Autobiografia de la meva mare. Jamaica Kincaid

món que vaig anar coneixent era ple de perills i de traïdoria, però no em feia por, ni tampoc em va fer ser prudent. No era pas indiferent als perills que em feia córrer la dona del meu pare, com tampoc no ho era als perills que ella considerava que li plantejava la meva presència. Així doncs, a la casa del meu pare, que era casa d’ella, mirava d’envoltar-me d’una atmosfera d’excuses. De fet, no hi havia res que em sabés greu, jo no havia fet res que, ni de manera deliberada ni de manera accidental, justifiqués demanar perdó, però aquella actitud era una arma: una manera de desviar l’atenció d’ella cap a mi, de convence-la que jo era una nena desgraciada i ignorant. No m’agradava ella, no li desitjava la mort, l’únic que volia era que em deixés tranquil·la. Havia d’anar molt amb compte de fins a quin punt portava aquella actitud virtuosa perquè no volia inspirar simpatia a ningú més, i molt menys al meu pare, perquè pensava que això li despertaria la gelosia. També tenia una versió d’aquesta virtut que m’enduia cada dia a l’escola per als mestres. Amb ells feia de nena tranquil·la i estudiosa; em mostrava modesta, és a dir, els feia veure que no tenia cap interès pel món del meu cos o del cos de qualsevol altre. Aquella exigència esgotadora era una més de totes les que se m’exigien pel sol fet de ser noia. Des del moment que posava el peu a terra a primera hora del matí fins que la foscor de la nit em tornava a embolcallar, tramava una pila d’enganys i traïdories per als altres, encara que jo sabia perfectament qui era.

      Ajaguda al llit de nit, parava l’orella als sons de dins i de fora de la casa, els anava identificant i destriava els reals dels irreals: havia de distingir si els xisclets que entrecreuaven la nit, que feien caure la foscor a la terra com si fossin una multitud de cintes, eren xisclets de ratapinyades o d’algú que hagués adoptat la forma d’una ratapinyada; si el so del batement d’ales en aquell espai tan buit de llum venia d’un ocell o d’algú que hagués adoptat la forma d’un ocell. El so del portal era el del meu pare que tornava, molt després que la quietud del son s’hagués apoderat de gran part de la casa, amb pas furtiu però segur, que travessava el pati, que pujava l’escala; la mà que obria la porta de casa seva, que la tornava a tancar un cop a dins, que posava la barra per afermar-la i es dirigia cap a l’altra part de la casa; mai no menjava res quan tornava a altes hores. Després sentia amb tota la claredat el so del mar de nit, de vegades un sacseig suau, un clapoteig d’onades contra les pedres negres de la riba, d’altres, la fúria de l’aigua que bull en una caldera col·locada en desequilibri damunt d’un gran foc. I en ocasions, quan la nit era del tot silenciosa i negra, sentia, a fora, el llarg sospir d’algú en el seu trànsit cap a l’eternitat; i això era el que alterava més la pau de tot el que era real: els gossos adormits a les cases, les gallines als arbres, els mateixos arbres en el seu moviment, però no era una agitació que pogués fer pensar que es podien desarrelar, sinó un bellugueig com si volguessin fugir. I si parava l’orella altre cop, sentia el so dels que s’arrossegaven amb la panxa, dels que tenien fiblons enverinats, dels que portaven la metzina mortal a la saliva; sentia els que caçaven, els caçats, el crit llastimós dels petits a punt que els devoressin, seguit del so de satisfacció dels qui els devoraven: tot això és el que sentia nit rere nit, un dia i un altre. I no s’acabava fins que no m’havia recorregut tot el cos amb les mans amb tendres carícies, per deturar-me al punt suau i humit d’entre les cuixes, quan se m’escapava dels llavis l’exhalació del sospir de plaer que ningú no havia de sentir.