Nous veïns a la ciutat. Francesc Torres Pérez

pròpia.

      Alguns dels col·lectius d’arribada més recent són els que presenten índexs d’amuntegament més elevats. Així, aquest és el cas del 59,9 % dels equatorians, del 59,8 % dels bolivians i del 54,4 % dels pakistanesos. Tanmateix en la decisió de compartir l’habitatge no sols operen factors com el temps de residència i els recursos econòmics, sinó també culturals i de tipus de sociabilitat. Els immigrants dels països de l’est, la immensa majoria dels quals viuen ací menys de dos anys, tenen un índex d’amuntegament molt inferior als d’altres col·lectius amb més temps de residència. Pel que fa als xinesos, un 57,6 % viuen amb cinc o més persones en el mateix habitatge, el mateix índex que l’any 2001, ja que sembla que continuen optant molt majoritàriament per viure en grups familiars relativament amples.

      A València, com ens mostra el cas de Russafa, l’amuntegament pot respondre a diferents estratègies, situacions socials i recursos d’habitatge. El més habitual és trobar compartint pis un grup familiar, en sentit ampli, o un grup de compatriotes amb lligams de diferent tipus. Sovint, un grup familiar pot recórrer a llogar una habitació com a font d’ingressos per afrontar el lloguer. En termes generals, solen ser gent en procés d’assentament, que constitueixen nuclis de convivència de certa estabilitat, sobretot si hi ha menors. Amb el temps i la consolidació de la situació econòmica, hi ha una tendència a reduir el nombre d’habitants al nucli domèstic. Junt amb aquestes situacions, també trobem pisos organitzats per ser llogats per habitacions, una estratègia dels propietaris per optimitzar-ne el benefici. Tot i l’alta renda que s’obté, solen ser pisos degradats, amb equipaments antics i un alt índex d’amuntegament. Es tracta d’un recurs residencial propi dels nouvinguts o dels menys arrelats socialment i que, donades les condicions, abandonen tan bon punt poden. Aquests habitatges constitueixen residències de pas, amb una alta mobilitat dels ocupants i escassa o nul·la convivència, i solen generar més problemes de convivència amb el veïnat.

      La situació de l’habitatge immigrant constitueix uns dels elements que pot dificultar la convivència i generar tensions i dinàmiques d’exclusió. Les deficiències i els problemes d’habitatge comporten entrebancs per a un procés d’inserció residencial adequat, tant per les condicions que pateixen els immigrants com per les conseqüències socials que tenen. Les condicions d’habitabilitat dolentes, l’amuntegament i la manca d’intimitat tenen evidents repercussions psicosocials negatives per als immigrants. Per una altra part, les tensions que poden sorgir en les relacions quotidianes veïnals se solen agreujar en una situació d’habitatges amb equipaments deficients i amb amuntegament. Igualment, les deficiències de l’habitatge immigrant i els efectes negatius que tenen en la convivència quotidiana contribueixen a identificar els veïns immigrants com a font de problemes i legitimar alguns dels prejudicis negatius més estesos.

[1] La migració comunitària s’ha concentrat a la costa de la província d’Alacant on, pel gener de 2003, residien el 85 % dels nacionals de la Unió Europea empadronats al País Valencià. Per províncies, Castelló i València presenten una immigració bàsicament laboral i extracomunitària (és el cas del 87,5 % dels estrangers de Castelló i el 86,3 % dels de València). Es tracta del model d’immigració present a Catalunya i a Madrid. Sols Alacant manté una alta presència d’estrangers comunitaris –52,5 % pel gener de 2003–, immigrants residencials propis d’un model de turisme i oci, del qual les Illes Balears serien un exponent.

[2] A diferència de Madrid, durant la dècada de 1990 València no va rebre immigració d’europeus de l’est, com els polonesos. Serà a partir del nou segle quan comencen a arribar al País Valencià migrants de l’est, la majoria procedents dels països més pobres de l’àrea (com Romania, Bulgària i Ucraïna). Vegeu Viruela Martínez (2004).

[3] A la ciutat de València s’exigia disposar de permís de treball i residència com a requisit per a empadronar-se. Aquesta pràctica es va perllongar fins 1999, tot i que no era legal des de 1997. D’acord amb la resolució de 21 de juliol de 1997, que desenvolupa la Llei 4/1996, sobre el Padró Municipal, i el R. D. 2612/1996, que modifica el Reglament de Població, l’Ajuntament ha de fer la inscripció de la persona estrangera en el Padró «sense realitzar cap control sobre la legalitat o il·legalitat de la residència en territori espanyol» (art. 5, resolució de 21 de juliol de 1997).

[4] Des de la Llei 4/2000, l’empadronament és un tret administratiu bàsic per accedir a drets i prestacions d’educació, sanitat i serveis socials. Per altra part, als processos de regularització dels anys 2000 i 2001, el certificat d’empadronament va constituir una prova documental del temps de residència i d’arrelament. Tot això i l’actitud decidida de l’administració municipal i de les organitzacions socials de demanar a l’immigrant que s’empadrone, ha fet del padró el registre més fiable del nombre d’estrangers, encara que no hi manquen els problemes.

[5] En termes generals, podem afirmar que la tendència a considerar «molts» una xifra d’immigrants augmentarà quan més ràpid siga el procés, quan no existesquen eines adequades per gestionar-lo, quan més estranys o diferents siguen aquests immigrants, tinguen més visibilitat i més estesa es trobe una visió de la immigració com a problema.

[6] Segons el Padró 2004 (INE, 2005), el gener de 2004 residien a la província de València 151.754 estrangers. Tanmateix, el Ministeri de l’Interior sols registrava per al 31 de desembre de 2003, 57.771 permisos. Això suposa un 63,4 % d’indocumentats. Aquest càlcul té un caire aproximatiu, ja que està sotmès a biaixos diversos. En tot cas, és ben indicatiu de l’envergadura del problema. Per altra part, l’índex d’indocumentats varia entre els col·lectius. En termes generals, són els col·lectius més recents els que presenten un major índex d’indocumentats. No disposen de permís de residència, treball o altre tipus, el 80 % dels romanesos residents a la província de València, el 67 % dels equatorians i el 66 % dels colombians. En canvi, el gener de 2004 sols hi havia indocumentats el 46 % dels marroquins, el 35 % dels xinesos i el 29 % dels senegalesos.

[7] Per al cas espanyol i les diferències de gènere segons col·lectius de procedència, en el sentit esmentat, vegeu Izquierdo (1996 i 2002), Ramírez Goicoechea (1996), Martínez Veiga (1997) i Colectivo Ioé (1999).

[8] Atès que es tracta d’una immigració laboral molt recent, el nombre de persones majors de 65 anys és molt reduït: sols de l’1,38 % enfront del 18,7 % dels nacionals.

[9] El darrer trimestre de l’any 2000, el govern va presentar l’esborrany del Programa GRECO, que regula i coordina la política d’estrangeria i immigració. A l’esborrany s’afirmava que els immigrants tenen, en general, «alts índexs d’analfabetisme i escassa qualificació professional» (p. 17). Més tard, davant de les crítiques rebudes, la referència a l’analfabetisme va desaparèixer del text definitiu. Sobre la imatge desvalorant del grau de formació dels immigrants, vegeu Izquierdo (2003).

[10] Tanmateix, dins de la immigració llatinoamericana caldria distingir entre els índexs de formació de cubans i argentins, superiors als dels veïns autòctons, els dels colombians, assimilable a la mitjana espanyola, i els dels equatorians i bolivians, sensiblement més baixos. Així, un 33 % dels cubans i un 22,9 % dels immigrants argentins han realitzat estudis universitàris, enfront d’un 15,7 % dels autòctons. Aquest índex és del 4,6 % i del 7 % en el cas dels equatorians i dels bolivians.