Ausias Marc. Ferran Garcia-Oliver

de la present ciutat, e per natural e originari d’aquella és hagut, tengut e reputat per tots los coneixents aquell». Aquesta afirmació categòrica contrasta amb la de la part acusadora, en sostenir «que lo dit mossèn Ausias Marc és nat en la dita vila de Gandia o dins los térmens generals del dit ducat de Gandia» i, per tant, la jurisdicció del delicte pertany al governador del regne. Feia cinquanta-vuit anys del naixement del poeta, i la manca de documents acreditatius, permet al procurador d’Ausias al·legar qualsevol pretext amb l’objectiu d’allargar el plet i eludir la severitat de la cort de la Governació. Les estratègies de la defensa i de l’acusació, basades literalment en tergiversacions i falòrnies, són recursos habituals en els processos judicials. Paràsits de totes les corts, aquests picaplets fan servir un argot abstrús, farcit de llatinismes i tecnicismes, la coherència gramatical del qual de vegades es ressent escandalosament. No sorprenen els vituperis amb què els cobreix Francesc Eiximenis en el Regiment de la cosa pública, perquè «per llur pròpia astúcia, faran prolongar lo plet o faran perdre gran dan a la part».

      Molt abans d’aquest assumpte tèrbol que tindrà el fill de Pere Marc contra les cordes de la justícia reial, un 24 de juliol de 1419, quan, donzell encara, és a punt de fer-se a la mar en l’estol d’Alfons el Magnànim, redacta un breu testament per tal de preveure una vegada més l’infortuni, tal com havia procedit el seu germanastre Joan feia vint-i-tres anys. El jove Ausias prega al sastre Jaume Vaquer, al paraire Bartomeu Pelegrí i al llaurador Joan Soler, veïns de la vila de Gandia, perquè hi signen com a testimonis. El notari, Guillem Ferrer, els interroga «si coneixien lo dit testador», i «concordadament» responen «que hoc, e jo, dit notari, ab aquells, el qual havien vist criar en la vila de Gandia de fort poca edat ençà, e coneixien bé e havien conegut l’honorable mossèn Pere Marc, quondam pare de aquell, e la honorable madona Elionor, sa mare».

      Més que discernir el lloc en què ha vingut al món, l’important en la història familiar passa per remarcar l’èxit de l’infantament, i parar atenció a la singularitat que envolta Ausias des del baptisme, en realitat des de la seua mateixa concepció. El seu pare sembla que així ho entén quan no acudeix al repertori dels noms familiars. Bé és veritat que ja estaven esgotats els de Pere –si més no per la seua filla Peirona–, Jaume i Joan. Encara quedava a disposició Berenguer, però així havia batejat un esclau i ja no comptava entre les preferències patronímiques cap a les acaballes del segle, de manera que cada vegada esdevé més rar el seu ús. Ausias és tota una novetat als Països Catalans, malgrat que a Gandia, quan naix el fill d’Elionor de Ripoll, hi ha un prohom que ja el du: Ausias Antic. El nom prové d’Eleazar de Sabran, un noble provençal que des dels deu anys es lliurà a la virginitat nupcial convençut per la seua esposa Delfina de Glandenez, tan jove com ell. Amadeu Pagès va suggerir que un home com Pere Marc no pogué resistir la fascinació d’un sant que complia els principis de l’amor pur. És possible això, però tant com el fet que Eleazar respon –igual que Francesc, Roc, Clara, Domènec o Caterina–, a l’aura dels nous herois de l’espiritualitat, aquells que havien vençut les temptacions i els nous pecats de la concupiscència i l’avarícia del món urbà. Siga com vulga, l’originalitat sonora del nom va permetre al seu fill escriure el contundent i identificatiu:

      jo só aquest, que em dic Ausias Marc

      Però el menut de la família s’esmuny per un laberint de silencis. El nen en l’Edat Mitjana és la veu absent, segrestada permanentment per la dels adults. Hi ha historiadors que arriben fins i tot a negar la realitat de la «infància» al llarg dels segles que precedeixen el Renaixement i la formació de la «família moderna». Hi al·leguen la curtedat d’aquesta etapa biològica, des que la criatura deixa els braços de la mare i fa les primers passes fins que els majors el reclamen per al treball o les obligacions pròpies de la classe a què pertany. Però, com la dona –o els vells– l’infant hi és present i de tard en tard trenca el silenci de la seua condició de marginat.

      Al xiquet de bolquers que acaba d’arribar al món l’envolten seguretats. No ha de témer pel futur, tan sols les urpades de les malalties cruels que devoren els nadons. La família protegeix el nou hereu i creixerà sense que li falte res. ¿O potser sí, el pit de la mare? Segurament Ausias és donat a dida, com és habitual entre la progenitura de la noblesa i dels prohoms. Cal que les mares estiguen disponibles promptament per a nous embarassos, però també cal tenir cura del propi cos i atendre les convencions socials. La genealogia dels Marc confirma les fillades prolífiques, dels que van sobreviure bàsicament, perquè, com passa amb Jaume, el germanet d’Ausias, la mort s’endu més d’un nodrissó i fadrí petit del llinatge. Tant si Elionor decideix consagrar-se a la criança com no, Ausias no patirà cap de les mancances almenys materials –les afectives resulta impossible discernir-les– de les llars de la menestralia de la vila. Com a fill del grup exquisit dels privilegiats, no haurà de guanyar-se la vida en un ofici miserablement remunerat i sense protecció paterna. Gràcies a la cobertura familiar aboca les seues energies en una profitosa formació personal, que en l’estricte àmbit escolar hi ha sospites raonables per imaginar-lo superior a la de la resta dels cadells de la cavalleria.

      Un abisme separa la infantesa del fill d’un noble de la d’un menestral de Gandia. Si al primer l’alleta una mare mercenària, perquè comptat i debatut també la pot pagar, a l’altre l’alleta la seua pròpia mare. És així com es creen uns primers lligams afectius, tot i que en molts casos interromputs quan els pares el posen a treballar en una casa aliena. Se’n va per mitjà d’un contracte d’«afermament» amb l’objectiu d’aprendre un ofici, i de pas allibera la càrrega familiar. Sort dels qui troben col·locació en la vila, perquè la porta a una destinació llunyana sempre queda oberta en funció de les disponibilitats del mercat laboral. Amb les filles passa el mateix, però ara es tracta d’aconseguir un modest capital al cap d’anys i anys de treball, amb el qual pagar-se elles mateixes el dot preceptiu per a casar-se.

      Les responsabilitats domèstiques, per contra, no tarden a recaure sobre Ausias. El seu pare pressent que s’acosta el dia que haurà de retre el compte final més important. Un home tan previsor com ell vol deixar ben nuat el demà dels seus fills i del senyoriu, una decisió que implica nomenar-lo hereu seu en detriment del nét Pere Marc el Jove. Uns dotze anys més gran que Ausias, no és estrany que el primogènit de Joan Marc es considere amb més drets que el seu oncle, un brot tardà a qui l’atzar li ha atorgat immillorables opcions, després de la mort de tots els seus germans mascles i sobreviure tan sols una germana sordamuda sense cap possibilitat d’accedir al patrimoni familiar. Però el cap de la parentela, mossèn Pere Marc, s’avança a qualsevol disputa que poguera germinar entre el fill i el nét amb la signatura de tres documents consecutius i decisius per al futur de la família, tots fets un mateix 8 de gener de 1409 a la vila de Gandia.

      Primer que res, compareix davant del justícia per sol·licitar l’emancipació del seu fill, d’edat d’uns nou anys, in etate novem annorum parum plus vel minum existentem. En l’acte, revestit de solemitat, Pere Marc té entre les seues mans el petit Ausias –tenendo Ausiam March, filium suum legittimum et naturalem et venerabilis domne Elionoris, uxoris sue, inter manus ipsius Petri March–, mentre pronuncia un seguit de paraules per les quals l’allibera de la pàtria potestat –a manu mea eycio et a patria libero perpetuo postestate et omnes a vobis descendentes. D’ara en davant Ausias podrà realitzar tota mena de contractes civils, inclosos testaments i codicils, sense cap mena d’impediment legal. Però, atès que és encara menor d’edat, maioris octo annorum minorisque novem annorum, és imprescindible, tal com exigeixen els Furs, el nomenament d’un tutor i curador de la seua persona i els seus béns. Per aquesta raó, Pere Marc procedeix, en un segon pas, a demanar-ne un al justícia en la persona de Joan de Cabrera, oncle d’Ausias i que ja havia fet de marmessor del testament de Joan Marc.

      Fetes l’emancipació i la tutoria, Pere Marc ja pot procedir al més important de tot, com és el lliurament de béns a Ausias, dut per l’amor patern i en tant que fill obedient, tanquam filius obedientie michi carus, paternali amore ductus, fórmula protocol·lària però que traspua al cap i a la fi el sentiment real de l’amor –feudal– del pare envers el fill, propiciat per l’obediència d’aquest. Així, li traspassa la titularitat del lloc de Beniarjó i l’alqueria de Pardines; la casa amb l’hort contigu de