Nous veïns a la ciutat. Francesc Torres Pérez

Com a centres d’atracció i llocs de recepció dels fluxos migratoris, les grans ciutats espanyoles han vist augmentar de forma espectacular els nombre de veïns estrangers, com mostra la taula 2.3. En aquest sentit, el procés a València ha estat similar al d’altres ciutats com ara Madrid i Barcelona, amb una acceleració del flux migratori amb el nou segle, flux que té, a més, d’altres trets comuns. S’ha reduït la proporció de nacionals de la Unió Europea i la immensa majoria dels nous veïns són immigrants extracomunitaris, particularment llatinoamericans, entre els quals destaquen els equatorians. A cada ciutat trobem especificitats, però en termes generals ha augmentat la diversitat d’origen i de fluxos, com els europeus de l’est. Les nostres ciutats són molt més multiculturals que ho eren al passat més proper. A més, el caràcter familiar de la migració és una altra característica comuna. Per una altra part, aquests trets i el caràcter indocumentat de bona part dels veïns immigrants més recents, expressen les característiques més generals dels actuals fluxos migratoris que tenen l’Estat espanyol com a destí (Arango, 2002; Izquierdo, 2002).

      TAULA 2.3

      Evolució de la població estrangera resident a Madrid, Barcelona i València.

      Anys 1996-2004

      Font: Oficina d’Estadística Municipal, Ajuntament de València, Departament d’Estadística, Ajuntament de Barcelona, i Gerència Estadística de l’Ajuntament de Madrid. Elaboració pròpia.

      Què podem dir de la nostra ciutat? Hi ha molts immigrants?, pocs? La resposta social dependrà, entre altres factors, de la dinàmica del procés d’inserció urbana dels nous veïns. Poc es pot afirmar de moment, ja que el procés acaba de començar. En tot cas, el nombre de veïns estrangers constitueix una dada molt significativa de la realitat de València. Ho és perquè el procés ha estat molt ràpid i, en termes generals, ni la ciutadania ni els gestors públics de la ciutat han desenvolupat una cultura de societat d’acollida. La xifra és rellevant, també, pel caràcter de foraster, immigrant extracomunitari, pobre i estrany, que tenen la immensa majoria dels nous veïns. A més, és la creixent visibilitat social de la immigració la que atorga rellevància a aquest nombre. Una visibilitat que es nodreix de diverses fonts. A la generada pels mitjans de comunicació, el discurs dels gestors públics i les pràctiques administratives sobre la immigració, s’ha afegit una visibilitat més quotidiana, la de la creixent coincidència dels valencians i les valencianes amb persones immigrants al barri, al treball i als espais i serveis públics de la ciutat. Amb el segle XXI apareix la València immigrant i es presenta davant l’altra València com un fenomen social indefugible.

2. ELS NOUS VEÏNS. TRETS GENERALS DE LA IMMIGRACIÓ EXTRACOMUNITÀRIA A VALÈNCIA

      El primer que destaca de la immigració extracomunitària a València és l’heterogeneïtat que presenta. Parlem d’immigració extracomunitària, en singular, per economia de mitjans i per destacar-hi els trets comuns que la defineixen, és a dir, la construcció comuna com a foraster immigrant. Tanmateix, això no ens pot fer oblidar l’ampla diversitat que la caracteritza. Una font d’heterogeneïtat la constitueix la diversitat de procedències, cultures i llengües. També és diversa la composició per gènere, nivell d’instrucció i temps d’assentament. Igualment, la mirada i les actituds de la societat de recepció són diverses segons els grups. Per altra part, caldria considerar l’heterogeneïtat que genera la diversitat de situacions documentals, si es disposa o no d’un permís, d’inserció sociolaboral i d’arrelament social. Tot això ens dóna una pluralitat d’estratègies d’adaptació i d’inserció ací. Vegem alguns d’aquests trets.

      D’acord amb la taula 2.4, els equatorians i els colombians constitueixen els col·lectius d’estrangers més nombrosos de la ciutat. Al gener de 2004, un de cada quatre estrangers és equatorià. L’empenta de la immigració llatinoamericana els darrers tres anys, particularment equatoriana i colombiana, ha desplaçat l’antiga superioritat numèrica de marroquins i xinesos.

      La immigració del nord d’Àfrica ja no constitueix el grup majoritari, tot i que mantinga una rellevància simbòlica central, atès que l’immigrant musulmà, més encara si és marroquí, constitueix el nostre altre històric. A València, per altra part, la presència d’immigrants dels països de l’est d’Europa ha deixat de ser una mera anècdota. En quatre anys han passat a constituir-se com a collectius relativament nodrits, particularment el dels nacionals de Romania. A aquest breu repàs, cal afegir els migrants procedents d’Àsia. Ha augmentat el nombre de xinesos, uns dels col·lectius amb més temps de presència a la ciutat, al mateix temps que, als dos darrers anys, s’ha instal·lat un nombre ja ampli de pakistanesos.

      TAULA 2.4

      Població estrangera resident a València. Algunes nacionalitats significatives.

      Any 2004

      Font: Oficina d’Estadística Municipal. Ajuntament de València. Elaboració pròpia.

      Una part important d’aquesta immigració és recent, molt recent. Al gener de 2004, d’acord amb les dades del padró, més de la meitat dels veïns extracomunitaris residia menys de dos anys a la ciutat. Aquesta dada adquireix rellevància si considerem el paper clau del temps en el procés d’inserció. La migració constitueix un canvi total de l’entorn de l’immigrant, el que suposa una disminució dels recursos, habilitats i possibilitats. Refer les xarxes, recrear els recursos i adquirir-ne de nous, adaptar i desenvolupar el capital social, requereix temps. Per una altra part, és en els períodes d’arribada i assentament quan cal resoldre, tot i que siga de forma provisional, necessitats bàsiques i urgents, com trobar un habitatge, un treball i un mínim de relacions. Per tant, és la immigració més recent la que pateix, en termes generals, una situació de més precarietat social. Aquest tipus d’immigració és àmpliament majoritari a València; una indicació més que el fenomen d’inserció urbana està als seus inicis.

      TAULA 2.5

      Evolució de la població extracomunitària resident a València.

      Algunes nacionalitats significatives. Anys 1996-2004

      (*) No hi ha dades desagregades.

      Font: Oficina d’Estadística Municipal. Ajuntament de València.

      El caràcter de migració molt recent és un tret general, però amb diferències notables entre els diferents col·lectius. La proporció de nouvinguts augmenta entre els bolivians, el 83,5 % dels quals viu ací menys de dos anys, els romanesos, 74,4 %, i els argentins, 69,8 %. Es tracta d’una immigració que acaba d’arribar i està resolent les necessitats més urgents i peremptòries. Un segon grup seria el de col·lectius, com el de colombians, equatorians i ucraïnesos, una majoria relativa dels quals ja fa entre dos i quatre anys que viu entre nosaltres (56,4 %, 43,1 % i 46,6 %, respectivament). Una part important dels membres d’aquests col·lectius són veïns que es troben en fase d’arrelament. Un tercer grup el constituirien els grups d’extracomunitaris amb més anys de presència a València. El 32,5 % dels senegalesos, el 21,7 % dels xinesos i el 19,5 % dels marroquins tenen una residència de 4 o més anys a la ciutat. Representen, sempre parlant en termes genèrics, una immigració més assentada, que no vol dir sense problemes o entrebancs.

Un altre tret comú dels veïns immigrants a València és l’alt nombre d’indocumentats. No disposem de dades segregades a nivell de ciutat, però sí que coneixem que, al gener de 2004, el 63,4 % dels estrangers residents a la província de València no disposava del permís de residència preceptiu. La situació d’indocumentat es dóna, en major proporció, en els col·lectius d’immigrants extracomunitaris més recents.[6] Si traslladem aquest índex d’indocumentats a la ciutat de València, tot i que siga de forma aproximada,