Nous veïns a la ciutat. Francesc Torres Pérez

i estigmatització. És el que passa amb determinades banlieue franceses d’habitatge social degradat o als guetos negres nord-americans. La qüestió de rellevància és que el sentit comú generalitza aquests trets a qualsevol concentració ètnica.

[1] Si en els primers dos casos, grups etnoculturals i minories nacionals, l’heterogeneïtat pot afectar trets essencials de la cultura pública comuna de la ciutat, com la llengua, i/o determinats costums o símbols, els estils de vida solen fer referència a modulacions diferents d’aqueixa cultura pública comuna, per exemple, d’origen generacional.

[2] El dinamisme característic de la modernitat sorgeix, segons Giddens, de la dissociació de la relació espai-temps anterior, del desancoratge de les relacions socials anteriors i del coneixement reflexiu aplicat a la gestió de les relacions socials. La contrapartida del dinamisme és el reancoratge, l’arrelament de les relacions socials en contextos concrets i locals. Els compromisos de presència i anònims (la confiança en els «senyals simbòlics», com els diners, i els «sistemes experts») són els que permeten el reancoratge de les relacions socials de forma adequada a les condicions locals de temps i d’espai.

[3] Hannerz estableix una classificació dels «papers socials» que es donen en la vida urbana, i considera paper social el tipus d’acció i/o participació intencional en una situació més o menys característica. Al llarg de la seua vida quotidiana, l’individu combina els seus diferents «papers socials», que Hannerz (1993: 120) divideix en cinc dominis: «1) domèstic i de parentiu, d’aprovisionament (econòmic, productiu i reproductiu), 3) de recreació, 4) de veïnatge i 5) de trànsit».

[4] Aquest tipus de sociabilitat no afecta solament els immigrants o les minories. Els membres de la societat majoritària desenvolupen un complex conjunt de relacions de sociabilitat amb càrrega significant i identitària, amb diferents manifestacions. Aquestes van des de l’àmbit polític identitari, com ara les celebracions nacionalistes, fins a l’àmbit del futbol i d’altres espectacles de masses, com les concentracions de les penyes d’un equip per celebrar un triomf. En tots aquests casos, tan diversos, «estem entre els nostres», aquestes relacions ens semblen significatives i conformen, en grau molt divers, la nostra identitat.

[5] Tot i que aquesta imatge no sempre responguera a la realitat. Les ciutats del nord dels Estats Units, com Nova York, Chicago i Detroit, es nodriren també de migracions internes, més en concret de negres i blancs pobres procedents del sud-est.

[6] Per a Park, l’home marginal són les filles i fills dels immigrants que pateixen la desorganització del grup i la cultura d’origen sense, per una altra part, estar plenament assimilats a l’American way of life. Tanmateix, Park com en general altres científics de l’Escola de Chicago, tenia plena confiança en el resultat final: la integració social i l’americanització cultural. Anys més tard, a mitjan dels anys trenta, aquesta confiança minvà, com es comenta a l’apartat següent.

[7] Entre els autors espanyols, Santamaría (2002) des de la sociologia, Delgado (1997 i 1998) des de l’antropologia i De Lucas (1994, 1998) des de la filosofia política, han destacat el caràcter de construcció social de l’immigrant.

[8] A València, Alacant i una bona part de la costa mediterrània, guiri designa el turista arquetípic europeu: blanc, ros i a la recerca del sol. Més tard, el seu ús s’ha ampliat per a designar l’estranger europeu o dels països desenvolupats. Monnet (2001) registra l’ús del terme a Barcelona i com aquest ha evolucionat des del turista de platja al turista urbà, però sempre com a categoria classificatòria diferent d’immigrant, moro i sudaca (altres tipus d’estrangers).

[9] Des de l’ampliació de l’1 de maig de 2004, la Unió Europea compta amb 25 estats membres. En aquesta investigació, quan es parle d’Unió Europea es farà referència a la Unió dels 15, l’anterior a la darrera ampliació.

[10] Segons indiquen tots els estudis, els estrangers que tenen una valoració més alta són els europeus de la Unió Europea, seguits dels llatinoamericans, els europeus de l’est, els africans de raça negra, els asiàtics, i en darrer lloc, els «àrabs» o «musulmans». Aquesta opinió és molt consistent al llarg de la dècada dels 90 (Díez Nicolás i Ramírez Lafita, 2001: 93 i ss.).

[11] Són «rebutjats» juntament amb altres grups «d’incapaços» (menors d’edat, malalts mentals) o «d’indesitjables» (empresonats) que tampoc no voten. En relació a immigració, ciutadania i drets polítics, vegeu De Lucas (1998, 2001).

[12] Superar la frontera de l’antiga ciutadania suposa desvincular el dret de vot de les dues dimensions de la ciutadania occidental: la nacionalitat, com a membre de la nació, i la ciutadania estatal, com a súbdit reconegut d’un Estat. Si desvinculem el dret de vot dels seus antics vincles cal revincular-lo d’un altre: la residència. Això suposa, en el cas dels immigrants, vincular el dret de vot a la residència durant una sèrie d’anys (per exemple, els que atorga el permís de residència permanent). El dret de vot a les eleccions municipals podria suposar un pas concret que ens equipararia amb altres països europeus com Irlanda, amb dret reconegut des de 1963, Suècia, des de 1975, Dinamarca, des de 1981 i Holanda, des de 1985. Gran Bretanya va concedir, l’any 1948, el sufragi actiu i passiu en totes les eleccions als residents «ciutadans de la Commonwealth».

[13] Amb «grup etnocultural sorgit de la immigració» fem referència a un col·lectiu d’immigrants i/o els seus descendents que es constitueixen com a grup social d’adscripció i identificació, al si i respecte a la societat de recepció, i que té conseqüències sobre la seua interacció social. Més endavant es comenta el concepte de grup ètnic. Un exemple de grup etnocultural sorgit de la immigració seria el cas dels italo-nord-americans o dels irlandesos-nord-americans als Estats Units.

[14] L’«americanització» va comportar una sèrie d’actuacions de diverses administracions i entitats, com classes d’anglès i mesures d’educació patriòtica (Bastenier i Dassetto, 1993: 74 i ss). La ideologia oficial nord-americana va presentar aquesta «americanització» com a melting pot, fusió de les aportacions culturals, que donava peu a una identitat sociopolítica basada en els «valors americans» i la sacralització dels símbols patris. Tanmateix, en la pràctica, fer dels immigrants nord-americans implicava un procés d’assimilació al model d’Anglo-conformity, el motlle cultural hegemònic basat en l’anglès i la cultura anglosaxona (Kymlicka, 1996: 43 i ss.; McNicoll, 1993: 28 i ss.).

[15] Els conceptes de Park no tenen un sentit inequívoc. Així, per a Basteneir i Dassetto (1993) hi ha en Park un doble sentit d’assimilació. Un, majoritari, fa referència a assimilació com a aculturació, s’identifica amb l’americanització i té en l’escola i els matrimonis mixtos les seues eines més poderoses. Segons un altre sentit minoritari, present en el manual de 1921, el procés d’assimilació comporta un major pes de la interacció recíproca, més en concordança amb la ideologia del melting pot. De Rudder (2002) fa seu aquest sentit