La bèstia humana. Emile Zola

negrós, on la fila d'alguns fanals de gas, plantats al llarg de la vorera, només arrenglerava estrelles borroses. Acabava de fer un ruixat, en quedava un hàlit d'una humitat glacial, escampat pel gran espai descobert que una broma feia recular fins a les petites clarors minvants de les façanes del carrer de Roma. Era immens i trist, negat d'aigua, puntejat aquí i allà per un foc sangonós, confusament poblat de masses opaques, les màquines i els vagons solitaris, els bocins de trens dormint a les vies del garatge; i, del fons d'aquest estany d'ombra, arribaven uns sorolls, unes respiracions gegantines, panteixants de febre, uns tocs de xiulet semblants a uns crits aguts de dones violentades, unes botzines llunyanes que sonaven, lamentables, enmig de la remor dels carrers veïns. Algú va donar ordres en veu alta perquè s'hi afegís un cotxe. Immòbil, la màquina de l'exprés perdia per una vàlvula un broll de vapor que s'enfilava dins tota aquella negror, en la qual s'esfilagarsava en petites fumeres, sembrant de llàgrimes blanques el dol sense límits estès al cel.

      A les sis i vint, van aparèixer Roubaud i Séverine. Ella acabava de tornar la clau a madò Victoire, en passar davant els lavabos, vora les sales d'espera; i ell l'empenyia, amb l'aire apressat d'un marit a qui la seva dona fa fer tard, impacient i brusc, el barret enrere, ella amb el vel cenyit al rostre, dubtant, com morta de fatiga. Un flux de viatgers seguia l'andana, i s'hi van barrejar, resseguint la fila dels vagons, buscant amb la mirada un compartiment de primera buit. La vorera s'animava, uns factors portaven cap al furgó davanter els carretons d'equipatges, un vigilant s'ocupava de col·locar una família nombrosa, el sotscap de servei donava un cop d'ull als enganxaments, amb la llanterna-senyal a la mà, per veure si estaven ben fets, collats a fons. I Roubaud havia trobat per fi un compartiment buit, dins el qual anava a fer pujar Séverine, quan el va veure el cap d'estació, en Vandorpe, que passejava per allà, en companyia del cap adjunt de grans línies, en Dauvergne, tots dos amb les mans al darrere, seguint la maniobra del cotxe que s'hi afegia. Es van saludar, es van haver d'aturar i conversar.

      De primer, van parlar de la història del sotsprefecte, que s'havia acabat a satisfacció de tothom. Després, d'un accident succeït al matí a Le Havre, i que el telègraf havia transmès: a una màquina, la Lison, que el dijous i el dissabte feia el servei de l'exprés de les sis i trenta, se li havia trencat la biela, just quan el tren entrava a l'estació; i la reparació havia d'immobilitzar allà, durant dos dies, el maquinista, Jacques Lantier, un paisà de Roubaud, i el seu fogoner, Pecqueux, l'home de madò Victoire. Dreta davant la portella del compartiment, Séverine s'esperava, sense pujar encara, mentre el seu marit fingia amb aquells senyors una gran naturalitat, alçant la veu, rient. Però hi va haver un xoc, el tren va recular alguns metres: era la màquina que empenyia els primers vagons sobre el que s'hi acabava d'afegir, el 293, per tal de tenir un cupè reservat. I Henri, el noi Dauvergne, que acompanyava el tren en qualitat de conductor en cap, i que havia reconegut Séverine sota el vel, havia impedit que la portella, oberta, li donés un cop, apartant-la amb un gest ràpid; després, excusant-se, somrient, molt amable, li va explicar que el cupè era per a un dels administradors de la Companyia, que acabava de fer-ne la petició, mitja hora abans de la sortida del tren. Ella va fer una rialleta nerviosa, sense motiu, i ell va córrer cap a la feina, deixant-la encantat, ja que sovint havia imaginat que seria una amant ben agradable.

      El rellotge marcava les sis i vint-i-set. Només tres minuts. De sobte, Roubaud, que guaitava de lluny les portes de les sales d'espera mentre conversava amb el cap d'estació, el va deixar per tornar al costat de Séverine. Però el vagó s'havia desplaçat i van haver d'anar a trobar el compartiment buit, una mica més enllà; i, girant-se, va apressar la seva dona, la va fer pujar amb una estrebada, mentre ella, dins la seva docilitat ansiosa, mirava instintivament enrere, per veure el què. Era un viatger que arribava amb retard, sense res més a mà que una flassada, el coll de l'abric blau alçat i tan ample, l'ala del barret rodó tan abaixada sobre les celles, que de la seva cara només es distingia, a la claror vacil·lant del gas, un xic de barba blanca. En Vandorpe i en Dauvergne s'havien avançat, malgrat el desig evident que el viatger tenia de no ser vist. El van seguir, però no els va saludar fins tres vagons més lluny, davant el cupè reservat, on va pujar de pressa. Era ell. Séverine, tremolosa, s'havia deixat caure sobre el seient. El seu marit li esclafava el braç amb una estreta, com una última presa de possessió, exultant, ara que estava segur que ho faria.

      Al cap d'un minut, tocarien dos quarts. Un venedor s'entestava a oferir els diaris del vespre, uns viatgers es passejaven encara per l'andana, acabant-se un cigarret. Però van pujar tots: se sentia venir, dels dos extrems del tren, els vigilants tancant les portelles. I Roubaud, que havia tingut la sorpresa desagradable de descobrir, en aquell compartiment que creia buit, una forma fosca que ocupava un racó, una dona de dol sens dubte, muda, immòbil, no va poder retenir una exclamació de veritable còlera quan es va tornar a obrir la portella i un vigilant hi va fer entrar una parella, un home gros, una dona grossa, que s'hi van instal·lar, tots sufocats. Estaven a punt de sortir. La pluja, molt fina, tornava a caure, negant el vast camp tenebrós que sense parar travessaven uns trens, dels quals es distingien només els vidres il·luminats, una fila de finestretes en moviment. S'havien encès uns semàfors verds, algunes llanternes dansaven arran de sòl. I res més, només una immensitat negra, on tan sols apareixien les marquesines de les grans línies, esgrogueïdes per un feble reflex de gas. Tot s'havia com esborrat, els sorolls mateixos s'esmorteïen, només se sentia el soroll de tro de la màquina, obrint els purgadors, deixant anar uns remolins de vapor blanc. Un núvol pujava, descabdellant com una mortalla espectral, dins la qual passaven grans fumeres negres, vingudes no se sabia d'on. El cel encara es va enfosquir més, un núvol de sutge s'envolava sobre el París nocturn, incendiat pel seu braser.

      Llavors, el sotscap de servei va alçar la llanterna perquè el maquinista demanés la via. Hi va haver dos tocs de xiulet, i allà baix, prop del lloc del guardaagulles, el semàfor vermell es va apagar, reemplaçat per un semàfor blanc. Dret a la porta del furgó, el conductor en cap esperava l'ordre de sortida, que va transmetre. El maquinista va xiular de nou, llargament, va obrir el regulador, i va arrencar la màquina. Sortien. De primer, el moviment va ser insensible, després el tren va començar a circular. Va passar sota el pont d'Europa, es va endinsar en el túnel de les Batignolles. Només se'n veien, sagnant com ferides obertes, els tres semàfors del darrere, el triangle vermell. Durant alguns segons encara, se'l va poder seguir, dins l'esgarrifança fosca de la nit. Ara, fugia, i res ja no havia d'aturar aquell tren llançat a tota màquina. Va desaparèixer.

      II

      A La Croix-de-Maufras, en un jardí migpartit per la via del tren, la casa està posada de biaix, tan a prop de la via, que tots els trens que passen la fan trontollar; i amb un viatge n'hi ha prou per retenir-la a la memòria, el món sencer desfilant a gran velocitat la sap en aquell lloc, sense conèixer-ne res, sempre tancada, deixada com en abandó, amb els finestrons grisos enverdits pels cops de pluja de l'oest. Enmig del desert, sembla acréixer encara la solitud d'aquell racó perdut, que una llegua a la rodona separa de tota ànima.

      La casa del guardabarrera és allà, sola, vora la carretera que travessa la línia i que va a parar a Doinville, a cinc quilòmetres de distància. Baixa, amb els murs esquerdats, les teules de la coberta menjades de molsa, està prostrada amb un aspecte abandonat de pobre, enmig del jardí que l'envolta, un jardí plantat d'hortalisses, tancat amb una bardissa, i en el qual es dreça un gran pou, tan alt com la casa. El pas a nivell és entre les estacions de Malaunay i de Barentin, just enmig, a quatre quilòmetres de cadascuna. És d'altra banda molt poc freqüentat, i la vella barrera mig podrida s'obre quasi només pels carros de les pedreres de Bécourt, a una mitja llegua dins el bosc. No es podria imaginar un racó de món més aïllat, més separat dels vius, ja que el llarg túnel, del costat de Malaunay, talla tot camí, i només es comunica amb Barentin per una sendera mal mantinguda que voreja la línia. Per això els visitants són escassos.

      Aquell vespre, a l'entrada de fosc, amb un temps ombriu molt dolç, un viatger, que acabava de baixar a Barentin d'un tren de Le Havre, seguia amb passa llarga la sendera de la Croix-de-Maufras. La contrada no és altra cosa que un seguit ininterromput de sots i de rostos, una mena d'encrespament del sòl, que la via del tren travessa, alternativament, sobre terraplens i dins rases. Als dos costats de la via, aquests accidents de terreny continus, les