Ausias Marc. Ferran Garcia-Oliver

això havia succeït amb el mateix Joan Marc, durant algun temps criat en la casa i cort del senyor de Gandia. Convenia formar la joventut nobiliària en ambients propicis per a la instrucció militar i l’aprenentatge d’uns valors i costums propis. Sovint aquesta prompta eixida de la llar es feia a casa de l’oncle –del patruus–, com sembla que s’esdevindrà ara, donat que Joan assigna «en tudor e curador» del primogènit i de la resta dels fills «lo reverent senyor frare Berenguer Marc, mestre de Montesa, oncle meu molt car dessús nomenat, suplicant e pregant aquell molt carament aitant com pusc e sé que l’administració de la dita tutela e cura dels dits hereu, e fill, e fills meus e béns llurs li plàcia acceptar e en si rebre. E lo dit hereu meu universal e los altres fills meus mascles e fembres, nats e naixedors, e los béns llurs li plàcia e sia sa mercè tenir en sa protecció e guarda, e que els sia en lloc de pare. E aquells e los béns llurs li plàcia ben tractar, regir e governar, administrar, demanar, mantenir e defendre, segons que jo en ell molt confiu e he gran confiança». Joan Marc ja pot partir tranquil a complir el somni de la seua «empresa», el romiatge perillós al lloc més sagrat del cristianisme. Ha deixat ben nuats els fils del llinatge, l’educació del primogènit, la cobertura per als altres fills, la tasca de la mare i el tutor i la discreta però ferma supervisió de tot a càrrec de Pere Marc. Al cap de dos anys, el 23 de febrer de 1398, arriba a Gandia la notícia «que eren passats sis meses poc més o menys de la mort del dit testador, qui fama vera nuncia havia finits e closos sos dies en la ciutat de Nicòsia del realme de Xipre, anant a la Terra Santa de Jerusalem». El notari acudeix a casa de Joan Marc per publicar el testament en presència dels marmessors, els cavallers Joan Roís de Corella i Joan de Cabrera, i de Violant de Vilarig, l’esposa, la besàvia Seguina, l’àvia Alamanda i Jofre de Vilarig, «acostades persones al dit testador». Pere Marc se n’absenta perquè, «prevengut de greu dolor d’aital novella, no volc ésser a la dita publicació».

      Continuava la mort segant arran els fruits dels Marc. I mentrestant quedava pendent la concepció d’un altre baró, tal com Joan li havia demanat al seu pare. Elionor i Pere hagueren d’intensificar la tasca generativa, i a la fi, algun dia de 1400, el plor d’una nova criatura trencava el dol de la casa del carrer Major de Gandia. Ara bé, tot i que el nadó, al qual posen el sorprenent mom d’Ausias, alleugeria les quimeres familiars, difícilment podria reemplaçar el buit deixat pel primogènit de la branca valenciana dels Marc.

Sant Jeroni de Cotalba

      udulaments e plors, en lloc de cants

      En tot llinatge poderós hi ha una geografia que l’identifica. L’Eramprunyà i Beniarjó són els territoris pairals dels Marc que avalen la condició nobiliària. La memòria familiar es construeix entorn d’aquests llocs, en el sentit que el mite de l’origen i l’ascensió fins als rengles nobiliaris es vincula a una «terra», a un «alberg», a les jurisdiccions inherents. El destí dels Marc es precipitaria al desastre si mai aquestes peces medul·lars del senyoriu anaven a raure en mans alienes. Hi ha una altra geografia que, tot i ser menys essencial, dóna llum de les actituds i els comportaments de la cavalleria, que són alhora un codi, una mena de religió del grup domèstic. Sant Jeroni de Cotalba emergeix com un d’aquests indrets secundaris però significatius en la història dels Marc, en particular aquella que gira entorn dels ritus del traspàs.

      Des que Gandia és l’eix dels vastíssims dominis d’Alfons el Vell, la densa noblesa comarcal que el serveix fretura d’intercessors pòstums i reputats per al trànsit, sempre incert, al més enllà. Mai els cistercencs de Valldigna no han atret ni les almoines dels cavallers ni les seues despulles. Els monjos blancs dediquen un escreix d’energies a bastir una abadia poderosa, per comptes de fer de la clausura raó exclusiva d’una tria vital, i tot just Gandia apareix com un dels seus adversaris permanents per raó de les àrees limítrofes que separen els termes respectius, riques en aigües i pastures. Si el benedictisme bé es pot dir que pertanyia al passat, tampoc la xarxa conventual dels ordes mendicants no cobreix la vila. Dominicans i franciscans busquen ciutats populoses per a construir els seus convents. Les úniques que hi arrelen, de manera precària i tardana, són les monges clarisses. Amb tot, quan el segle XIV toca a la seua fi, els laics ja tenen massa motius per a la desconfiança en uns ordes mendicants allunyats del primitiu programa d’austeritat i pobresa. ¿On soterrar, doncs, els cossos dels venerables cavallers i les nobles dames per al descans etern? La manca de llocs adients per a la seua condició els havia de neguitejar.

      Les lloses de l’església parroquial de Santa Maria, o el fossar adjacent, són feu funerari dels pocs mercaders i de la massa d’artesans, menestrals i llauradors. La mort és democràtica, però no convé barrejar els ordines. El darrer moment, en conseqüència, l’aprofiten els grans per a insistir en les jerarquies mitjançant un llenguatge, uns gestos, uns objectes i unes obres materials propis de la seua classe i només a l’abast d’uns «pressupostos» elevats per l’ànima.

      Descartats els cistercencs, els ordes mendicants i el clergat local, urgeix trobar un espai digne per a la noblesa local, regit per nous campions de la fe que, gràcies a les seues pregàries fervoroses, siguen capaços de transmetre la suficient tranquil·litat espiritual per iniciar l’últim viatge cap a la glòria eterna del paradís. L’oportunitat es presenta a Alfons el Vell cap a 1387, quan una notícia sembra de por i perplexitat els pobles de vora mar del seu senyoriu. Una nau de moros havia segrestat en una ràpida incursió nou jerònims de la plana de Xàbia, que fins feia ben poc havien viscut com a ermitans en coves, abans de sotmetre’s a la disciplina de la regla de sant Agustí. L’islam continua colpejant els santuaris de la cristiandat, perquè en preveu el desassossec subsegüent, com també l’infal·lible i alt rescat si l’operació acaba amb la captura de serfs de Crist. El succés desventurat evidencia també que la línia de la costa i el sud del regne continuen sent els més vulnerables a les falconades que tenen per objectiu segrestar cristians. Contra aquesta eventualitat els mercedaris s’han especialitzat en la redempció de captius, i cada vegada més proliferen les almoines testamentàries dels particulars amb la mateixa fi, però el perill roman i mai no podrà ser conjurat del tot.

      Alfons el Vell decideix rescatar els frares, confinats a Bugia. Els costos passats de la guerra, la reconstrucció del senyoriu i la minva de les rendes havien frenat les despeses extraordinàries, però és al comte de Dénia al cap i a la fi a qui corresponia la protecció d’aquells dissortats, ja que vivien de la pregària als seus dominis, i seria vergonyós que uns homes sants quedaren per sempre més en mans d’infidels. Mentre desembossa un suma elevada, entusiasma els seus quan els comunica la determinació de donar als frares no sols terres més segures dins el terme del castell de Palma, sinó a més de construir-los un monestir. El 1388 obté la llicència episcopal i dos anys més tard enllesteix la compra de l’alqueria de Cotalba, a uns cinc quilòmetres de Gandia, que de seguida traspassa als jerònims. Les obres, costoses, van a poc a poc. El 3 de març de 1402 encara mana al seu col·lector de les rendes que lliure a Pere Marc 2.000 florins d’or, «com nós hajam fort a cor ab sobiran desig que les cases de capítol, de la llibreria e de la infermeria del monestir de monsènyer Sent Jeroni fossen fetes e acabades en aquest estiu primvervinent. E sobre açò, per mils venir la dita obra a acabament, siam en pacte e convinença ab mossèn Pere Marc, nostre general procurador, de donar-li, per portar a perfeta fi la dita obra, dos mília florins d’or de la llei d’Aragó..., seguint la forma e tenor d’uns capítols entre mi e lo dit mossèn Pere Marc per raó de la dita obra fets e concordats». El pare d’Ausias, en efecte, dedica moltes de les seues hores a supervisar el sempre difícil naixement d’una comunitat monàstica i la construcció de l’edifici.

      El rigor, la disciplina, la severitat jerònima són atractius irresistibles per als fidels atribolats, en temps de grans commocions i de desorientació també a causa del Cisma, que ha escindit la cristiandat en dues obediències, Roma i Avinyó. Ara bé, Sant Jeroni de Cotalba, almenys durant les tres o quatre primeres dècades, restringeix l’accés als que vénen a demanar sepelis, misses i sufragis. El filtre nobiliari i si més no el de la riquesa i la consideració social és tan estricte com la regla. Arran de la fundació l’estament militar s’apressa, doncs, a desplegar un conjunt de rituals funeraris per singularitzar-se com a grup privilegiat, separat dels «hòmens de vila» per l’abisme