Ausias Marc. Ferran Garcia-Oliver

no sabrem el grau d’afecte entre un pare i un fill amb personalitats tan fortes com Pere i Ausias. Entre l’un i altre hi havia la distància de més de seixanta anys. Massa per a la confiança, l’entesa, les paraules instructives. A la incompatibilitat generacional s’afegeix l’adscripció a dues èpoques no sempre homologables. L’un era un home del Trescents, l’altre del segle en què el rostre i les entranyes del país canvien: l’elecció del català en lloc de l’occità que havia fet servir Pere Marc per a la manufactura literària és una primera distància presa per Ausias. Ara bé, al marge de l’estima o no entre ambdós, les lleis del parentiu i del llinatge són les que realment hi compten. Quantes famílies han quedat destruïdes per l’arrogància dels fills, quan s’aparten dels desigs o dels manaments paterns, reclamen herències abans d’hora, obren al seu albir, i fins i tot amb una mostra d’orgull censurable volen abandonar el cognom patern!:

      Clarament és desobedient fill

      qui murmuran per lo pare treball:

      si l’apetit d’obediència fall

      a la raó, la pau és en perill.

      L’«amor», que sens dubte n’hi havia entre tots dos –«un hom és tal que ama per natura son fill», dirà Ausias en versos de senectut– esdevé obediència i subordinació en el fill, i esperança en la continuïtat de la casa en el pare. Mossèn Marc plorà la desaparició de Joan: era el primogènit, el futur absolut, la baula de la cadena que encetà Pere l’Antic. Amb ell l’entesa era plausible, li era més pròxim per edat i segurament per la forma de pensar, i en moltes oportunitats apareixen plegats en operacions econòmiques i altres assumptes civils. Això fou impossible en Ausias, en l’educació del qual ben poc hagué d’immiscir-se.

      L’orfe de pare, però, no ha de passar cap ànsia. Té una mare, Elionor de Ripoll, que li administra els béns, un tutor, Joan de Cabrera, que vigila la seua instrucció, i un duc, Alfons el Jove, que ha rebut el prec de Pere Marc de protegir-lo. En tot el regne no hi ha altre lloc, llevat de poques cases senyorials de València, com la cort ducal per pujar la mainada de la cavalleria. Els plançons dels Marc, Vilarig, Cifre, Cabrera o Roís de Corella hi assimilen els gestos, una forma específica de parlar, les jerarquies, el protocol, l’etiqueta.

      També hi ha temps per aprendre les danses, els jocs de daus i de naips, els escacs, la pilota, l’esgrima, l’equitació i la cacera amb ballesta o falcó. Un «deport», el de la falconeria, que aviat tocarà les fibres íntimes del jove donzell Ausias. Molts comparteixen els mateixos mestres i són armats cavallers el mateix dia en cerimònies fastuoses. Això no s’oblida mai, perquè els han fet germans d’armes. En el cercle restringit nobiliari escullen procuradors per representar-los arreu, cerquen tutors per als orfes, marmessors per als qui han perdut els progenitors. L’amistat la reforcen quan ordeixen matrimonis, com els dels Marc amb els Cifre o els Vilarig. Les bodes poden servir, a més, per restrènyer també vincles vassallàtics, o si més no és el que fa el duc Alfons el Jove amb Aldonça Marc, la filla del malaguanyat Joan Marc, que es casa, com el seu germà Pere el Jove, el primogènit, amb el consentiment del consell familiar integrat per la mare Violant, l’àvia Alamanda i els oncles Bernat, Jofre i Guillem de Vilarig. Aquesta endogàmia s’extingeix per complet en el si de la menestralia.

      Entre els fills dels artesans la família natural sovint és reemplaçada per una altra, comandada per un patró amb el qual han d’aprendre l’ofici. Les relacions disten de ser idíl·liques perquè la desconfiança és més aviat el que nua l’amo i el macip. El treball és dur, les remuneracions miserables i els càstigs corporals habituals en un ambient on s’han polvoritzat els afectes. Les fugides dels joves inquiets es converteixen de vegades en l’única eixida possible. Des que els pares abandonen el fill o la filla en un altre llar, no hi ha més escola que el carrer, l’ofici, els jocs compartits amb els altres companys i companyes de colla i aventura, mentre el matrimoni siga un horitzó esborradís. Francesc Garcia, un adolescent de 15 anys, i Pere Pasqual, una mica més major que ell, tots dos escolans de l’església de Gandia, reconeixen la «gran e singular amistat e amor que era entre nosaltres, així com si fóssem germans, burlant, trufant e jugant cascun jorn e sovent abdós de trufes e jocs puerils». Però un dia de novembre de 1419, en Pere, «prenent del morter calcinós que era en la dita ecclèsia, per causa de l’obra que es fabrica de present en aquella, e tirant del dit morter calcinós ab la mà al dit Francesc, per semblant que ell feia ab mi, per desastre li haja donat la cara, de què sortí del dit morter calcinós en l’ull dret d’aquell, lo qual ull lo dit Francesc Garcia haja perdut per causa de la fortor del dit morter calcinós». A pesar del clam al justícia, ambdues famílies signen la pau en poder del notari Joan de Llorca, atès que el cas «s’és tengut desgraciadament e ocasionada mitjançant trufes, burles e jocs de mans dels sobredits e no de grat ni de certa esciència, ni menys per oi, malvolença, rancor, desamistat ni mala voluntat». Els «jocs puerils», doncs, s’allarguen fins ben entrada l’adolescència, però és la tragèdia la que ha rescatat per a la història els menors d’edat.

      En altres jocs s’exercita Ausias, sens dubte assabentat de la desgràcia de Francesc, perquè a Gandia tothom es coneix i el dic de la condició de cadascú contínuament és desbordat per una malla social promíscua. Entre les amigues de Peirona hi ha, també, jovenetes senzilles de la vila sense la marca de la riquesa i el renom local. L’educació selectiva, una mentalitat cavalleresca i les àrees de sociabilitat fonamentalment nobiliàries no barren les portes, en efecte, a contactes fecunds i assidus amb el carrer. Ni l’infant ni l’adolescent Ausias són presoners de l’alberg pairal o del palau del duc. Com a futur senyor ha de saber com es parla a un llaurador o a un teixidor, quines són les olors i vociferacions usuals, com es viuen les festes del Corpus, la de Carnestoltes o les follies del Rei Pàixero, quins són els costums dels moros i dels conversos jueus, que fins 1391 tenien oberta una sinagoga ben a prop de casa seua. Al carrer s’aprèn tant com als llibres, i per això els seus veïns, des que deixa el bressol i es val per si mateix, l’han «vist criar en la vila de Gandia de fort poca edat ençà». Els temps gòtics exsuden barreges de classe, interferències culturals, molts llenguatges de signes i símbols compartits.

      En la instrucció de les armes, però, sí que funciona la barrera de l’estatut nobiliari. És amb els donzells que pul·lulen entorn del palau que aprèn el maneig de l’espasa i altres artefactes ofensius i defensius, les escaramusses, el vocabulari de la batalla, sovint tan a prop del de l’amor. La carrera militar dels fills dels cavallers comença molt prompte. N’hi ha que als 14 anys, potser abans i tot, ja acompanyen els seus pares i germans més grans i als 17 ja són capaços de dirigir petites comitives armades. Francesc Gilabert de Centelles als 12 anys figura junt amb son pare Bernat, el comte d’Oliva, en l’armada de 1420, en la mateixa que s’embarca Ausias, i en la primera incursió napolitana. La fascinació per la guerra, doncs, les actituds violentes i provocatives, un orgull de casta, els impregna a poc a poc. És ara sobretot quan Ausias es familiaritza amb un llenguatge bèl·lic, que es convertirà en una presència constant en la seua obra:

      Mal consellat, mon cos volc prendre llança

      e, ple de paor a ses armes volc noure,

      mas pres consell que les tornàs al foure:

      prenint escut, armes d’ofendre llança.

      A la cort local dels ducs, els joves de la noblesa es fan «homes», i això implica la iniciació sexual, que no efectuen amb la mediació impúdica del bordell, com els menestrals, sinó acudint als favors del nodrit servei domèstic. De pas proven els ardits de la seducció que els inocula la literatura i els manuals de cavalleria imprescindibles per a tota bona formació. En aquests ambients dominats pels joves en què tant es valora la força, fent gairebé de la virilitat un culte, no fóra estrany secretes pràctiques eròtiques entre homes. Quan transcendeixen rumors d’aquesta mena, entre els assenyalats no hi falten membres de la noblesa. Si el «pecat contra natura» irritarà el poeta madur és pels casos que han arribat als tribunals i fins han merescut l’apunt memorialístic, com al Dietari del capellà d’Alfons el Magnànim. Ausias sabia el pa que s’hi donava:

      ¿què farà aquell cavaller sodomita

      havent