Nous veïns a la ciutat. Francesc Torres Pérez

dels debats propis d’una immigració ja arrelada: la coinclusió com a ciutadans dels nous veïns i la gestió del multiculturalisme resultant.

3. ON VIUEN ELS IMMIGRANTS? UNA DISTRIBUCIÓ DESIGUAL AL SI DE LA CIUTAT

      L’habitatge constitueix un aspecte bàsic en la inserció social dels immigrants. L’habitatge suposa un espai propi, tant físic com psicosocial, que proporciona refugi, fa possible una sèrie de tasques elementals i quotidianes, constitueix l’àmbit privilegiat de les relacions personals i familiars, i possibilita la intimitat. Alhora, segons la localització i depenent d’aquesta, l’habitatge constitueix la base material per al desenvolupament de relacions veïnals i l’accés a una sèrie de serveis del barri (comerços, parcs, escoles, centres de salut, etc.). Podem concloure que l’habitatge és un bé bàsic ja que, sense ell, no sembla possible assolir tot un conjunt de trets individuals i socials mitjançant els quals es conviu de manera normalitzada en la nostra societat. De forma contradictòria amb aquest caràcter de bé bàsic, l’habitatge és una mercaderia, un bé de consum durador i de preu alt, que es compra, es ven o es lloga al mercat immobiliari.

En el nostre cas, la ciutat de València, on tenen els immigrants els seus habitatges? En quins barris viuen? Quines pautes d’assentament, si n’hi ha, podem establir? Per apropar-nos a aquestes qüestions s’ha realitzat un estudi sobre la distribució per barris dels veïns estrangers, i de l’evolució d’aquesta des del 1998 fins al 2004, a partir de les dades que proporciona el Padró Municipal d’Habitants.[12] Aquestes dades s’han contrastat amb les xifres de les nacionalitats més representades a cada barri i amb informacions de fonts diverses (informants i estudis concrets disponibles). El resultat és la distribució residencial de la immigració a València que es comenta a continuació i que s’ha plasmat cartogràficament als mapes 2.1, 2.2, 2.3 i 2.4.

      Certament, no es pot identificar inscripció en el padró i la residència. De vegades, el primer empadronament es fa en un domicili –la casa d’uns amics o coneguts– on no s’habita o que és un habitatge provisional. No tots el canvis de domicili es comuniquen. Amb tot, aquest biaix es redueix en el cas d’una immigració que ja té un clar perfil familiar. Per a les famílies, l’empadronament és un requisit administratiu bàsic per aconseguir una plaça escolar cada any i renovar-la o per a accedir a les prestacions de serveis socials. Aquesta situació genera una pressió important per a «estar bien en el padrón» (com deia una equatoriana). Per això es considera que els fulls del padró constitueixen una bona aproximació, tot i que indirecta, a aspectes bàsics de la inserció residencial dels immigrants.

El mapa 2.4 ens dóna una visió de la distribució dels immigrants als barris de la ciutat, pel gener de 2004. Es tracta, com era d’esperar, d’una distribució desigual. Un primer factor discriminador és el nivell socioeconòmic del barri. En termes generals, els barris benestants com la Gran Via, el Pla del Remei, Sant Francesc, l’Exposició, i Jaume Roig, tenen un índex de veïns estrangers molt inferior a la mitjana de la ciutat. A més, en aquests barris, els estrangers comunitaris solen estar sobrerepresentats i els extracomunitaris subrepresentats en relació amb el conjunt de la ciutat.[13] El mercat de l’habitatge i l’escassesa de recursos econòmics dels immigrants són factors bàsics de la seua distribució residencial desigual. Tanmateix, però, aquests factors no ens expliquen la particular trama de la immigració que es veu al mapa 2.4.

      MAPA 2.1

      Barris de València amb major proporció de veïns estrangers. Any 1998

      MAPA 2.2

      Barris de València amb major proporció de veïns estrangers. Any 2000

      MAPA 2.3

      Barris de València amb major proporció de veïns estrangers. Any 2002

      MAPA 2.4

      Barris de València amb major proporció de veïns estrangers. Any 2004

      Hi ha barris populars, amb habitatge barat, que han rebut pocs immigrants i tenen, fins i tot avui, un nombre relativament reduït de veïns estrangers. Haurem de considerar, doncs, més factors per explicar-nos la distribució residencial desigual a la ciutat. Ens uns casos, són trets del barri, com la ubicació geogràfica, el paper que compleix en la divisió de funcions i en la trama relacional de la ciutat. Uns altres motius són específics dels immigrants, com el tipus d’immigració, temporal o permanent, l’existència o no d’immigrants assentats amb anterioritat i l’acció de les xarxes socials.

La presència de veïns estrangers, constant des de principis dels 90, és una tendència consolidada al centre històric. Tanmateix, al seu si trobem dues situacions diferenciades. Per una banda, els barris més benestants, com la Xerea i Sant Francesc, han tingut i tenen un nombre reduït de residents estrangers i, entre ells, destaquen els nacionals de la Unió Europea. Els barris de la Seu i el Carme ocupen un lloc intermedi. Més acomodat el primer, més heterogeni el segon, els dos tenen al llarg d’aquests anys una proporció relativament alta de veïns estrangers, 10,2 % i 9,4 % en 2004 respectivament, tot i que amb una notable presència dels nacionals de la Unió Europea.[14] A l’altre extrem d’aquest continuum, la part més popular del centre històric, els barris del Pilar i el Mercat tenen una alta proporció de veïns estrangers, el 14,2 % i el 15 % en 2004, en la seua immensa majoria extracomunitaris, amb presència dels grups o collectius més antics a la ciutat, xinesos i marroquins, en molts casos gent amb anys d’assentament, però també de nous. Són els barris del Pilar i el Mercat, i una part del Carme, o millor dit, els carrers i finques d’habitatge antic i barat d’aquests barris, els que concentren la població extracomunitària. Al centre històric de València trobem, a més a més, una característica que es repetirà, amb matisos, en uns altres barris de la ciutat: més que d’un habitatge homogeni en una zona es dóna una ubicació residencial discontínua dels immigrants, en nínxols formats per carrers i finques modestos, sense rehabilitar, que de vegades coincideixen paret amb paret amb finques rehabilitades i habitatges de renda mitjana o alta.

Si eixim del centre històric, el primer cercle de la ciutat segons l’esquema de l’Escola de Chicago, trobem al sud els districtes de l’Eixample i Extramurs. Al primer, escindit entre dos barris benestants i un altre de popular, ha estat al barri de Russafa on es concentren la immensa majoria dels immigrants.[15] Al districte d’Extramurs, més popular i més homogeni socialment que l’Eixample, ha estat el barri de la Roqueta el que, des de mitjan dècada de 1990, té una major proporció de veïns immigrants.

      Els esmentats barris de Russafa i la Roqueta presenten similituds d’interès. Si l’any 1998 tenien ja un nombre d’estrangers rellevant, sempre en comparança a la mitjana de la ciutat, pel gener de 2004 el 15,6 % dels veïns de Russafa i el 17,6 % de la Roqueta eren estrangers. Es tracta de barris populars –més modest la Roqueta, més heterogeni Russafa–, molt cèntrics i ben comunicats, situats a les dues vores de l’Estació del nord. Són barris d’instal·lació primerenca d’immigrants a la ciutat, de marroquins en particular, que amb el temps s’han consolidat com a barris d’assentament per a aquest i altres collectius. A mitjan dècada, Russafa ja oferia una oferta consolidada de serveis a la comunitat magribina, si bé les xifres d’empadronats eren encara molt modestes. A partir del 2000, són els equatorians els que s’instal·len al barri. Com després veurem en detall, els veïns immigrants de Russafa s’han concentrat als carrers i finques més modestos i barats.