última.

Aquesta «intenció última» és promoure la reflexió sobre el país, incitar el lector a participar en aquest debat que l’autor de Sueca jutja necessari. No debades, al final de la «Introducció» reconeix: «Sé per endavant que molts paisans meus hi reaccionaran, si em llegeixen, i confio que sí, amb una discrepància més o menys irreductible. Si amb això he aconseguit de dur-los, a ells també, a plantejar-se les qüestions que jo m’he plantejat, em donaré per satisfet» (1997: 22). Ací trobem una altra de les funcions clàssiques del prefaci: apel·lar al lector i comentar la participació que s’espera d’ell. En aquest cas, Fuster busca la complicitat fent servir un argument emotiu situat poc abans de la conclusió de la «Introducció». Així, després de remetre el lector a Notícia de Catalunya «per arrodonir i assaonar les observacions que li oferiré» (1997: 21), es compara amb Vicens Vives i, en un gest típic de l’exordi assagístic, reconeix la falta de preparació tècnica per a abordar el tema (Arenas 1997: 195): «I les hi oferiré [les observacions al lector], no pas amb l’àrdua envergadura que Vicens hauria volgut i que jo no puc donar, sinó senzillament com el fruit d’unes llargues i nervioses meditacions personals» (1997: 21). Ací Fuster està reconeixent el caràcter més aviat deliberatiu del seu llibre, alhora que subratlla el pacte autobiogràfic, en la mesura que reclama ser cregut per l’única «autoritat» que té: «la d’haver-me apassionat fins a l’obsessió per la vida i el destí del meu poble» (1997: 21). En conjunt, el seu ethos⁸ es presenta de la mà de les virtuts clàssiques que Aristòtil demanava a l’orador (Arenas 1997: 407-411), això és, la intel·ligència i la sensatesa, la humilitat i la voluntat de coneixement, i el respecte als lectors.

Com és ben sabut, Fuster no va obtindre del gros de la societat valenciana la resposta que hauria desitjat, precisament perquè no van ser gaires els lectors que van acceptar el pacte de lectura formulat, que era un pacte essencialment assagístic, de tempteig i provatura, d’aproximació i no de conclusió al voltant del tema triat.⁹ Per això va redactar un «Pròleg a la segona edició» (que Genette [1987: 174] anomenaria ulterior), en el qual, tot i celebrar «l’èxit» (1997: 7) que suposa haver de fer una segona edició, torna a adoptar una actitud modesta quan afirma que «el mèrit és del “tema”; del “tema”, sobretot» (1997: 7). En aquest segon pròleg, Fuster caracteritza de manera més intensa l’escriptura de Nosaltres, els valencians i, per tant, el pacte de lectura que era previsible; així, qualifica l’obra d’«intent provisori de cobrir [un] buit bibliogràfic», de «temptativa». Encara més, Fuster torna a referir-se a l’origen de l’obra en tant que «esforç sincer per a comprendre, per a aclarir-me a mi mateix, en reflexió solitària, les causes i els efectes del nostre fracàs com a “poble”» (1997: 9). I reivindica, davant de les «abruptes conseqüències de polèmica» suscitades, una «discussió [...] convenient i profitosa» sobre «els seus resultats», que «eren, són, discutibles» (1997: 9). Precisament pel caràcter obert, ben bé conversacional, amb què Fuster concep l’assaig, es mostra predisposat a la discussió, que l’hauria plagut «a mi, més [...] que a ningú». Després de reivindicar la seua personalitat poc dogmàtica («sóc un home escassament dogmàtic, i m’agrada de contrastar amb les d’altri les meves idees i les meves persuasions»), admet que la polèmica no es va produir en els termes en què «la discussió hauria tingut també uns altres avantatges, generals i eficaços, de cara a tothom» (1997: 9). Per això la seua coneguda queixa que «ningú no em “contestà” en el terreny i en el to en què jo em col·locava: argument contra argument, constatació contra constatació».¹⁰ Davant d’això, Fuster opta per no modificar el llibre de cara a la segona edició, perquè li havien «fallat els col·laboradorscontradictors», perquè no havia obtingut ni «reconsideració ni desistiment» envers «les tesis formulades» (1997: 10).

      Una primera revisió estructural de l’obra ens fa destacar la seua estructura tripartita. Si ens fixem en els intertítols, veiem que l’obra s’organitza en tres grans parts («Els fets», «Les indecisions» i «Els problemes»), cadascuna de les quals es divideix al seu torn en quatre capítols d’extensió relativament homogènia i amb numeració romana, els quals també s’estructuren en un conjunt de seccions menors, no numerades, i encapçalades per títols temàtics. Aquesta estructura superficial revela l’organització textual de caràcter argumentatiu-persuasiu de l’obra, que tot seguim analitzem.

La primera part, titulada «Els fets», es correspon amb allò que Arenas (1997: 222-236) anomena «narració/exposició», la narratio clàssica, que serveix per a emmarcar les circumstàncies temporals (ordenades fins i tot cronològicament) que funcionen com a punt de partida de l’argumentació. Ens situaríem en l’àmbit dels objectes d’acord¹¹ basats en allò real (fets, veritats i presumpcions), seguint la terminologia de Perelman i Olbrechts-Tyteca (1988: 88). Tot seguit, «Les indecisions» i «Els problemes» correspondrien a grans trets a l’argumentatio pròpiament dita, atés que, al costat dels objectes d’acord basats en allò real, guanyen pes els objectes d’acord relatius a allò preferible (valors, jerarquies i preferències), seguint també Perelman i Olbrechts-Tyteca (1988: 88). Això no vol dir que l’enunciació siga molt