Nous veïns a la ciutat. Francesc Torres Pérez

zona del carrer Cuba, Buenos Aires i Puerto Rico. Tanmateix però, això es conjuga amb la convivència, més o menys indiferent, d’immigrants de procedències diverses al mateix barri i els mateixos carrers.

      Al sud-est de Russafa, Montolivet i En Corts són barris d’instal·lació d’immigrants més recents. El nombre d’estrangers hi era, l’any 1998, molt reduït. Amb una continuïtat física amb Russafa, separats per l’avinguda de Peris i Valero, els barris obrers de Montolivet i En Corts oferien un parc d’habitatge barat que començava a escassejar a Russafa al principi del 2000. En dos anys escassos, aquests barris van veure com es multiplicaven per cinc els veïns estrangers, la majoria equatorians. Pel gener de 2004, el 12 % dels veïns de Montolivet i el 12,5 % dels d’En Corts són estrangers. En els dos casos, les nacionalitats més representades són l’equatoriana i la colombiana (el 42,7 % dels estrangers de Montolivet són equatorians).

D’acord amb les dades del padró, des de 1998 fins a l’any 2001, Patraix era un dels barris de València on hi havia més residents estrangers. Tanmateix, aquesta dada reiterada, no es «corresponia» bé amb la reduïda presència d’extracomunitaris al barri. Sols als voltants de la seu central de Creu Roja a València (c/ Mossèn Fenollar 8), es veien immigrants. Un estudi dels fulls collectius del padró va mostrar que més del 50 % dels estrangers de Patraix estaven empadronats a l’adreça de Creu Roja. Es tractava, doncs, de beneficiaris de programes de l’entitat però que, en la immensa majoria, no vivien a Patraix; per tant, no s’ha destacat aquest barri als mapes d’ubicació de la immigració a la ciutat.[16]

      Al nord del llit del Túria, i separats del centre històric per aquest, hi trobem una sèrie de barris que a partir de 1999 es convertiran en barris receptors d’immigrants. Són els barris de Tendetes i el Calvari del districte de Campanar, i tots els barris del districte de la Saïdia. Destaquen pel nombre d’estrangers els barris de Trinitat i Morvedre, on representen el 13,3 % i el 12,5 % dels veïns. Es tracta de barris relativament cèntrics, ben comunicats i amb una composició social i d’habitatge heterogènia, amb zones més populars i altres de professionals mitjans. Com en d’altres barris d’immigració recent, les nacionalitats més representades –per damunt de la mitjana de la ciutat– són les llatinoamericanes.

      Més cap al nord, un altre barri d’assentament immigrant molt recent és el dels Orriols. Es tracta d’un barri obrer amb dos ambients urbans. Un, el vell barri dels anys 1960, on predomina la construcció de VPO (habitatges de protecció oficial) franquista, amb habitatges molt menuts i d’escassa qualitat. L’altra part del barri és de nova construcció, de major qualitat, i amb un veïnat més heterogeni. El procés d’assentament de la immigració, fonamentalment llatinoamericana, ha estat molt ràpid. Al 2000, la població estrangera dels Orriols suposava el 1,32 %. Quatre anys després, els estrangers suposen el 16,3 % dels veïns del barri. Els Orriols ha registrat el procés de canvi més accelerat de tots els barris de la ciutat i s’ha convertit, als darrers dos anys, en barri d’arribada per a una part de la immigració més recent, particularment equatoriana (el gener de 2004, eren equatorians un 49 % del total dels veïns estrangers). S’ha produït un clar procés de substitució segons el qual els immigrants han ocupat els habitatges més antics i/o més precaris que han deixat lliures els propietaris, treballadors autòctons, normalment per trasllat a un habitatge millor, bé a la part nova del barri o a d’altres barris de la ciutat. El procés que es dóna als Orriols s’ha estès al barri veí de Torrefiel, amb el qual comparteix característiques.

      Al nostre mapa destaca la presència al nord-est de dos barris d’una tipologia diferent als que, fins ara, estem comentant. Benimaclet i Mestalla són barris relativament acomodats, amb unes ràtios acceptables d’índex de qualitat urbana. Són barris heterogenis on conviuen, de forma discontínua, treballadors, professionals i capes mitjanes i on hi ha una oferta d’habitatge barat, els habitatges modestos dels anys 1960 i 70 que subsisteixen en borses dins de trames d’edificacions més modernes i de nivell econòmic més alt. Aquests dos barris ja comptaven amb una certa presència de veïns immigrants el 1998. El seu lloc destacat en el mapa de la València immigrant es va afirmar entre els anys 2000 i 2002 (vegeu mapes 2.2 i 2.3). Al gener de 2004, el 10,8 % del veïnat de Benimaclet i el 10,2 % del de Mestalla és estranger, amb un ampli ventall de nacionalitats. La situació de Benimaclet i Mestalla és un bon contraexemple contra la generalització abusiva que identifica inserció residencial dels immigrants i barri degradat. Hi ha trama d’habitatge modest, ocupada pels immigrants, però en un medi més aviat acomodat.

Per acabar el comentari al nostre mapa de la immigració a València, ens referirem a l’eix de l’avinguda del Port i la façana marítima de la ciutat. Els Poblats Marítims han tingut i tenen una escassa presència d’estrangers, sempre en termes comparatius amb la mitjana de la ciutat, amb l’excepció parcial del barri del Grau.[17] És al districte de Camins al Grau on es concentren els barris amb una major proporció de veïns immigrants d’aquesta part de la ciutat, destacanthi el Camí Fondo (14,9 %) i la Creu del Grau (11,8 %). El Camí Fondo i els voltants ha estat un barri de recepció d’immigració des de mitjan 1995, sempre en termes modestos però significatius (vegeu mapa 2.1). En un dels seus carrers es va instal·lar un dels primers oratoris islàmics de la ciutat, que encara subsisteix. Es tracta de barris populars, amb una oferta d’habitatge barat i/o antigues finques de VPO i prop del Port. En una part d’aquests barris s’ha donat un procés de substitució semblant al dels Orriols però de forma menys concentrada, en el temps i en l’espai.

4. APUNTS SOBRE INSERCIÓ RESIDENCIAL, ESPAIS D’IMMIGRACIÓ I CONVIVÈNCIA INTERÈTNICA A VALÈNCIA

      Si atenem a l’evolució del fenomen de la inserció residencial dels immigrants a València, podem establir dues etapes. Una primera, que comprendria tota la dècada dels anys 1990 i que apareix reflectida al mapa 2.1, de gener de 1998. Llavors, la immigració extracomunitària, encara molt reduïda en nombre, estava instal·lada als barris populars del centre històric i a alguns altres com Russafa i el Camí Fondo. En altres barris, com la Roqueta, Morvedre o Benimaclet, s’apuntava ja una presència d’immigrants. Aquesta primera etapa va ser protagonitzada per una diversitat de nacionalitats, on destacaven els marroquins, xinesos, argentins i senegalesos. La segona etapa comença a l’inici del nou segle i el seu signe, almenys fins ara, és l’ampliació molt ràpida del nombre de veïns estrangers i l’extensió de la seua presència a un major nombre de barris de la ciutat. Amb l’augment del flux migratori, amb equatorians i colombians com a protagonistes centrals, es dóna una expansió de la immigració al si de la ciutat. Junt amb l’augment de la població estrangera al Pilar i el Mercat, Russafa i Camí Fondo, els barris «receptors» d’immigració al llarg dels anys 90, cal destacar que la immigració s’ha estès per la ciutat. Avui hi ha més barris amb una presència notable de veïns estrangers que ha suposat canvis significatius en la vida veïnal i en l’autopercepció del barri mateix. En poc més de tres anys, el panorama veïnal dels Orriols, Montolivet o En Corts ha incorporat els llatinoamericans com a figura habitual als carrers. Per altra banda, a nivell general de la ciutat, aquesta presència és també evident als carrers, als centres comercials, els transports, els parcs i altres espais públics. Per segona vegada en la història, València comença a autopercebre’s com a ciutat d’immigració.

      A la ciutat de València, la inserció residencial dels immigrants es produeix en una pluralitat de barris, una situació que no podem reduir a la imatge clàssica del centre històric degradat i les àrees pobres de transició. En aquest sentit, podem diferenciar-hi quatre tipus de barri que concentren un nombre d’estrangers superior a la mitjana de la ciutat:

      Els barris populars del centre històric, amb la trama discontínua d’habitatge antic i degradat, que es troba en canvi constant de la mà, entre altres factors, del procés de rehabilitació del primer districte de la ciutat.

      Barris populars relativament cèntrics, al voltant del centre històric, i amb una oferta d’habitatge modest. Ens uns casos, són barris de recepció d’immigrants des de mitjan dècada de 1990, com la Roqueta i Russafa pel sud del centre històric;