Autobiografia de la meva mare. Jamaica Kincaid

aquella sala reservada per a ocasions concretes, amb aquell llum. Davant meu es desplegava un mar immens format per tot allò que no coneixia, amb uns corrents intensos i traïdors que em batien sense parar contra el cap fins a fer-me pensar que m’havia mort.

      Només m’havia desmaiat. Quan vaig tornar a obrir els ulls vaig veure la cara de la dona del meu pare molt a prop de la meva. Era la cara del mal. No la podia comparar amb cap altra; només vaig entendre que, tal com ho veia jo, era la cara del mal. Jo no li agradava. Això es veia. No m’estimava. Això es veia. En aquell moment no li veia res més: la cara i prou. Pertanyia al poble africà i al de França. A nit closa, ella era a casa seva, per això duia els cabells al descobert; els tenia brillants, però molt arrissats, amb la clenxa al mig, recollits en dues trenes aplegades amb agulles a la nuca. Tenia els llavis com els de la gent de climes freds: prims i miseriosos. Tenia els ulls negres, però no bonics, sinó falsos. El nas, llarg i punxegut, com una fletxa; els pòmuls també ho eren, de punxeguts. Jo no li agradava. L’hi veia a la cara. Se’m va alçar l’esperit per fer front a aquell desafiament. Sense estimació: ja hi podia viure, en un lloc com aquell. Un ambient que coneixia perfectament. L’estimació m’hauria vençut. L’estimació m’ha vençut sempre. Podia viure bé en un ambient sense estimació; en aquell ambient sense estimació hi podia fer vida tota sola. Ella em va acostar una tassa als llavis, amb la mà em va fregar un pèl la galta i em va fer venir fred; em va donar una infusió, una cosa perquè em refés, però ho vaig trobar amargant, com una poció malèfica. La meva llengua menuda no en va deixar entrar a la boca més d’una gota, però aquella amargor em va donar calidesa al cor, tan jove. Em vaig incorporar. Les nostres mirades no van coincidir ni un instant; era massa petita per llançar un desafiament d’aquells, només podia respondre de manera instintiva.

      Em van acompanyar a través d’un passadís curt fins a l’habitació. La que havia de ser la meva; el meu pare vivia en una casa que tenia prou dormitoris perquè jo en pogués tenir un de propi. Aquella circumstància tan poc important es va convertir de seguida en un punt clau de la meva vida: em vaig adaptar a aquella prova d’intimitat sense qüestionar res. Il·luminava l’habitació un llum de la mida del puny que tinc ara, gran, adult, de manera que vaig veure el llit: petitó, de fusta, amb un llençol blanc damunt del matalàs de copra i un coixí quadrat, pla. Hi havia un trespeus amb un gibrell i un gerro amb aigua. No hi vaig veure cap tovallola. (En aquella època encara no em sabia rentar com cal i, de fet, en vaig aprendre a base de molts insults.) A les parets no hi havia cap imatge, ni tampoc paper que les recobrís; eren de fusta de pi normal, sense pintar. Era l’habitació més senzilla de totes les habitacions senzilles que hi pogués haver, però delatava més luxe del que jo m’hagués pogut imaginar mai, m’oferia una cosa que ni tan sols sabia que em calia: solitud. Tot el meu petit ésser, físic i espiritual, podia trobar pau allí, en aquell meu petit racó, on em podia instal·lar i pensar.

      Em vaig asseure al llit. El cor m’esclatava; tenia ganes de plorar, em sentia tan sola... notava que estava en perill, em sentia amenaçada; tenia la impressió que a cada minut que passava algú altre em desitjava la mort. Va venir la dona del meu pare a dir-me bona nit i em va apagar el llum. Aleshores em va parlar en francès crioll; davant d’ell, m’havia parlat en anglès. Ho va fer així tot el temps que vaig ser allí, però aquell primer cop, en el refugi de la meva habitació, als set anys, ho vaig interpretar com un intent per part seva de convertir-me en una filla il·legítima, d’associar-me amb aquell llenguatge inventat de les persones a qui no consideraven reals: els de l’ombra, els eternament humiliats, els que serien sempre inferiors. Després, se’n va anar cap a la part de la casa on dormien ella i el meu pare; era tan lluny que vaig anar notant com s’esvania a poc a poc el soroll dels seus passos; això sí, els sentia la veu quan parlaven, els sons s’enfilaven en una mena de remolí fins a l’espai buit que hi havia a sota del sostre. Tenien una conversa; no arribava a comprendre’n les paraules; les emocions semblaven neutres, ni exaltades ni indiferents. Es va fer el silenci; vaig sentir bleixos i sospirs; després, els sons de les persones que dormen, l’alè que els surt de la boca.

      Em vaig ajaure per dormir i somiar en la meva mare, perquè sabia que ho faria, sabia que ho aconseguiria, ho necessitava. Va anar baixant de l’escala una vegada i una altra, sense que jo li veiés res més que els talons i la vora del vestit blanc; avall, avall, adés adés. La vaig contemplar tota la nit en somnis. No li vaig veure la cara. Allò no em va pas decebre. M’hauria agradat distingir-li la cara, però ja no ho anhelava tant. Cantava una cançó sense lletra; no era de bressol, no era una melodia sentimental, no tenia la finalitat de tranquil·litzar-me quan se m’agitava l’esperit davant de la duresa de la vida; era una cançó i prou, però el so de la seva veu era com un petit tresor que hagués trobat en un bagul abandonat, un tresor que no inspira esglai, sinó satisfacció i plaer durador.

      Vaig dormir tota la nit i en el son li vaig veure els peus que baixaven l’escala, un graó darrere l’altre, però la cara, mai; li vaig sentir entonar aquella cançó, en algun moment cantussejant, en d’altres amb la boca ben oberta.

      Encara avui se m’apareix de tant en tant en somnis, però mai més no ha cantat ni ha emès cap mena de so; com abans, baixa per l’escala, li veig els talons i, per sobre, la vora blanca del vestit.

      Vaig arribar a casa del meu pare embolcallada amb la voluptuosa i negra capa de la nit; com és natural, la va seguir un matí. Em vaig despertar en el fals paradís on havia nascut, en el fals paradís on havia de morir, en el paisatge que havia conegut sempre, irreprotxable en tots els seus aspectes, bonic, lleig, humil i orgullós alhora; ple de vida, ple de mort, capaç de mantenir l’una i de reclamar inevitablement l’altra.

      La dona del meu pare em va ensenyar a rentar-me. Ho va fer sense cap mena d’amabilitat. La forma i l’olor del meu cos li van servir d’excusa per deixar anar damunt meu el seu menyspreu. Jo li responia de la manera que ja havia après a fer feia temps: tot el que em deien que havia d’odiar, ho apreciava, ho apreciava molt més. M’encantava l’olor d’aquella capa fina de brutícia que tenia darrere de les orelles, l’olor de la boca abans de rentar-me-la, l’olor de l’engonal, l’olor de les aixelles, l’olor dels peus bruts. Tot el que era meu de sempre ofenia els altres, tot el que no podia evitar i no constituïa una taca moral, totes les meves coses m’agradaven amb el fervor del devot. Les seves mans, quan em tocaven, em semblaven fredes i em feien mal. Ella i jo no ens havíem d’apreciar mai. En ella havia arrelat un desig frustrat de feia temps: no havia estat capaç de donar un fill al meu pare. Em tenia por; temia que per culpa meva el meu pare pensés més sovint en la meva mare que en ella. Aquell primer matí em va donar un menjar passat, ranci, com si l’hagués guardat expressament perquè em fes mal. A partir d’aleshores no vaig tornar a menjar el que em va oferir; vaig aprendre a preparar-me les meves pròpies menges i allò ho vaig convertir en un tret distintiu amb el qual l’altra gent m’havia de reconèixer: era una nena que es preparava els seus propis àpats.

      Unes parts de la meva vida, els incidents de l’existència que tenia llavors, em fan la impressió, en recordar-les ara, com si haguessin succeït en un lloc petitíssim i fosc, un lloc de la mida d’una casa de nines, que fos al fons d’un forat, i com si jo em situés a dalt, tot a la vora del forat, observant la caseta, mirant d’esbrinar què hi havia passat exactament. I de vegades quan em miro la panoràmica hi ha coses que no són al mateix lloc que eren la darrera vegada que les havia vist: a cada moment hi ha diferents coses a l’ombra i diferents coses a la llum.

      La dona del meu pare em desitjava la mort, al principi d’una manera que li hauria permès de demostrar un devessall de pena per la pèrdua: un accident, la voluntat de Déu. Després, com que no es produïa l’accident en qüestió i semblava que a Déu tant li feia que jo fos morta com viva, va intentar abordar-ho pel seu compte. Em va regalar un collaret fet de baies seques, fusta polida, pedres i curculles. Era preciós, massa bonic per a una criatura; una criatura de debò hauria quedat enlluernada, seduïda amb allò, se l’hauria posat a l’acte al coll. Jo no era una criatura de debò. L’hi vaig agrair i l’hi vaig tornar a agrair. I l’hi vaig agrair un altre cop. No me’l vaig endur al petit dormitori. No el volia tenir a prop. Em vaig muntar un petit amagatall al bosquet d’arbres perennes que hi havia a la part posterior de la casa. Ella no ho sabia; quan ho va descobrir,