Ausias Marc. Ferran Garcia-Oliver

Marc confegí tres anys abans, tot i la redacció obeir a distints notaris, Ramon Agualada i Esteve Corts respectivament. El capital reservat per als funerals ateny els deu mil sous, tres mil més que Joan Marc, a causa sobretot de la construcció d’una capella sota la invocació de santa Caterina i sant Jaume, on els seus marmessors dipositaran «un escut llarg cavalleresc e bandera ab nostres armes o senyals, un estendard e tarja ab nostra divisa», i posaran sobre el vas «lo nostre bacinet ab sa careta e capmall, e la nostra espasa d’armes e los nostres esperons daurats». No oblida, com Joan Marc, «el drap d’aur bell e bon que sia forrat ab ses orles d’atzeitoní», ni els pobres, vestits per a l’ocasió amb gramalles i caperons de drap blau que acompanyaran el seguici fins a les portes de Sant Jeroni, ni per descomptat les misses. Però alerta contra qualsevol desbordament, de manera que «per senyal de nostra fi no sia fet alcun dol ni plant ni sia vestit negú de sacs, ni volem que hi sien escoats cavalls, ni bandera rossegada ni escuts trencats».

      Els testaments, en efecte, escandeixen l’èxit dels frares de Cotalba. Si els més poderosos hi aixequen capelles, on tan bé llueixen els estris de la seua professió militar –l’arnès, les armes, la bandera del llinatge–, d’altres hi lleguen donatius esplèndids a canvi de la sepultura en l’església. Familiars del fundador i els Marc figuren entre els primers que s’acullen als beneficis espirituals del convent. Però el desig de Joan que els monjos el vesteixen amb l’hàbit dels jerònims el dia que retrà l’ànima a Déu es malmet camí de Palestina. Mor, això sí, amb l’aura gloriosa del pelegrí. El 20 de març de 1398, poc després d’arribar la notícia a la vila, el prior Arnal Cortal rep 200 sous per dues-centes misses de rèquiem per l’ànima del difunt, de les mil que havia manat celebrar al seu testament. Els protocols notarials consignen altres pagaments: al menoret fra Guillem Gralla de València 110 sous per cent deu misses, o als preveres de Gandia 116 sous i 8 diners per altres tantes cent misses.

      El dolor de Pere Marc per la pèrdua del seu primogènit és immens. Però la vida continua i un cavaller com ell ha de demostrar coratge en els moments de prova. Entre les responsabilitats que no pot eludir hi ha la de vetlar pels interessos del monestir de Cotalba, tasca que li ha encomanat expressament el seu senyor. Ell és l’home pont entre els frares i la clientela nombrosa que els sol·licita. El 21 de febrer de 1401, mossèn Pere rep dels marmessors de la seua cosina Joana Roís de Corella, que són el seu espòs Bernat Domènec i el seu germà Joan Roís de Corella, cavallers, l’un de Xàtiva i l’altre de Gandia, 6 florins d’or en concepte de la retribució a catorze frares que ell mateix féu portar a Gandia per solemnitzar els actes fúnebres de la difunta, pro caritate portione sive salario quatordecim fratrum conventus et ordinis Beati Geronimi, constructi in Cotalba, termini de Palma, quos ego feci venire de dicto eorum conventu huc ad villam Gandie in die sepulture dicte defuncte, et interesse ad missam et sepulturam dicte defuncte, consigna per escrit Esteve Corts.

      La tardor de 1412, Constança Cifre, la dona de Pere Marc el Jove, fill de Joan i nebot d’Ausias, deixa a Sant Jeroni 300 sous per altres tres-centes misses. I com havia obrat el pelegrí de Terra Santa, el seu pare, mossèn Pere Marc, escull també les mateixes lloses per a la sepultura, on havia tingut cura de construir una capella per a la família. No pot procedir d’una altra manera l’home que ha sotjat l’engrandiment del monestir. De les mil misses que preveu, les cent primeres les encarrega als frares predicadors de Barcelona, «en la capella de mon avi e de mon pare», cent més als frares predicadors de València, «en la capella dels Esplugues on jau ma mare» i altres cent en la capella de Sant Marc de la catedral de València. La darrera mostra d’agraïment cap als progenitors, fins al prohom que enaltí el llinatge, esdevé record, que no és poc en un món on les filiacions s’esvaeixen amb massa freqüència. Pere, «en edat seneril pervengut», mostra molta més sobrietat que el seu fill Joan en les solemnitats que envolten el seu adéu al món. Junt amb el preceptiu aniversari, tan sols es limita a donar drap negre als seus servidors per vestir-se de dol, tot demanant-los que no «rosseguen les gramalles per terra». A part, destina 4 sous a «tot capellà que irà a Sent Jerònim lo dia de la mia sepultura a fer l’ofici», on els frares del convent cantaran quatre-centes misses, i petites almoines a l’hospital de Gandia i a la seua confraria de Santa Maria, més la promesa d’«ésser donats lo jorn de la mia sepultura a tots los pobres, ço és, a cascú, per amor de Déu, un sou, e als fadrins qui portaran los ciris o brandons, a cascú, tres diners, e lo dia de l’aniversari, a cascú pobre, sis diners».

      La tradició familiar del soterrament a Sant Jeroni s’interromp després de Pere Marc. Per bé que Isabel Martorell i Joana Escorna, les dones d’Ausias, sí que l’escolliran, són dones que no pertanyen al llinatge. Elionor de Ripoll, en canvi, tria el fossar de l’església de Santa Maria de Gandia, «en lo vas apellat dels bracers». La separació per sempre més dels seus, els Ripoll, dels quals no fa cap al·lusió al testament, com també del seu espòs Pere Marc, és un barem dels escassos afectes familiars, i en particular dels matrimonials, que covaven en el si de la noblesa medieval. Per a moltes dones l’autèntica llibertat d’acció s’acomplia amb la preparació del definitiu viatge al més enllà.

      Quan Ausias dicta el seu últim testament la situació moral dels jerònims s’assembla ben poc a la dels orígens, i que tant d’èxit els havia deparat. Comptat i debatut, succeeix el mateix que tres segles abans amb Cluny, dos amb el Císter i un amb els ordes mendicants: la contaminació secular i la minva del zel que havia impregnat els ideals inicials de pobresa. També és veritat que, amb l’extinció el 1424 de la branca dels ducs reials, la nòmina nobiliària de Gandia i els entorns acusa una reducció dràstica. La clientela dels jerònims passa llavors a ser liderada pels homes de la vila i fins i tot per pagesos acomodats.

      El poeta ni es plantejarà la possibilitat de tornar a la vila per al sojorn etern.

      2

Sí com l’hom ric que per son fill treballa

La vila de Gandia

      Places, carrers e delitables horts

      Una de les imatges que circulen encara amb força de l’Edat Mitjana és la de la immobilitat. Tothom quedava aferrat al seu lloc d’origen des de l’instant de nàixer. Ningú no es movia més enllà del seu poble, tant per la precarietat dels mitjans de transport, com per un seguit d’impediments que anaven des de la mirada rèproba contra els roders fins a les coercions dels lligams feudals, amb els quals els senyors nuaven els seus subordinats. Només transgredien la norma els malfactors, els pròfugs, els vagabunds, sempre hostils al treball en el taller o els camps, i els jueus, que per això mateix ja desvetlaven sospites. Si algú se n’anava de casa, tard o d’hora en tornava: el pelegrí, després de contemplar el lloc sagrat; el guerrer, bon punt acabava la campanya militar; el mercader, l’endemà de la transacció comercial, el pagès, així que havia venut o comprat el que li calia al mercat de la vila. La realitat, però, la realitat que cada vegada coneixem millor en el seu quadre més ampli i en els petits detalls reveladors, desmenteix el presumpte estatisme de la societat posterior a l’any mil. Europa occidental era un vast escenari en moviment, la de les grans colonitzacions que dilataven les seues fronteres, cap a l’est de l’Elba o cap al sud de la península Ibèrica en la lluita contra l’islam, i la de la incessant circulació interna d’homes i dones a la recerca de terra, ofici, casa, família i llibertat.

      La Corona d’Aragó perfila les seues fronteres com a resultat d’un desplaçament gegantí, aquell que du dels Pirineus al Segura, en un tràfec de gents i experiències vitals que la imaginació més poderosa és incapaç de recompondre, ni en la seua quantia ni en les seues peripècies. Els trasllats quasi sempre són ordenats, canalitzats a través dels solcs que la societat habilita als emigrants, bàsicament el senyoriu per als pagesos i la comunitat urbana, segregada en múltiples oficis i confraries, per als menestrals i tots els altres que la poblen. L’Estat, que reclama també els seus propis agents, dirigeix una operació que no té final, perquè mai no acaben d’omplir-se tots els buits. Els Marc són una més de les milers i milers de famílies que recorren l’itinerari de nord de a sud, cap a les terres fèrtils ocupades als moros valencians. Les raons per les quals trien Gandia per parar casa, arrelar i adquirir un senyoriu entren dins l’àmbit impenetrable de les decisions domèstiques. Més que