D'Ors a Fuster. Gonçal López-Pampló

indiscutible que «entre el 1233 i el 1244 va acomplir-se la gran empresa militar i diplomàtica de la Conquista» (Fuster 1997: 25), l’autor introdueix uns altres factors de comprensió de la societat que es trobà Jaume I, «fets» que «cal mesurar pulcrament», com ara l’arabització dels «valencians pre-islàmics», que els havia acabat convertint en «moros», precisament la mena de població que viurà a València quan hi arribe el conqueridor: «la població vençuda era unànimement musulmana» (Fuster 1997: 27).

      En «Les indecisions» l’ordenació cronològica de la primera part dóna pas a una estructura temàtica, en la qual Fuster va triant aspectes clau de la personalitat valenciana. Així, si el tema de l’argumentació del primer capítol («La dualitat insoluble») és la diferència entre les comarques de predomini lingüístic valencià i aquelles on, històricament, el castellà (o l’aragonés abans) és llengua pròpia, el segon capítol («Atzars del particularisme») se centra en la posició del País Valencià en el conjunt de les terres de parla catalana, una qüestió que es manté en el capítol següent («Esforç centrípet») i que, matisadament, es reprén en el darrer capítol de la segona part («Dues tradicions»), en el qual s’arriba a la conclusió que les ideologies predominants en la societat valenciana necessiten «una doble revisió»: «des de l’angle classista i des de l’angle nacional» (Fuster 1997: 169).

Finalment, en els «Els problemes» s’opta també per una ordenació temàtica, que anirà combinant aspectes històrics (com ara la política del segle XIX) amb elements socioeconòmics (com ara l’agrarisme o el provincialisme). El focus cronològic en el segle XIX es manté en tota la tercera part del llibre, fins al punt que constitueix el peu per a les reflexions finals, en les quals la valoració del llegat de la Renaixença resulta fonamental. El títol dels capítols ens indica clarament aquesta selecció temàtica: «Costum de subversió», «Llauradors i artesans», «Provincialisme i provincianisme» i «Consideracions sobre la Renaixença».¹²

      En Nosaltres, els valencians, com ocorre sovint en l’assaig (Arenas 1997: 291-292), no trobem cap epíleg, ni un sense elements emotius, del tipus ratio posita in rebus (ja que l’absència de mètode i el desig explícit de no arribar a tancar el tema fa sobreres unes conclusions), ni un del tipus ratio posita in affectibus (la peroratio clàssica, que buscava cloure el discurs oratori amb una apel·lació afectiva). Potser l’apartat «Final», un breu paràgraf que lliga amb l’atenció dedicada prèviament a la Renaixença podria considerar-se una sintètica i dissimulada peroratio, en la mesura que Fuster estableix una relació de causa-conseqüència entre la tasca dels renaixencistes, la seua i la de les generacions del futur, és a dir, convida el lector a participar del sentiment de «perduració i renovació» que batega en el fons del llibre. Siga com siga, convé recordar, amb Carme Gregori (2012a: 17), que «l’assaig fusterià s’ha d’entendre com una incitació, com un revulsiu que busca provocar una reacció en el públic al qual s’adreça». Així, «la intencionalitat dialògica de l’assaig, orientada a persuadir els lectors [...] es converteix en una eina d’alta eficàcia per fer participar els destinataris en l’esforç de comprensió que l’assagista exposa a la seua consideració» (Gregori 2012a: 18).

1. Quasi totes les afirmacions d’aquest llibre admeten una rèplica, i tant de bo el lector i jo poguérem compartir la conversa per anar enfilant arguments a favor i en contra. Però com que no és possible, em prendré la llibertat de replicar-me a mi mateix: hi ha no pocs poemes que tenen característiques pròpies de l’assaig, de la mateixa manera que el diàleg teatral pot servir per a la construcció d’obres amb un innegable tarannà assagístic. Però que un text puga ser qualificat d’assagístic no vol dir que siga un assaig, de la mateixa manera que no tots els textos poètics són

2. O macroestructura, seguint el teòric Teun van Dijk (1983: 142), qui fa servir aquest concepte per a referir-se a la representació abstracta del significat global d’un text.

3. O superestructura, segons Van Dijk (1983: 142), que reserva aquest concepte per a la disposició formal, concreta, que adopten els textos en funció de la seua tipologia.

4. Com veurem al llarg de les pròximes pàgines, la recuperació de la retòrica (amb el mateix Aristòtil com a referent principal) ha estat una font inesgotable per als estudiosos del llenguatge durant el segle XX. El treball clàssic de Perelman i Olbrechts-Tyteca (1988) representa una fita en aquesta revisió, a la qual cal sumar bona cosa d’aportacions anteriors i posteriors, en l’àmbit de la pragmàtica i d’altres disciplines filològiques. En aquest sentit, volem reconéixer el deute teòric que té el nostre plantejament envers l’anàlisi d’Elena Arenas (1997) de l’assaig com a gènere literari; el seu treball, rigorós, complet i assenyat, té entre les seues virtuts l’aplicació d’aquests paràmetres retòrics als textos argumentatius i, en conseqüència, a aquelles obres literàries susceptibles de ser catalogades com a assaig.

5. Sobre aquesta citació, vegeu Gregori (2012b: 178, 185).

6. D’ací Vicent Salvador (1994) extrau el títol d’un dels estudis clàssics sobre Fuster.

7. Notem la clara al·lusió al marxisme que hi ha en l’ús del mot transformar.

8. Farem servir aquest terme grec per a referir-nos a la imatge que l’orador projecta d’ell mateix i, per tant, a la imatge que es construeix d’un autor a partir tant dels seus textos com del conjunt de paratextos que els envolten, és a dir, tot allò que ell diu i tot allò que se’n diu.

9. No valorarem ara les reaccions a la publicació d’El País Valenciano el mateix 1962, però sí que volem fer constar que van tindre molt a veure amb la polèmica al voltant de Nosaltres, els valencians i, en conjunt, a la recepció social d’aquestes dues obres emblemàtiques. Val a dir que, tot i la seua enorme qualitat literària, el llibre de viatges no ha tingut, ni de bon tros, el reconeixement crític que potser mereixeria. Una altra qüestió sobre la qual tornar amb més calma, lluny de les apreciacions precipitades d’aquestes pàgines. Per a una primera aproximació, recomanem la lectura d’Archilés (2012: 103-132). Tampoc no podem aprofundir ací en la relació personal i intel·lectual de Fuster amb historiadors coetanis com el mateix Vicens Vives o Pierre Vilar. Sobre aquestes qüestions, vegeu Viciano (2012: 101-124). Finalment, seria interessant recordar, comparativament, les reaccions adverses que suscità, al cap de vint anys i ja en democràcia, l’emissió del programa «Esta es mi tierra» sobre el País Valencià, protagonitzat per Joan Fuster.

10. Ací Fuster sembla apel·lar a la noció clàssica de decorum, és a dir, al sentit d’adequació de l’estil al tema, als interlocutors i a la finalitat perseguida (Arenas 1997: 348).

11. Per «objecte d’acord» entenem aquells punts de trobada mínims entre emissor i receptor, aquell consens de partida que fa possible el joc argumentatiu entre tots dos. No tan sols la retòrica, sinó la vida quotidiana, demostra que sense aquesta base prèvia és difícil establir una discussió que aspire, realment, a l’intercanvi –i al canvi– d’opinions.