Nous veïns a la ciutat. Francesc Torres Pérez

en funció de la lògica del mercat, sense que es done un veritable contacte social entre els grups. Aquesta lògica competitiva esclata com a conflicte, el qual implica un contacte, una interacció –per bé que conflictiva– i una consciència d’aquesta interacció. Aquesta segona etapa deixa pas a la tercera, la de l’acomodació o adaptació, mitjançant la qual els diversos grups s’ajusten a les situacions socials generades per la interacció. La darrera etapa correspon a l’assimilació, una situació en què les diferències entre els grups es dilueixen i perden significació. En Park, l’assimilació és un fenomen de grup però que se situa en el pla de la personalitat de l’individu i afecta les seues relacions primàries. Al seu parer, durant l’etapa de l’assimilació, «els individus adquireixen la memòria, els sentiments i les actituds de l’altre i, compartint l’experiència i la història, s’integren en una vida cultural comuna» (Coulon, 1992: 39).[15]

      El cicle de relacions racials de Park és correlatiu amb el procés d’inserció residencial. Un i altre culminen en l’assimilació a la que correspon una situació de dispersió residencial, d’Anglo-conformity i de mobilitat social ascendent. Així, l’espai urbà ens mostra el procés d’inserció social dels immigrants i aquest es pot «llegir» en la distribució, reagrupació i desplaçament dels diversos grups a la ciutat.

A la dècada dels anys 20, Park i els seus col·legues de Chicago tenien una visió optimista sobre aquest procés i el seu resultat. Com havia passat amb els irlandesos i polonesos abans, els nouvinguts acabarien per integrar-se. A la dècada següent aquest optimisme es moderarà; el cicle de relacions ètniques no conclou, per a tots el grups, amb l’assimilació.[16] L’aculturació no comporta, necessàriament, una adequada inserció social, com l’«americanització» havia promès. L’experiència dels afroamericans als Estats Units qüestiona la pertinència del model, com va mostrar, als anys 1930 i 1940, l’obra de Franzier, un dels deixebles de Park. D’acord amb Franzier, la persistència del gueto negre al llarg de les generacions mostrava com les anàlisis de la primera generació dels investigadors de Chicago havien subestimat els factors polítics, estructurals i les relacions de dominació exercides pels blancs.

Són ja clàssiques algunes de les crítiques adreçades a l’Escola de Chicago com l’evolucionisme i la tendència a naturalitzar els processos socials que es donen a la ciutat.[17] Tots dos aspectes, molt deutors del paradigma de l’ecologia humana, fan que el paper dels diferents actors socials reste diluït i la importància de les relacions socioeconòmiques i de dominació política minimitzada. Per una altra part, en l’anàlisi de la ciutat, es presentaven les diferents zones com àrees «naturals», excessivament homogènies i amb dinàmiques socials comunes. Un altre element crític és la identificació que fan entre integració, assimilació i Anglo-conformity nord-americana. Si bé, com hem vist, l’assimilacionisme deixa de presentar-se com el resultat inevitable del procés d’inserció, aquest continuarà contemplant-se des del punt de vista dels «anglosaxons, protestants, blancs, originaris del nord, del grup políticament hegemònic» (Chapoulie, 2002: 11).

      La seqüència de tipus evolutiu que correlaciona la successió de generacions, indrets de residència i etapes del procés d’integració sembla desmentida per la història. L’exemple dels negres nord-americans mostra que es pot donar una aculturació sense integració econòmica i social. D’altra banda, la dispersió espacial –com passa amb els senegalesos o els xinesos a València– no sempre pot considerar-se un indicador d’integració cultural o de bona inserció socioeconòmica. A l’inrevés, els veïns jueus de Mont-real i Nova York han conegut una mobilitat social ascendent i una integració acceptable tot mantenint un alt nivell de concentració residencial.

Per últim, però no menys important, alguns dels elements de l’anàlisi de l’Escola de Chicago són excessivament dependents dels trets específics de l’experiència nord-americana de primeries del segle XX. Més encara, es generalitza aquest model per damunt de les diferències indubtables entre les ciutats europees i nord-americanes, diferències de particular rellevància pel que fa a la inserció urbana dels immigrants.[18]

Més enllà d’aquestes crítiques, algunes de les aportacions de l’Escola de Chicago són de particular rellevància per al nostre tema.[19] Les seues investigacions es van caracteritzar per cercar el coneixement empíric, tot considerant les situacions concretes en la seua complexitat i el punt de vista de l’actor. Aquesta concepció de la recerca va incloure el desenvolupament de mètodes i tècniques, en uns casos específics i en altres adoptats de l’antropologia, que tenen en comú el seu caràcter qualitatiu.[20] Un altre element a destacar-hi és la importància atorgada a les representacions i significacions col·lectives en tant que elements que intervenen i tenen un efecte objectiu en les interaccions socials. Igualment, un altre tret distintiu de la tradició de Chicago ha estat la importància atribuïda al coneixement empíric de les formes que adopta la distribució residencial i la preocupació per construir, sobre aquest coneixement, un quadre teòric de referència. Més enllà dels trets concrets del quadre teòric, ja comentats, sembla particularment remarcable la preocupació per lligar els fenòmens més concrets, aquells que no poden ser captats més que per una investigació etnogràfica, i els fenòmens més globals que caracteritzen les ciutats contemporànies.

Altres aportacions fan referència, més específicament, a les relacions interètniques. Així, els processos de desorganització i reorganització, que Thomas i Znaniecki havien constatat per als immigrants polonesos, eren inherents als processos de migració.[21] D’acord amb això, la inserció urbana dels nous veïns comporta un procés d’adaptació i recreació dels seus recursos, socials i culturals, al nou entorn, procés en el qual les relacions primàries, la residència prop dels «seus», l’ajuda mútua i les organitzacions específiques, tenen un paper de primer ordre.

      Tot i l’evolucionisme que presideix les formulacions, aquest procés d’inserció es lliga a la dinàmica d’interaccions socials, des d’una perspectiva que, en termes més moderns, podríem anomenar conflictivista. La inserció urbana dels immigrants i l’ampliació de la interacció significativa entre els diferents grups comporta un cert grau de conflicte. Com passa amb altres conceptes remarcables de la tradició de Chicago, el conflicte té un caràcter ambivalent, alhora eina d’integració i de ruptura.

5. CONCENTRACIÓ ÈTNICA, SENTIT COMÚ I MODEL D’INSERCIÓ URBANA

      Més enllà de la valoració que ens meresca, l’empremta de l’Escola de Chicago s’ha mostrat com a molt important. Moltes de les seues idees força i una bona part dels conceptes que s’hi encunyaren, o s’hi va contribuir a encunyar, com assimilació, competència, concentració ètnica o barri de transició, continuen tenint un paper central en la recerca científica sobre la inserció urbana dels immigrants. I una cosa semblant podríem dir d’una bona part dels elements que componen el marc explicatiu i valoratiu de l’Escola de Chicago sobre els fenòmens de la distribució desigual dels immigrants a la ciutat.

A la primeria de la dècada dels anys 1940, amb el declivi de Chicago dins del món acadèmic nord-americà, s’abandonaren algunes de les seues línies de recerca. Tanmateix, d’altres es perllongaren, tot i que transformades i des de paràmetres teòrics i epistemològics diferents. Així, la preocupació pel coneixement de la distribució desigual en l’espai urbà es va desenvolupar com «estudis de segregació espacial», branca que a l’àmbit anglosaxó ha conegut una forta expansió. Aquests estudis, de tipus quantitatiu i estadístic, sorgiren com una forma de mesurar la separació residencial de diferents tipus de població. Es generaren una diversitat d’índexs, entre els quals l’índex de dissimilitud