Autobiografia de la meva mare. Jamaica Kincaid

on anés; havia estat un regal del meu pare per protegir-la del mal dels humans, un mal visible, l’hi havia regalat per proporcionar-li una mena de seguretat. Un dia vaig posar el collaret al coll del gos, dissimulant-lo entre el pèl; al cap de vint-i-quatre hores, el gos va embogir i va morir. Suposant que ella li hagués trobat el collaret posat no me’n va dir mai ni una paraula. Llavors va quedar embarassada i va tenir el primer dels seus dos fills, cosa que li va desviar l’atenció que tenia centrada en mi; de tota manera, no va pas deixar de desitjar-me la mort.

      L’escola a on anava aleshores era a vuit quilòmetres de la casa, al poble del costat, i hi anava a peu amb altra mainada, quasi tots nens. S’havia de travessar un riu, però durant l’època seca només calia passar per damunt de les pedres del llit. Quan havia plogut i el curs creixia molt, ens havíem de treure la roba, fer-ne un farcell, col·locar-nos-el damunt del cap i travessar el riu despullats. Un dia que hi baixava molta aigua i creuàvem el riu conills, vam veure una dona a la banda del riu que desembocava al mar. Era un lloc fondo i no vèiem si estava asseguda o dreta, el que sí que teníem clar era que anava nua. Era una dona molt bonica, molt més que qualsevol altra que haguéssim vist, d’una bellesa que ens era pròxima, no una d’estil europeu: tenia la pell d’un color torrat fosc i els cabells negres, brillants i arrissats en forma de petits tirabuixons. Tenia un rostre com la lluna, una lluna suau, morena i lluminosa. Va obrir la boca i en va sortir un so curiós i agradable. Era fascinadora; ens la vam quedar mirant fix. Tenia tot de mangos al voltant —era la temporada d’aquesta fruita—, madurs i amb aquells tons vermells, roses i grocs tan atractius, que fan venir tanta salivera. Ens va fer senyal que ens hi acostéssim. N’hi va haver algun que va dir que no era una dona de debò, que no hi havíem d’anar, que havíem de fugir. No ho podíem pas fer, i tot d’una, aquell nano, de qui recordo tant la cara perquè era l’autèntica imatge de la irresponsabilitat i la fanfarroneria que al llarg de la meva vida he vist tan sovint, va començar a tirar endavant i endavant, i mentre ho feia anava rient. Quan va semblar que arribava al lloc on hi havia la dona, ella es va apartar, però alhora es va mantenir sempre al mateix lloc; ell es va posar a nedar per abastar-la, per arribar on hi havia la fruita, i cada cop que hi estava a tocar, l’altra se n’allunyava. Va continuar avançant així fins que es va començar a enfonsar pel cansament; només li vèiem les mans; al cap d’una mica, ja no li vam veure res, només una sèrie de cercles concèntrics que s’anaven ampliant des del punt on l’havíem vist feia un moment, com si hi haguessin llançat una pedra. Llavors també va desaparèixer la dona i la fruita, com si mai no hagués estat allí, com si allò no hagués passat.

      El nen va desaparèixer; no el vam tornar a veure més, ni tan sols mort, i quan l’aigua va tornar a desaparèixer en aquell punt, ens hi vam acostar a mirar-ho, però no hi era. Era com si allò no hagués passat, i en parlàvem com si ens ho haguéssim imaginat, però no ho fèiem mai en veu alta, acceptàvem que s’havia produït, això sí, només dins del nostre cap, un acte de fe, com la Immaculada Concepció per a alguns, o algun altre miracle d’aquests; i tenia el mateix poder de creença i descreença, amb l’única diferència respecte de la Immaculada Concepció que ho havíem vist amb els nostres propis ulls. Jo ho havia vist. Havia vist un nen que venia amb mi a l’escola i que havia començat a nedar per arribar on hi havia la dona despullada envoltada de fruita madura i que després havia desaparegut en l’aigua enfangada en el punt on el riu s’ajunta amb el mar. Havia desaparegut allí i no se l’havia vist més. La dona no era una dona; era una cosa que havia adoptat la forma de dona. Era quasi com si la realitat d’aquell horror fos tan aclaparadora que s’hagués convertit en un mite, una cosa d’aquelles que haguessin passat molt de temps enrere, i a altra gent, no a nosaltres. Alguns dels qui ho van veure amb mi van oblidar que jo també hi era i m’ho explicaven d’una certa manera, com si em desafiessin a creure-m’ho; però era perquè ells mateixos no creien en el que deien: no es van creure mai el que havien vist els seus ulls, ni la seva pròpia realitat. Allò per a mi ja té una explicació. Tot el que té a veure amb nosaltres es posa en dubte i llavors som els vençuts els qui definim com a irreal el que no és humà, el que no comporta estimació, el que no comporta compassió. Nosaltres no som capaços d’interpretar l’experiència viscuda; no en coneixem la veritat. El nostre Déu no és el que toca, la nostra manera de veure el cel i l’infern no mereix cap respecte. Allò de creure en l’aparició d’una dona nua que estenia els braços per atraure cap a la mort un nen formava part de les creences dels il·legítims, dels pobres, dels de baix de tot. Jo hi vaig creure aleshores i hi continuo creient ara.

      Qui era el meu pare? No vull dir només qui havia estat per a mi, la seva filla... sinó: qui era? Era un policia, però no un policia normal i corrent; inspirava molta més por del que s’hauria esperat d’una persona de la seva categoria. Citava gent, homes, a casa seva, al lloc on vivia amb la seva família —aquella entitat de la qual llavors jo n’era membre, més o menys—, i els feia esperar hores i hores; de vegades ni els rebia. En alguna ocasió l’esperaven asseguts en una pedra passat el portal del pati, en d’altres, passejant-se amunt i avall, cap a dins i cap a fora del pati, i amb això feien grinyolar la porta, cosa que molestava la seva dona; ella sortia i els deia coses grolleres, els tractava amb una mala educació que no tenia punt de comparació amb la molèstia que podia causar el grinyol del portal. Aquella gent s’esperava sense queixar-se, s’adormien drets, s’adormien asseguts a terra, les mosques els xuclaven la saliva que els sortia de la comissura dels llavis, de la boca oberta... s’esperaven i quan a la fi ell no compareixia, se’n tornaven i venien altre cop l’endemà amb l’esperança de veure’l; de vegades ho aconseguien, d’altres no. Ell no patia cap conseqüència d’aquella manera de fer; tractava la gent així i ja està. Li era igual, almenys això és el que jo creia al principi, però no li era igual; aquell sistema de fer patir la gent era molt calculat; formava part del tarannà de l’illa, una cosa que perpetuava el patiment.

      A l’època que vaig anar a viure amb ell feia poc que dominava la màscara que li havia de fer de rostre durant la resta de la vida: la pell tibant, els ulls empetitits i endinsats com si se li n’haguessin anat cap al fons del cap, de manera que era impossible de copsar-ne la més mínima expressió, els llavis oberts en un somriure. Per l’aspecte semblava digne de confiança. Sempre portava la roba neta i planxada, sense ni una taca. No li agradava que ningú el conegués bé; mirava de no menjar mai davant de forasters o de persones que li tenien por.

      Qui era? M’ho he preguntat sempre, fins avui. Qui era? Un home alt; pèl de panotxa; d’ulls grisos. La seva dona, aquella amb qui es va casar després que es morís la meva mare en donar-me a llum, era filla única d’un lladre, d’un home que conreava plàtans, cafè i cacau en unes de les terres de la seva propietat (solia vendre el producte a un europeu, que l’exportava). Va arribar al matrimoni sense dot, però el seu pare va proporcionar al meu molts contactes. Junts van comprar terres d’altra gent, van dividir els guanys de manera satisfactòria per a tots dos, no es van barallar mai, i això que no semblava que fossin gaire amics; el meu pare no en tenia pas, d’amics. No tinc ni idea de quan havia conegut la filla d’aquell seu soci ocasional en qüestions delictives. Tant podia ser en una nit estrellada com en una nit sense llum, en un dia de sol radiant o d’una claror tan minsa que fes tristesa de viure i tot. Ni ho sé ni tinc ganes de descobrir-ho. Ella tenia una veu aspra i abrandada; suposant que hi hagués una llengua que li pogués haver donat un toc musical, d’invitació al desig, jo no l’he sentit a parlar mai.

      En aquella època, el meu pare em devia estimar, però no m’ho va dir mai. No vaig sentir que digués ni un sol cop paraules d’aquestes a ningú. Volia que jo continués a l’escola, mirava d’assegurar-se que ho fes, però no sé per què. Volia que hi anés més temps que la majoria de nenes. Hi vaig anar fins que ja n’havia fet tretze. Ningú no em va dir què havia de fer després. Era un gran sacrifici allò d’enviar-me a l’escola, ja que, tal com es cuidava d’insistir sovint la seva dona, jo hauria fet molt més servei a casa. Ell em portava llibres perquè llegís. Me’n va portar un sobre la vida de John Wesley, i mentre el llegia, pensava què podia tenir a veure amb mi la vida d’un home amb tant de desgavell espiritual i tanta devoció. El meu pare es va fer metodista, anava a l’església cada diumenge; ensenyava catecisme. Com més robava, més diners tenia i més sovint anava a l’església; però no es tracta pas d’un cas únic.