D'Ors a Fuster. Gonçal López-Pampló

subjectiva, per la qual l’autor parla en nom propi; 3) hi predomina l’argumentació com a tipologia textual més freqüent; 4) els llibres d’assaig solen reconéixer-se convencionalment gràcies a un conjunt de marques paratextuals; 5) l’assaig compleix una funció social en el sistema de gèneres literaris contemporani.

Dir que l’assaig s’escriu en prosa pot semblar una boutade, però ens proporciona una primera distinció formal que deixa de banda la poesia i el teatre.¹ Així, des d’una perspectiva gràfica, un llibre d’assaig no es diferencia gaire d’una novel·la; en canvi, podem identificar ràpidament un poemari o una obra de teatre per la simple disposició del text. Tota una altra cosa és el tema de la ficció. Acabem d’afirmar que l’assaig exclou aquesta possibilitat. En efecte, de manera convencional, un assaig no permet l’aparició d’elements impropis del món real i efectiu que coneixem les persones. Si aquests elements hi compareixen, ens trobarem amb propostes que juguen amb els límits, que exploren les fronteres entre els gèneres literaris i les categories de realitat i ficció. En espera de parlar-ne més avant, ens agradaria recordar la reflexió de Gérard Genette (2004) quan va diferenciar entre ficció i dicció com dues maneres d’identificar el fet literari. Els textos que creen un món de ficció són convencionalment acceptats com a literaris, al marge de la seua qualitat estètica o del fet que siguen narratius (novel·les, contes, etc.) o dramàtics, és a dir, teatrals. Incidint en l’argument que ja hem proposat més amunt, els textos en vers, tant és la seua naturalesa ficcional o no ficcional, també són considerats literatura de manera convencional, ens diu Genette, per raons estrictament formals (vers, mètrica, rima...), això és, per la seua dicció. A l’hora de classificar els textos des d’una òptica literària, la societat no posa èmfasi en la qualitat, sinó en aquells trets que considera paradigmàtics: la ficció, en el cas del teatre i la narrativa; la dicció, en el cas de la poesia. Una ullada als llibres de text de llengua i literatura dels darrers quaranta anys –i als currículums que els inspiren–, tant pel que fa al català com, encara més, al castellà, demostraria com d’intensa és aquesta jerarquia en la classificació, que deixa l’assaig en un segon pla, sovint a la vora de la invisibilitat.

      Potser he fet servir la paraula assaig massa ràpid. Fent una paràfrasi de l’etiqueta emprada per Genette (2004: 405), ens podem referir a aquella zona de la dicció que no correspon a la poesia com a textos no ficcionals en prosa. Són literatura? La resposta és tan senzilla que fa basarda: depén. Així com la poesia, el teatre i la narrativa són constitutivament literaris, ens diu el teòric francés, els textos no ficcionals en prosa poden ser considerats literatura segons determinades condicions, les quals se situen en l’òrbita de la dicció. L’estudi d’aquestes condicions ens aclarirà què podem entendre per assaig, i ens ajudarà a reivindicar aquest terme, en la mesura que s’imposa una categoria equivalent a les anteriors –és a dir, equivalent a poesia, teatre i narrativa– per classificar aquests textos de manera pràctica, assumible no ja pels teòrics, sinó per part dels llibreters, dels professors de secundària, dels editors, dels bibliotecaris o dels periodistes culturals. Sense anar massa lluny, aquest primer capítol aspira a fornir aquests receptors d’una definició pràctica que oriente el panorama històric que s’ofereix a continuació.

      Passem, doncs, a l’estudi d’aquestes condicions. L’assaig es caracteritza perquè l’autor adopta una enunciació subjectiva i parla en nom propi. Això és, l’autor expressa la seua pròpia visió del món –parcial, concreta, individual– i ho fa en primera persona i per ell mateix. Es fa responsable de les seues paraules amb un abast ben bé judicial: no hi ha cap personatge entre ell i el lector, no hi ha cap filtre ficcional ni formal que sostinga la quarta paret. Si n’hi ha, l’artifici se situarà en l’àmbit de la mentida, més que no en l’àmbit de la ficció, en la mesura que es vulnerarà el que, amb Philippe Lejeune (1996), anomenem «pacte autobiogràfic», pel qual la veu de l’emissor del text literari –l’assagista o el narrador, depén del gènere– s’equipara a la veu de l’autor real.

Aquesta enunciació deliberadament subjectiva, en què l’autor opina en nom propi, justifica el predomini de l’argumentació, que és el tercer paràmetre que havíem enunciat. L’argumentació s’ha d’entendre des de dues òptiques. En primer lloc, com una orientació de sentit,² en la mesura que la finalitat darrera del text assagístic és presentar un punt de vista personal i persuadir el lector sobre aquesta perspectiva. En segon lloc, com una orientació formal,³ ja que el text s’estructura al voltant d’una tesi i d’un conjunt d’arguments, a l’estil, podríem dir-ne, de la retòrica grecollatina.⁴

      Sovint, la subjectivitat i el predomini de l’argumentació es manifesten per mitjà dels elements paratextuals, els quals constitueixen el quart paràmetre enunciat. Gérard Genette (1987) defineix el paratext com tot allò que, al voltant d’un llibre, permet que aquest siga considerat com a tal. I per tant, diferencia entre el peritext (això és, els elements que físicament formen part del llibre, com el títol, la coberta, el prefaci, etc.) i l’epitext (una vasta categoria que inclou totes les referències externes que parlen del llibre, com ara les crítiques, les ressenyes, els estudis, les entrevistes...). Dins del peritext, hi ha elements quasi obligatoris, com el títol i el nom de l’autor, i d’altres optatius, com ara el prefaci o els epígrafs. En l’assaig, tots aquests elements diguem-ne accessoris hi juguen un paper fonamental: donen unitat al llibre, sovint fragmentari, i ajuden el lector en la lectura, reforçant la naturalesa subjectiva de l’obra, per exemple. La presència de segons quins elements paratextuals –el prefaci de manera paradigmàtica (López-Pampló 2012)– adquireix, per tant, un valor convencional que facilita la identificació com a assaig.

      L’últim paràmetre que hem esmentat sembla de naturalesa més aviat esmunyedissa: l’assaig es reconeix per la seua funció social. Atorgar a un gènere literari una funció social pot paréixer d’una ambició excessiva i, en efecte, ho és. Però també ho podem entendre des d’un punt de vista molt més senzill, humil fins i tot: l’assaig aspira, tan sols, a proporcionar un espai de reflexió lliure i subjectiva, a fornir una zona de confort on el lector podrà acarar-se a idees diferents de les seues, i estimular així el debat intel·lectual. Tot i la noblesa d’aquesta pretensió, és innegable el caràcter marginal de l’assaig en el conjunt dels gèneres literaris, amb un públic escàs –sovint format pels mateixos assagistes, que es lligen i es citen els uns als altres– i una magra repercussió comercial, a pesar d’algunes excepcions que solen situar-se en els límits entre la literatura i el producte editorial que s’arrecera sota la categoria difusa de «no-ficció». Ara bé, aquesta marginalitat relativa proporciona al gènere una certa autonomia: alliberat, si fa no fa, de les exigències de venda i les estratègies publicitàries, l’assagista pot parlar amb un cert grau d’independència. Així, l’assaig esdevé un lloc per a l’orientació intel·lectual, ideològica o fins i tot moral del lector, que espera trobar en l’autor la veu d’un intel·lectual, entés com a figura social que aspira a influir en el desenvolupament de la seua comunitat des d’una posició equànime però no equidistant, lliure però sense renunciar al sentit del compromís. Sense aquesta concepció de l’assaig és impossible comprendre el pacte de lectura proposat per Eugeni d’Ors, Josep Pla o Joan Fuster, tres dels noms clau del gènere en la literatura catalana contemporània. No debades, l’autor riberenc, parlant de l’empordanés, afirmarà que «el sentit de responsabilitat i de crítica» (Fuster 1998: 79) constitueix un dels factors essencials de la seua escriptura.

2. DUES CLASSES D’ASSAIG

      Sovint es diu que l’assaig és un gènere fronterer. Però en l’acte mateix de subratllar la frontera hi ha la voluntat d’iden-tificar-lo precisament per un tret que, al capdavall, comparteixen tots els altres gèneres literaris. La novel·la, sense anar massa lluny, fita amb l’assaig pel costat de les memòries, les autobiografies i les biografies.