Autobiografia de la meva mare. Jamaica Kincaid

i aixafar-la amb el palmell de la mà perquè no sabia si era de la mateixa espècie, o de la família, d’una que m’havia xuclat la saliva de la comissura del llavi la nit anterior, abans que m’adormís, i m’hi havia deixat tres picades petites però doloroses. A fora queia un xim-xim que se sentia al sostre de llautó.

      La mestra va enviar les cartes al meu pare per demostrar-me que tenia la consciència tranquil·la. Li va dir que jo havia interpretat les reprovacions, fetes per l’amor que em professava, com a expressions d’odi, cosa que demostrava que jo pecava d’orgull. Deia que esperava que arribés a comprendre la diferència entre els dos sentiments: l’amor i l’odi. Encara avui intento en va establir la diferència entre l’un i l’altre, i no ho aconsegueixo, perquè tenen una imatge molt semblant. Quan em va dir allò, me la vaig mirar bé per intentar determinar si era veritat que m’estimava, i si aquelles paraules, que sovint més aviat semblaven un reguitzell de cops, de fet eren una expressió d’amor. La cara no em va pas semblar amorosa, és clar que potser em vaig equivocar: potser era massa jove per jutjar, massa jove per saber-ho.

      No vaig pas entendre a l’acte el que havia passat, el que havia fet: de manera inconscient, sense pensar-hi gaire, fent servir unes quantes paraules, havia canviat la situació, potser fins i tot havia salvat la vida. Això de parlar de la meva situació, d’explicar-me-la i d’explicar-la als altres, ho he fet sempre més. Així és com vaig prendre realment consciència de mi mateixa, em vaig interessar per les meves pròpies necessitats, em vaig proposar de satisfer-les, vaig copsar els ressentiments que sentia, els plaers que experimentava. Aquella expressió de dolor imprecisa i infantil em va transformar la vida, i en vaig prendre nota.

      El meu pare em va venir a buscar amb uniforme de carceller. Per a ell, allò no tenia cap significat, no volia dir res. Venia a Roseau des de St. Joseph, on havia estat tot el dia de servei, a la policia. No m’havien dit que arribaria aquell dia; no l’esperava. En tornar de l’escola el vaig veure a l’últim revolt de la carretera que portava a la casa on m’estava. Em va sorprendre de veure’l, però només m’ho vaig confessar a mi mateixa; no vaig voler que ningú ho sabés. La raó que explicava per què l’havia trobat tant a faltar —per què no venia a la casa on vivia jo a portar-hi la roba bruta i a recollir la neta— era que s’havia tornat a casar. M’ho havien dit, però per a mi allò era un misteri, una mica com quan m’havien dit que la terra era rodona; vaig pensar què podia voler dir i per què era així. El meu pare s’havia tornat a casar. Em va agafar de la mà, va dir alguna cosa, en anglès, la boca li onejava al voltant de les paraules i allò li donava un aspecte benèvol, atractiu, fins i tot amable. Vaig entendre el que em deia: ja tenia una llar per a mi, una bona llar; m’agradaria la seva dona, la meva nova mare; m’estimava tant com a si mateix, potser més i tot, perquè li recordava una persona que havia conegut i a qui havia estimat més que a si mateix. M’agradaria molt la nova casa; m’agradaria el cel que tindria al damunt i la terra de sota.

      Parlava tant d’«estimar» que el meu cor de set anys i el meu cap de set anys van deduir que allò no existia. Els ulls se li empetitien i se li engrandien; es creia el que deia, cosa que estava bé, perquè jo, no. Però tampoc no volia aturar aquell nou progrés, allò nou, aquell punt de partida; i no me’l creia, però no tenia cap raó, cap raó autèntica per no creure-me’l. Encara no era cínica i pensava que darrere de tot el que sentia hi havia una altra història, la de debò.

      Vaig donar les gràcies a l’Eunice per haver-me cuidat. No ho deia de debò, no ho podia dir de debò, no sabia com era de debò, però ara sí que ho volia dir. No vaig dir adeu: en el món en què vivia llavors i en el món en què visc ara, els adeus no existeixen, és un món petit. Tenia totes les meves coses en un sarró de roba i el meu pare les va posar en una de les alforges del burro que l’havia portat fins allí. Em va instal·lar a cavall del burro i ell es va asseure darrere meu. D’aquesta manera vaig girar l’esquena a la caseta on havia passat els primers set anys de la meva vida: un home que ja era important i la seva filla a cavall d’un burro al capvespre d’un dia normal i corrent, un dia que no tenia cap significació concreta per a algú que no arribava ni a la categoria d’un esborrall en una pàgina impresa. Notava l’alè del meu pare; no era l’alè de la meva vida. De tant en tant la part de darrere del meu cap li fregava el pit, li sentia els batecs del cor a través de la camisa, aquell uniforme que espantava la gent quan se’ls acostava, ja que la presència d’ell amb aquella vestimenta solia ser mal senyal. A la meva vida, llavors, la seva presència era un bon senyal, llàstima que no hagués pensat a canviar-se de roba, llàstima que jo m’adonés que no ho havia fet, i llàstima que una cosa així tingués importància per a mi.

      La nova experiència de deixar el passat enrere, d’anar d’una banda a l’altra, de saber que tot el que hi havia hagut es quedaria tal qual, va ser una cosa que vaig acceptar de seguida com un regal, com un do de la natura. El gest més simple del món, el de girar l’esquena, és un dels més difícils, encara que un cop l’has fet no t’imagines que hagi pogut ser tan complicat. No havia estat capaç de fer-ho tota sola, però veia que havia provocat els esdeveniments que ho havien fet possible. Si pel que fos alguna vegada em tornava a trobar en aquella escola, o al pati de l’Eunice, si em tocava dormir al seu llit, seure a taula amb els seus fills, ja res no tindria per a mi la mateixa força d’abans: la de fer-me experimentar un sentiment d’indefensió i de vergonya davant de la desemparança.

      No veia l’expressió del meu pare mentre cavalcàvem, no sabia què pensava, no el coneixia prou bé per fer-me’n una idea. Va agafar la carretera en direcció contrària a la d’anar a l’escola. No havia fet mai aquell tros, però tenia un punt de familiar que em va entristir. A cada revolt veia el verd fosc dels arbres que creixien amb una salvatgia que encara cap mà no havia intentat de moderar, un verd tan implacable que assolia alhora una gran bellesa, una gran lletjor i una gran humilitat; era el color en si; no se li podia afegir res; no se li podia llevar res. Els precipicis de la carretera eren rostos i perillosos, una caiguda allí hauria comportat la mort o una ferida incurable. Després de cada pujada hi havia una baixada, al fons de la qual es veia el mateix atapeïment de plantes florides, cadascuna amb un objectiu que jo encara no copsava. I després de cada revolt a l’esquerra en venia un a la dreta. El dia començava a adoptar els colors d’un final, els colors d’un funeral, gris, malva, negre; se’m va començar a fer palesa la tristor que duia a dins; formava part d’una processó trista que s’anava allunyant de la meva vida d’abans, una vida que només havia viscut set anys. Però no em resultava pas aclaparador. La foscor de la nit va arribar de cop com sempre, sense avisar. Allò tampoc no em va aclaparar. El pare em va passar el braç per damunt de l’espatlla, com si em volgués protegir d’alguna cosa: d’un perill que jo no veiés enmig d’aquell aire fred, d’un esperit maligne, d’una caiguda. L’abraçada primer va ser suau, però després va anar agafant la força d’un cèrcol d’acer, però ni llavors no em vaig sentir aclaparada.

      Vam arribar al poble de nit. No hi havia llum enlloc, cap gos que bordés, no vam topar amb ningú. Vam entrar a casa del meu pare, on vam veure la llum que venia d’una llàntia de vidre esplèndida, una cosa que jo no havia vist mai de la vida; n’alimentava la flama un líquid transparent a través del qual es veia la base, decorada amb els caps d’uns animals totalment desconeguts per mi. El llum era a sobre d’una lleixa de caoba muntada en uns suports que acabaven en unes potes amb urpes tancades. La sala estava plena de mobles: un seient on es podien instal·lar dues persones alhora, dos més on es podia asseure una persona en cadascun i una tauleta coberta amb un tapet de fil blanc. Les parets i l’envà que separava aquella ala de la resta de la casa estaven coberts amb un paper amb tot de roses petitones de color rosa. Només havia vist una cosa semblant a l’escola, fullejant un llibre, però en aquella ocasió havia estat un dibuix que il·lustrava un conte sobre la vida domèstica d’un petit mamífer que vivia al camp amb la seva família. A les parets del cau on s’estaven, hi havia un paper que s’assemblava al de la sala de casa del meu pare. Quan ho veia al llibre pensava que la història d’aquells animals era un artifici per distreure les criatures, però allò era la casa de debò del meu pare, una casa amb un llum que il·luminava tota la peça, un lloc que semblava que només existia per a ocasions concretes.

      En aquell moment em vaig adonar que hi