Nous veïns a la ciutat. Francesc Torres Pérez

dels migrants mateixos (Sayad, 1991). Serà a partir de la mitjania dels anys 70, amb les polítiques d’immigració zero i tancament de fronteres, quan la immigració es consolida com a permanent i familiar, com assenyalen Weil (1991), Wihtol de Wenden (1999) i Le Moigne i Lebon (2002) per al cas de França, i Cohn-Bendit i Schmid (1996) per al cas d’Alemanya.

[12] El gener de 2003 l’Ajuntament de València va crear el nou barri Ciutat de les Arts i de les Ciències, al districte 10, i va modificar la delimitació territorial d’uns altres tres barris. Aquestes modificacions no afecten la nostra recerca. Al mapa 4, referit a 2004, s’ha mantingut la delimitació territorial anterior.

[13] El 29,8 % dels veïns estrangers del Pla del Remei, el 28,8 % d’Exposició, el 27,6 % de Jaume Roig i el 26,6 % de Gran Via, són nacionals de la Unió Europea, quan aquests representen el 9,9 % del veïns estrangers de València. A més, una part dels immigrants extracomunitaris que consten al Padró com a veïns d’aquests barris són, en realitat, empleats de servei domèstic.

[14] La proporció de comunitaris respecte al total de veïns estrangers era de 23 % en el cas de la Xerea, 26 % al Carme, 27,4 % a Sant Francesc i 40,6 % en el cas de la Seu. Aquestes proporcions apareixen com molt consistents al llarg del període estudiat.

[15] El districte de l’Eixample, districte 2 de la ciutat, està compost per tres barris. El Pla del Remei i Gran Via corresponen a l’eixample burgès de finals del segle XIX i primeres dècades del XX, i han mantingut el caràcter de beaux quartiers. El tercer barri, Russafa, té un caràcter molt més popular amb un nivell socioeconòmic molt inferior.

[16] El full del padró pot ser de dos tipus: familiar i col·lectiu. Usualment, els fulls collectius registren els veïns que viuen en centres institucionalitzats: col·legis majors, residències de tercera edat, institucions religioses, etc. Per conèixer la importància del nombre d’estrangers en aquesta situació i valorar-ne la rellevància, en el cas de Patraix es va fer una anàlisi concreta dels fulls col·lectius. L’any 1998 hi havia a València 766 estrangers empadronats en fulls col·lectius, dels quals 584 corresponien a Patraix. L’any 2000, sobre un total de 920 per a tota València, 549 estaven empadronats al barri. Si deduïm els estrangers empadronats en fulls col·lectius del nombre total d’estrangers empadronats al barri, el percentatge de persones estrangeres residents a Patraix es redueix considerablement. A partir de 2002, aquesta situació es va «normalitzar»; per una part, Creu Roja ja no necessitava utilitzar el recurs de l’empadronament a la seua seu; per una altra, el nombre d’estrangers veïns de Patraix va augmentar. Així, doncs, el biaix que comentàvem ha desaparegut i, el 2004, Patraix comptava amb un 9,3 % de veïns estrangers (sols lleugerament per sobre de la mitjana de la ciutat, 9,1 %).

[17] El reduït nombre d’estrangers extracomunitaris del Cabanyal i la Malva-rosa contrasta amb la nombrosa presència d’un altra minoria ètnica: els gitanos. Aquest districte concentra quasi la meitat de la població gitana estimada de la ciutat. Vegeu García et alii (2001).

[18] A les grans ciutats d’Andalusia, com Sevilla, Còrdova i Granada, hi ha una situació de convivència residencial i interacció quotidiana que, en els trets més generals, no és molt diferent a la de València. És a determinades comarques d’agricultura intensiva on opera el model segregacionista. En aquests casos, com ara la província d’Almeria, «el 80 % dels immigrants extracomunitaris es veuen forçats a viure en un hàbitat dispers, entre els hivernacles de plàstic» (Castaño Madroñal, 2000: 129), en cortijos amb males condicions de salubritat o en infrahabitatges. Vegeu, igualment, Martín (1999, 2002), Martínez Veigas (2001) i Fernández i Checa (2003).

      En determinades poblacions murcianes opera una lògica semblant, tot i que amb menys intensitat i, sobretot, amb situacions de copresència habitual als espais públics. Amb tot, hi ha poblacions on l’habitatge de l’immigrant segueix una jerarquia ètnica. Els equatorians solen viure en els nuclis urbans, però els marroquins tenen l’habitatge, de forma molt majoritària, als disseminats (Pedreño i Castellanos, 2001; Foro Social Murcia, 2002). El camp queda estigmatitzat com a lloc de residència, perquè és el lloc on viuen els moros (Strohmayer et alii, 2004).

[19] A València s’han donat agressions racistes, però com a fets puntuals i ràpidament repudiats. El procés d’inserció dels immigrants ha generat no pocs problemes i tensions però, resolts o suportats millor o pitjor, no han generat dinàmiques sostingudes de tensió i enfrontament interètnic. Potser el més proper a això siga, en la tardor de 2004, la situació d’assetjament de menors i adolescents equatorians per part d’adolescents autòctons que s’ha donat als Orriols (Levante, 7 d’octubre de 2004).

[20] Tot i que la paraula gentrification s’ha incorporat al català com a «ennobliment», al llarg del text s’utilitzarà la paraula en anglès, perquè es considera més aclaridora del que implica aquest procés atès que el terme català «ennobliment» comporta unes connotacions molt més àmplies.

[21] Aquests apunts es basen en els resultats de la recerca a Russafa, les opinions de diversos professionals d’organitzacions socials (com els de Valencia Acoge en referència al barri dels Orriols) i les dades sobre l’habitatge immigrant que ens aporten els estudis del CITMI-CITE (1999) i Aparicio i Tornos (2003).

[22] Els habitatges en propietat representen el 82 % en el cas de l’Estat espanyol, però el 69 % a Gran Bretanya, el 54 % a França i el 43 % a Alemanya; l’habitatge de lloguer públic constitueix l’1 % en el cas espanyol, enfront del 17 % a França, 22 % a Gran Bretanya o el 36 % als Països Baixos (Leal, 2004).

[23] En països com França, Alemanya, Gran Bretanya i els Països Baixos les primeres intervencions de cara als immigrants, les dècades de 1950 i 60, foren en matèria d’allotjament. A França, l’acció pública adreçada als immigrants ha fet de la politique de ville un tret central (Barou, 1999; Wihtol de Wenden, 1999). Gran Bretanya va adoptar, als anys 1960, l’Urban Programme com a marc d’acció amb minories (Mahnig i Wimmer, 2000). A França, Alemanya, Holanda i Gran Bretanya, aquestes actuacions per a immigrants s’enquadraven en polítiques més àmplies d’habitatge social i iniciatives urbanístiques adreçades contra el «desavantatge social».

[24] Potser les ajudes atorgades des de Serveis Socials constituesquen l’ajuda més clara des de l’administració. Aquestes són ajudes econòmiques d’emergència, de limitada quantia i que es concedeixen per evitar desnonaments, ajudar a entrar en un pis o pal·liar deficiències d’equipament bàsic. D’aquestes ajudes es beneficien els nuclis immigrants amb presència de menors i un cert projecte d’arrelament.

[25] Així es deduïa de l’estudi CITMI-CITE (1999). El més recent, realitzat pel CEIM, confirma aquesta situació. Segons aquest estudi, els habitatges de les persones enquestades comptaven amb aigua potable i electricitat en el 99 % dels casos, frigorífic en el 96 % i rentadora en el 94 % (Aparicio i Tornos, 2003: 164).

[26] Òbviament aquest índex no passa de