Ausias Marc. Ferran Garcia-Oliver

o embarg a mi era feit en los dits fruits, esplets e emoluments dels béns e drets de la present donació, que la present donació sia cassa e nul·la». De la donació exclou tot l’or i argent, obrat i per obrar i en moneda, els llibres, les armes, les robes, les joies, les cavalcadures, el cofre amb els arreus de la capella, els mobles i els deutes a favor seu de tercers, com també les robes i joies d’Elionor, «les quals vull que sien pròpies d’aquella e que sia creguda de sa paraula segons sa bona consciència».

      Ausias, però, haurà d’assumir les pensions i quitar un censal de 12.000 sous que Pere Marc va carregar el 31 de desembre de 1407 a favor de Violant, la viuda de Joan Marc. També està obligat a pagar, en cas que el seu pare no ho faça abans de morir, 10.000 sous a Pere Marc, el fill de Joan, que, «en sustentació e ajutori dels càrrecs del seu matrimoni» li féu el dia anterior. D’altra banda, haurà de destinar 20.000 sous a la seua germana Peirona, «la qual nostre senyor Déu ha feta freturejant de paraula», si sa mare aconseguia col·locar-la en matrimoni; però si finalment Peirona no es casava, Ausias li retria solament 1.500 sous anuals «de renda e pensió per a obs d’aliments e sustentació d’aquella». Si Ausias moria sense fills legítims, els béns passarien a Pere Marc el Jove, i si succeïa el mateix amb aquest últim, anirien a mans de Jaume Marc, el poeta i germà de mossèn Pere, «com per voluntat e testament de mossèn Jaume Marc, pare meu, e de dit mossèn Jaume Marc, frare meu, jo hi sia obligat e ell a mi». De nou els vincles del llinatge uneixen les dues branques de Barcelona i Gandia.

      Tot s’ha calculat fins als més mínim detall. El Nadal de 1408, per la casa del carrer Major de Gandia deuen haver arribat convidats de la família, mossèn Marc haurà escoltat l’opinió de gent pròxima i fidel. No hi ha ni una sola decisió que no haja estat meditada pel cap del llinatge, segurament amb el consens d’amics, parents i fins del mateix duc. Sens dubte també d’Elionor de Ripoll, perquè de seguida, davant del mateix notari, Guillem Ferrer, i dels mateixos testimonis, estén un altre document semblant al del seu espòs, per fer la donació a Ausias de 25.000 sous dels 40.000 del seu dot, empesa així mateix per l’amor matern i l’obediència filial. El lliurament està sotmès a condicions similars, perquè ella reté els diners mentre viurà, i Ausias haurà de separar 15.000 sous per a Peirona, la qual, una vegada més se’ns recorda, «nostre senyor Déu ha feta de paraula freturosa, com sia sens paraula», per constituir-li un dot, encara que si el casament no es produïa, passarien a l’hereu que en el seu moment Elionor designaria –Ausias–, amb l’obligació inherent de transferir a Peirona 500 sous cada any per a la seua manutenció.

      Per fer efectives ambdues donacions Alfons el Vell ha donat el seu consentiment i les ha signades, en sobrepassar cadascuna els 5.000 sous. Però encara queda un últim pas per tancar el conjunt d’acords que impliquen els dos Marc solters amb perspectives d’esdevenir, l’un o l’altre, el cap del llinatge: Pere el Jove signa els capítols matrimonials amb Constança Cifre, d’acord amb el consell familiar que va instituir el seu pare, el pelegrí malaurat de Terra Santa. Però és l’avi qui du directament les negociacions com a procurador del seu nét. Els 50.000 sous del dot revelen la solvència dels Cifre i la preeminència dels Marc, que hi afegeixen el lloc de Verger, les alqueries de la Cremadella i el Real, una casa a Gandia i 10.000 sous en moneda, béns tots ells concedits per mossèn Pere. L’emancipació d’Ausias i la boda de Pere, doncs, formen part d’un mateix pla domèstic que, ideat pel cap de la branca valenciana, requereix la necessària divisió dels béns territorials per salvar la integritat dels dominis centrals de Beniarjó. La fragmentació havia d’afectar la fortuna de la família, en particular la d’Ausias, que mai no podrà atènyer les esplèndides disponibilitats monetàries del seu progenitor. Amb tot, el futur de la família ha quedat ja perfilat en les seus línies primordials.

      Quan mossèn Pere Marc es disposa, el 9 de desembre de 1410, a dictar al notari les clàusules testamentàries ja està fet el més important. A Cotalba ha manat erigir una capella i, sobretot, ha traspassat la senyoria sobre Beniarjó a Ausias. És l’última ocasió en què podrà gratificar els qui lleialment l’han servit, repartir uns diners entre la família, inclosos els Marc barcelonins, nomenar Elionor tutora de Peirona i aclarir deutes pendents, com ara el que li reclamaven les «nebodes», filles de la seua germana Bartomeua. Per cancel·lar qualsevol deute, decideix construir-li una tomba en la capella de Sant Marc de València, on també faria traslladar les despulles del seu germà Arnau. Els marmessors donarien compliment al seu desig, com testimonia el rebut del 20 d’octubre de 1414, per un import de 212 sous, que Pere Balaguer –el pedrapiquer que havia aixecat les Torres de Serrans i aquest mateix any remata la decoració del cos superior de la torre del

      Miquelet de la catedral de València–, cobra per mans del canvista Gerard Traver per haver obrat aquesta tomba, seguint la voluntat de l’espòs d’Elionor de Ripoll, ratione fabricandi unam tombam et ratione lapidum dicte tombe quam feci et operari ac posui in capella Beati Marchi sedis Valentie, iuxta ordinationem dicti testatoris, ut in suo ultimo testamento continetur, consigna per escrit el notari Andreu Julià.

      El que no havia previst era que el seu nét reaccionara contra l’exclusió d’esdevenir el cap del llinatge amb la dràstica resolució d’abandonar el cognom Marc i abraçar el Vilarig matern, ara que també els oncles Bernat, Jofre i Guillem nodreixen la nòmina dels nobles més acostats al duc Alfons el Jove. En arribar la notícia a casa dels Marc, l’avi s’apressa a afegir un codicil al testament per advertir-lo que aquesta actitud no compta amb la seua aprovació: «com a mi sia estat dit que certament mossèn Pere Marc, nét meu, ha dit que, si jo era mort, que es mudaria lo cognom e es diria Vilarig, la qual cosa a mi és estat e és molt greu desplaent». Només acceptaria el canvi si el seu nét accedia a una herència –la dels Vilarig, lògicament– millor que la que li havia fet arran del seu casament amb Constança Cifre: «si ja no ho fa per alguna herència que val·la tant o més com la substitució que jo li faç de mos béns, en tal cas a mi plau que el dit nét meu lleixe lo dit cognom de Marc e prenga altre cognom». I si persistia en la renúncia als Marc tot i una herència de menor entitat, el conjunt dels béns que li havia donat passarien a Ausias o, en el seu defecte, a la branca de l’Eramprunyà. Les coercions del llinatge vencen les vel·leïtats centrífugues dels seus membres. Però no hi ha gaire temps tampoc perquè les desavinences congrien una ruptura definitiva: l’11 de setembre de 1413 ja ha mort Pere el Jove donat que Violant, la mare, figura com la seua hereva universal. Violant ja havia exercit aquesta tasca abans: el 31 de desembre de 1409, pocs mesos després del seu casament amb Constança Cifre, Pere el Jove s’havia allistat en la companyia de Guillem Ramon de Montcada amb l’objectiu de combatre a Sardenya i calia prendre totes les precaucions abans de partir, és a dir, fer el testament i nomenar la mare hereva del seus béns.

      Pere Marc, però, mor abans que el seu nét. L’agonia el sorprèn a Balaguer, els dies que Ferran d’Antequera estreny el setge contra Jaume d’Urgell per posar fi definitivament a la seua revolta i a les pretensions al tron de la Corona d’Aragó. Alfons el Jove, en assabentar-se del seu estat, li envia cent florins «graciosament per socors de sa malaltia», com queden consignats en els albarans del seu dispenser. Per descomptat que mossèn Marc, a la seua edat, no s’afegeix a les tropes reials com a guerrer, com potser ho fa el seu nét, sinó que deu anar-hi com a ambaixador del duc de Gandia, en una missió molt delicada si Alfons el Jove hi tramet un home amb més de setanta-cinc anys que ja havia renunciat a la procuradoria general. El 7 de juny de 1413 es produeix el traspàs, i l’agost de l’any següent la família aconsegueix del Trastàmara l’autorització perquè les seues despulles tornen a terres valencianes.

      Amb la mort de Pere Marc, precedida un any abans per la d’Alfons el Vell, desapareixen els dos protagonistes principals de la Gandia de l’últim terç del segle XIV i primeries del XV. Tota una època de sublimació cavalleresca, de guerres ferotges i de llices eròtiques, perbocades en les cobles del lleial i eficient procurador general del duc, s’extingeix ben de pressa, a pesar que perdure una mica més fins la mort d’Alfons el Jove el 1424. Quan les responsabilitats comencen a encalçar Ausias, emancipat a tan tendra edat per son pare, el petit món local de Gandia, però també el de tot el país sencer, avança per noves dreceres, lògicament imprevisibles als ulls d’aquell adolescent perspicaç. En qualsevol cas, la infantesa d’Ausias ha durat ben poc: als nou anys